19 de febrer 2015

Carta a l'home que em trobo cada dia al metro

Sé que no em coneixes, o potser de vista sí. Sempre arribo a l'andana amb una mica de pressa, amb la bossa i el porta-tuppers penjant, tot intentant arreglar-me els cabells que el vent s'entesta a embolicar. De vegades llegeixo, d'altres senzillament escolto música, alguna cosa animada que m'acabi de treure la son que porto a sobre i que segur que has detectat, amb els badalls que el meu cos emet cada tres minuts exactament. 

Sé que no em coneixes, però ja fa un parell de setmanes que m'he fixat en tu. En que malgrat que l'hora a la qual agafem el metro oscil·li entre quinze i vint minuts, sempre ens acabem trobant. En que ens agrada el segon vagó, prou a prop de la sortida i no tant ple com el primer, fet que ens permet respirar una mica d'oxigen a l'hora punta. En que estàs molt pendent del mòbil però alhora analitzes el que hi ha al teu voltant, deixes seure a les persones grans i no et passes mai de parada. 

Sé que no em coneixes, però ja fa un parell de setmanes que se'm fa un nus a la gola cada cop que et veig. I mentre compartim trajecte de vegades penso quines paraules vull articular, en quin ordre, amb quin to. Com semblar amable sense passar-me d'atrevida. Però mai trobo el moment, ni la manera de fer-ho, sóc indecisa de mena i quan es tracta de parlar amb algú per primer cop encara més.  

És per això que, malgrat que no em coneixes ni saps que tinc un blog, he decidit fer-lo servir com a mitjà per transmetre't el que mai no sé com dir-te. 

La combinació de xandall i mocasins no queda gens bé, és més: fa mal a la vista.

07 de febrer 2015

Canviant dinàmiques

La sensació de sentir-me absorbida per la feina no desapareix, i sóc conscient que en gran part és culpa meva. Sempre hi ha experiments per fer que corren pressa, presentacions de Power Point amb resultats per presentar, investigadors que a l'altra punta del món fan el mateix que jo i més eficientment, fet que m'obliga a redireccionar el meu rumb... Sempre hi ha coses per fer, i la idea preconcebuda de que la tesi ja és això fa massa mal sovint. 

L'altre dia vaig quedar amb una amiga que actualment fa pràctiques en un laboratori d'una empresa privada amb l'esperança que se la quedin, una noia que fa un segon màster perquè no ha trobat cap grup per fer la tesi ni cap beca per finançar-se. Em va sorprendre que, sense haver-ho parlat abans, el seu discurs anava de manera completament paral·lela al que a mi em passa per la ment sovint: plantejar-nos seriosament si val la pena invertir tants esforços, tantes hores i tants maldecaps. Que no volem viure per treballar. Que voler ser doctor està molt bé, però no a qualsevol preu. 

En el meu cas no tinc dubtes de si acabar o no la tesi: començo el segon any, em veig capaç de fer-ho i encara tinc força. Però en el meu món imaginari post-tesi de moment només hi ha dracs i abismes i molt poques garanties de voler seguir pel mateix camí. Sóc conscient que necessito un replantejament, un canvi de ritme, però per poder-ho fer primer he de canviar el nivell d'autoexigència que m'imposo a la feina i reservar petites estones del dia a dia per pensar només en mi. 

Com a punt important en tot aquest replantejament, m'he apuntat a una piscina que tinc a cinc minuts de la feina. Una piscina de 50 metres com les d'abans, com quan entrenava, per llençar-s'hi de cap i tenir la sensació de poder nedar infinitament sense arribar a trobar mai la paret. La primera sessió va ser dura, la segona tot un plaer, desconnexió total i una sensació posterior difícil de descriure. És aquesta pau la que necessito.

Canvio dinàmiques. Torno a nedar.