31 d’agost 2015

Aires de mecànica

Aquest estiu, això de l'origami i les manualitats de sobretaula se m'ha quedat petit, així que he decidit experimentar amb nous materials i coses de mida superior. Primer vaig canviar una persiana veneciana antiga per un estor molt més bonic; després vaig fer una coberta per un aparell d'aire condicionat inutilitzat amb una fullola de fusta i reaprofitant unes caixes de fruita. Petites coses, però el menjador de casa va agafar un altre aire. 

Però no, no n'he tingut prou. Dins les quatre parets de casa sentia que no arribava a explotar tot el meu potencial, i quan a la ITV van recomanar al meu estimat Punto que havia de canviar les bombetes dels intermitents perquè no eren del color adequat, ho vaig veure clar: el següent pas era fer els meus primers passos en el món de la mecànica. Que sembla que sigui una xorradeta, però arribar a desmuntar el portalàmpades ja té el seu què!

I segurament no us importa o ja ho sabeu, però compartiré amb vosaltres un descobriment que vaig fer: que les llums intermitents són de color taronja perquè la bombeta és d'aquest color i no pas el plàstic del far. A mesura de fer-les servir l'escalfor desfà el recobriment i per tant, deixen de fer llum taronja. Seria una cosa similar a això:


Un cop feta la petita reparació, uns cargolets per aquí, uns cargolassos per allà, i ja ho vam tenir fet. Val a dir que no cal tenir ni idea de mecànica per fer això, però ja està, ja puc dir que he fet (enlloc de he pagat) alguna mena de reparació al meu trasto! L'únic inconvenient va ser que l'indret escollit per estacionar el cotxe no va resultar ser el més adequat...

Resum de la jornada:
- Bombetes intermitents canviades: dues.
- Enganxades de dit: cap.
- Picades de mosquit: nou a les cames, dues a l'esquena i una a la cella. 

25 d’agost 2015

De ruta pel congost

La sensació de vacances encara resisteix, s'aferra al dia a dia, i no seré pas jo qui la faci marxar. Així que sense pressa, i amb tot un cap de setmana per endavant, he fet una generosa escapada per celebrar l'adveniment del meu quart de segle. Un regal fantàstic que m'han fet per treure'm una espineta que ja tenia clavada de feia temps: una ruta en caiac pel Congost de Mont-rebei.



Sense paraules. Jo, tan enamorada de les profunditats pirenaiques, he de dir que l'Alta Ribagorça té cops amagats. Un entorn preciós, una història geològica perfectament apreciable, un pantà d'aigües color turquesa... Un dia per recordar. Envoltat de penya-segats de fins a cinc-cents metres i aus rapinyaires sobrevolant el congost, la natura es fa palesa i no pots evitar sentir-te petit i alhora meravellat. 

El dia va ser plàcid, ni massa calorós ni massa fred, ideal per gaudir de l'excursió a temperatura de comfort sense patir una insolació. Fins i tot una petita tempesta d'estiu de poc més de deu minuts ens va respectar, ja que ens va enganxar just quan dinàvem a recer d'un sortint de roca. Després, la calma i el sol que torna a treure el cap, com si no hagués passat res.  

Un record ben dolç, amb un grapat d'imatges gravades a la retina i al disc dur de l'ordinador, que amb l'edat ja se sap que la memòria va fallant. 

17 d’agost 2015

Reincorporació


Onades que vénen i que de seguida s'esmunyen altre cop, mar endins. Les meves vacances han estat tal qual, un tancar i obrir d'ulls. Per qüestions de calendari he fet només un petit descans estiuenc, més endavant vindrà la resta. I malgrat no poder seure en un lloc tan idíl·lic com aquest sense cap altra preocupació que deixar passar les hores, començo amb un xic de calma, una reincorporació poc dolorosa. He de fer moltes hores d'ordinador, d'escriure articles i projectes, i per què no? D'escriure posts. Sense saber quant de temps aguantaré aquesta vegada, sense saber si en canviaré el format, si mutarà el meu estil al bloc, si tindré coses a explicar o no. 

De moment, una imatge-postal per declarar oficialment el final de les meves vacances, en tots els sentits. Tornem-hi?