16 de juliol 2015

Canvi de perspectiva

La feina de recerca bàsica no entén d'horaris ni límits, sobretot quan es treballa amb material biològic. De vegades hi ha experiments que duren hores que es poden fer en dos fases, però sovint hi ha coses que no es poden deixar per l'endemà: s'ha d'acabar el que es comença.

Últimament he tingut molts experiments d'aquesta mena, i tot i fer jornades de dotze hores encara he tingut un sentiment d'alleujament quan en sortir encara hi ha llum al carrer, i em trobo pensant un 'podria ser pitjor'. Fa poc, però, em va venir una imatge al cap de quan vaig començar en aquest laboratori, fent pràctiques d'estudiant. Anava a classe pels matins i per les tardes havia de fer els meus experiments, menys complexes en aquells temps de principiant. Recordo un dia en concret, que havia d'utilitzar un microscopi i una doctoranda em va demanar que quan acabés no l'apagués, que ella també l'havia de fer servir. El meu xoc va ser monumental, no per la petició sinó perquè eren quarts de vuit del vespre. Vaig pensar que aquella noia treballava massa, que no n'hi havia per tant, que al meu laboratori ja feia estona que tothom havia marxat.

Un parell d'anys més tard, estic en la mateixa situació i mentalment me n'adono de com ens pot arribar a canviar la perspectiva quan ens apropiem d'un projecte i el fem créixer amb les pròpies mans, més que no pas quan som aprenents i anem a remolc dels altres. Com tot, però, cal anar amb compte i que no se'ns en vagi de les mans. La frontera entre el canvi de perspectiva i perdre el nord pot arribar a ser molt prima, i ens hem de reconduir constantment. 

Per això, després d'una llarga travessa, comença el compte enrere: vacances. 

4 comentaris :

  1. Després de llegir 'jornades de 12 hores', acabar amb un 'vacances'... doncs tampoc està malament. Entenc el que expliques, sempre és desproporcionat quan ho veiem fer als altres, però quan som nosaltres de vegades ens costa molt adonar-nos que estem d'aquella manera a la qual no volíem arribar. Ens en solem adonar així com has fet tu, per un motiu casual com és adonar-te que estàs plegant a les tantes, però que encara hi ha llum. Aprofita bé les vacances, que em sembla que te les has guanyades.

    ResponElimina
  2. Suposo que es la avantatge que tinc al no tenir una feina que em motiva i m'enganxa. Quan arriba l'hora de plegar a mi em cau el boli, i tan se val si el programa no compila, no passa res, ningú es morirà.

    ResponElimina
  3. Molt bé, endavant amb compte enrere.

    Connec aquestes jornades de treball, i la manca d'horari, xq al meu grup d'amistats hi ha uns quants
    investigadors de recerca bàsica. De fet, d'aquí unes hores n'arriba un que s'estarà a casa fins diumenge, que l'any passat va fer les seves primeres vacances de 15 dies seguits en molts anys i era perquè s'havia casat i que aquest any, com és el seu primer any com a PI no té vacances.

    I si, els horaris són esclaus, com per exemple anar a treballar diumenge xq s'ha de fer jo què sé i s'ha de fer. Però poc a poc aniràs tenint més flexibilitat i modelant l'horari, vaja és el que els ha passat a ells. Potser treballen fins les 21h però entren al matí més tard, o tenen més hores al migdia..... flexibilitat horària .

    Ànims i endavant!! falta poquet!!!

    ResponElimina
  4. XeXu, aprofitades... i ja acabades. Encara tinc un meset abans de començar altre cop amb aquests horaris infernals... Costa fer-se'n a la idea, la veritat!


    Pons, ho diré amb la boca petita, però tot pesa... I tot desmotiva i desenganxa al final. Te n'acabes adonant, potser, de que com dius tu ningú es morirà si tu no fas allò (malgrat que paradoxalment la meva feina consisteixi en intentar entendre com funciona una malaltia perquè la gent no es mori), i que a més de que ningú es morirà... Segurament a ningú li importa.


    Rits, doncs ja saps de què va! Tinc un company que està fent uns experiments i només li funcionen si cada dia durant 7 dies consecutius els hi posa un tractament a les cèl·lules. I què vol dir això? Doncs sí, 7 dies, de dilluns a diumenge. I malgrat que siguin deu minuts la tasca que s'ha de fer, ja no pots marxar fora, ni plantejar-te segons què si tens aquell experiment. Realment acaba cremant una mica el fet que la feina ens controli i organitzi la vida d'aquesta manera, perquè sí, la recerca és molt maca, però també és una feina. En fi, si no ens animem no anirem enlloc així que... T'agafo l'empenta, gràcies!

    ResponElimina