26 d’abril 2015

Respecte

Un tema que no m'agrada tocar gaire és el de la religió. No sóc creient, ni vull ser-ho. Punt. Respecto creences i maneres de pensar, però no m'agrada que me'n parlin amb aquell to que denota i busca una confirmació per part meva de que aquella és la veritat absoluta. Per què jo puc respectar les creences d'algú però en canvi no tinc la sensació que es respecti el meu ateisme? Per què aquesta voluntat constant de llençar petits inputs, per veure si amb algun pica? 

Tot això ve arran de que m'han fet un regal amb connotacions religioses, i me l'ha fet una persona a qui he expressat el meu ateisme en més d'una ocasió. Només ho he comentat a la meva parella, perquè per algun motiu no ha estat un regal benvingut i tinc un rau-rau estrany a dins. M'han intentat fer veure que potser només és una mostra de gratitud d'una persona que em té molta estima, però no puc deixar de banda aquest sentiment d'adoctrinament, d'alguna manera. Que no he manifestat ja que no hi estic interessada? Per què un regal fet (suposo) amb bona intenció em genera aquest rebuig? 

Preguntes sense resposta, i un objectiu no complert. Si esperava que el fes servir, de moment no ho ha aconseguit. Ho tinc en un calaix a l'espera de saber com actuar. 

19 d’abril 2015

Premisses literàries

Per trencar aquest silenci blocaire que ha durat ben bé un mes (causat sobretot per evitar que el bloc esdevingui monotemàtic al voltant de la tesi), avui em ve de gust parlar de llibres. Més que de llibres, d'un autor. Des de fa un any i mig que he estat fent un petit repàs de les novel·les d'Albert Sánchez Piñol, i he de dir que si no els tingués tots algun cauria aquest Sant Jordi. M'agrada aquest autor per diferents motius, però bàsicament perquè compleix un parell de premisses que per mi són importants per tal que un llibre m'entri: que hi passin coses i que l'escriptura sigui senzilla. 

He de dir que m'agrada que un llibre em tingui entretinguda i una mica expectant, per això vull que hi passin coses, que sigui actiu. Hi ha llibres on es reflecteix molt bé l'ànima del personatge, que són un viatge interior als dubtes i les pors, que t'hi sents identificat, que tenen una gran capacitat de fer-te construir una imatge mental ben definida d'un indret o d'un edifici... Però que no avancen. No són per a mi. Perquè a més hi ha un error de concepte, segons el meu punt de vista, a l'hora de fer entrar al lector en la història i en descriure els ambients i les situacions on es troba: no calen paraules retorçades, ni deu pàgines per descriure com algú se sent captivat per un altre, o per explicar com de bonic n'és un edifici. Cal trobar un equilibri entre l'excés de sobrietat i la retòrica gratuïta. I sortosament he trobat un autor que considero que en aquest aspecte és molt bo.

Avui mateix he acabat de llegir Pandora al Congo. Una novel·la entretinguda, amb girs inesperats, i amb un vocabulari molt planer utilitzat de la manera adequada que ha estat capaç de fer-me sentir com si fos dins la selva, fer ganyotes de fàstic, tenir compassió d'un personatge o bé voler fotre-li un mastegot a un altre. I a més, és capaç de deixar anar sentències d'aquelles que fan pensar. Us en deixo algunes. 

Una de les coses que fan més dolorosa la joventut és la creença que n'hi ha prou de lluitar durament per aconseguir el que es desitja. No és veritat. Si ho fos, el món seria dels justos. 

A les ànimes mediocres els agrada envoltar-se d'individus encara més limitats. D'aquesta manera els és més fàcil adjudicar els seus fracassos a una injustícia còsmica.

Les històries d'amor, per boniques que siguin, sempre generen problemes, multitud de problemes. En canvi, quan una història d'amor és perfecta té un problema, només un: que és mentida.