16 de juliol 2015

Canvi de perspectiva

La feina de recerca bàsica no entén d'horaris ni límits, sobretot quan es treballa amb material biològic. De vegades hi ha experiments que duren hores que es poden fer en dos fases, però sovint hi ha coses que no es poden deixar per l'endemà: s'ha d'acabar el que es comença.

Últimament he tingut molts experiments d'aquesta mena, i tot i fer jornades de dotze hores encara he tingut un sentiment d'alleujament quan en sortir encara hi ha llum al carrer, i em trobo pensant un 'podria ser pitjor'. Fa poc, però, em va venir una imatge al cap de quan vaig començar en aquest laboratori, fent pràctiques d'estudiant. Anava a classe pels matins i per les tardes havia de fer els meus experiments, menys complexes en aquells temps de principiant. Recordo un dia en concret, que havia d'utilitzar un microscopi i una doctoranda em va demanar que quan acabés no l'apagués, que ella també l'havia de fer servir. El meu xoc va ser monumental, no per la petició sinó perquè eren quarts de vuit del vespre. Vaig pensar que aquella noia treballava massa, que no n'hi havia per tant, que al meu laboratori ja feia estona que tothom havia marxat.

Un parell d'anys més tard, estic en la mateixa situació i mentalment me n'adono de com ens pot arribar a canviar la perspectiva quan ens apropiem d'un projecte i el fem créixer amb les pròpies mans, més que no pas quan som aprenents i anem a remolc dels altres. Com tot, però, cal anar amb compte i que no se'ns en vagi de les mans. La frontera entre el canvi de perspectiva i perdre el nord pot arribar a ser molt prima, i ens hem de reconduir constantment. 

Per això, després d'una llarga travessa, comença el compte enrere: vacances. 

07 de juliol 2015

Tresors i coordenades

Tenir un sou cada mes m'ha permès estalviar una mica, i de retruc, poder jubilar el meu mòbil vell: un smartphone herència del meu germà, que s'apagava quan li venia de gust i que havia decidit independitzar-se de les ordres dels meus dits. 

La nova adquisició, senzilleta però amb prou memòria com per no haver de buidar les fotos de l'aparell cada dos per tres, em permet tenir una joguina que feia temps m'havia plantejat tenir: el geocaching. Decidir sortir a fer un volt i jugar una estona a trobar un tresor amagat. O fins i tot, anar de casa a la feina i canviar una mica la ruta només per explorar una mica la zona, i veure si hi ha sort. O per què no, mentre duren els protocols dels meus llarguíssims experiments, aquelles 12 o 13 hores de feina durant les quals puc tenir estonetes de descans, veure quins caches tinc pel voltant. Amb un aparell amb prou bateria com per aguantar la connexió GPS una estoneta ho veig factible. No sé si em durarà o no la dèria, si me'n cansaré o si m'enganxarà... Però tot sigui provar coses noves, que em cal. 

Tot just me l'acabo de descarregar i ja he explorat a través del mapa què tinc a prop de casa. Ja estic impacient per fer la primera batuda!

04 de juliol 2015

Joves

I arriba aquell moment en què ja no et pots comprar la T-Jove. Que et canvien les condicions dels comptes bancaris i et demanen encara més requisits per no haver de pagar comissions. Que un company de feina et detecta un cabell blanc a contrallum. Que recordes les queixes de quan eres estudiant i només ara entens què bé que vivies. Que prefereixes el vermut amb olives de la una del migdia a un combinat a la una de la matinada. 

I no passa res.