12 de setembre 2015

El preludi

Ahir vam viure una altra jornada històrica, un altre dia per recordar. Ens queixem del circ de cada any, de les aglomeracions al transport, que si ara una onada o ara aixecar un paperet, però cada any hi som perquè creiem que hi hem de ser. Un cop allà, i veient l'endemà les imatges que aconseguim transmetre al món (a tots aquells que les volen veure i als que no), crec que se'ns passen les manies i estem contents i orgullosos d'haver-hi estat. 

Els que hi han cregut sempre, i que sempre han estat en minoria i incompresos, ara es veuen envoltats de 1,4 milions de persones que tenen el mateix desig, el seu mateix anhel. I després de quatre anys, i amb unes eleccions a tocar, ho veus a prop, més a prop que mai, i et sents fort i amb ganes de suportar aquesta última empenta final, aquestes dues setmanes d'aguantar el que sigui. I, agafats de la mà i escoltant el parlament de Gabriel Rufián, em giro i veig uns ulls vidriosos que només he vist dos cops a la vida. Un home emocionat, esperançat, que encomana i m'humiteja els ulls a mi també. Una abraçada, un petó i agafar-nos la mà encara amb més força, per fer més real i més viu el moment. Perquè res d'això és casual, i tenim la certesa que comença un compte enrere.