19 d’abril 2015

Premisses literàries

Per trencar aquest silenci blocaire que ha durat ben bé un mes (causat sobretot per evitar que el bloc esdevingui monotemàtic al voltant de la tesi), avui em ve de gust parlar de llibres. Més que de llibres, d'un autor. Des de fa un any i mig que he estat fent un petit repàs de les novel·les d'Albert Sánchez Piñol, i he de dir que si no els tingués tots algun cauria aquest Sant Jordi. M'agrada aquest autor per diferents motius, però bàsicament perquè compleix un parell de premisses que per mi són importants per tal que un llibre m'entri: que hi passin coses i que l'escriptura sigui senzilla. 

He de dir que m'agrada que un llibre em tingui entretinguda i una mica expectant, per això vull que hi passin coses, que sigui actiu. Hi ha llibres on es reflecteix molt bé l'ànima del personatge, que són un viatge interior als dubtes i les pors, que t'hi sents identificat, que tenen una gran capacitat de fer-te construir una imatge mental ben definida d'un indret o d'un edifici... Però que no avancen. No són per a mi. Perquè a més hi ha un error de concepte, segons el meu punt de vista, a l'hora de fer entrar al lector en la història i en descriure els ambients i les situacions on es troba: no calen paraules retorçades, ni deu pàgines per descriure com algú se sent captivat per un altre, o per explicar com de bonic n'és un edifici. Cal trobar un equilibri entre l'excés de sobrietat i la retòrica gratuïta. I sortosament he trobat un autor que considero que en aquest aspecte és molt bo.

Avui mateix he acabat de llegir Pandora al Congo. Una novel·la entretinguda, amb girs inesperats, i amb un vocabulari molt planer utilitzat de la manera adequada que ha estat capaç de fer-me sentir com si fos dins la selva, fer ganyotes de fàstic, tenir compassió d'un personatge o bé voler fotre-li un mastegot a un altre. I a més, és capaç de deixar anar sentències d'aquelles que fan pensar. Us en deixo algunes. 

Una de les coses que fan més dolorosa la joventut és la creença que n'hi ha prou de lluitar durament per aconseguir el que es desitja. No és veritat. Si ho fos, el món seria dels justos. 

A les ànimes mediocres els agrada envoltar-se d'individus encara més limitats. D'aquesta manera els és més fàcil adjudicar els seus fracassos a una injustícia còsmica.

Les històries d'amor, per boniques que siguin, sempre generen problemes, multitud de problemes. En canvi, quan una història d'amor és perfecta té un problema, només un: que és mentida. 

4 comentaris :

  1. En Sánchez Piñol és un crack. Realment, per mi és un dels millors escriptors que tenim a casa nostra, i res a envejar als de fora d'aquí. I és que tens raó, sap escriure en la justa mesura de la bona qualitat literària, jugar amb les paraules de manera notable, però a més construir unes històries plenes de girs i d'humor. I també remou els sentiments i les sensacions. Poca cosa més se li pot demanar a un escriptor, francament.

    Ah, i per si fos poc, dels seus llibres també apunto sempre alguna frase, n'hi ha moltes dignes de ser recordades, la primera recordo que també la vaig apuntar. Les altres no les recordava, però també són molt bones.

    ResponElimina
  2. N’he llegit un parell, victus i la pell freda, el primer em va agradar bastant, el segon no gaire. Si vols conèixer la meva opinió al respecte de cada un ja et pots imaginar on buscar les ressenyes.
    En general jo també passo dels autors estàtics i descriptius, soc un home d’acció, en quan a lectures s’entén. Calen descripcions per entrar en la trama, però es poden fer llargues i pesades o es poden fer bé, et posaré un exemple d’un autor especial per mi.

    Era un comedor, en cuyo centro se encontraba una de esas mesas en las que los ocupantes de los extremos, se hallan en franjas horarias diferentes.

    ResponElimina
  3. Vaig llegir Pandora en el Congo fa molts anys i em va agradar molt, la veritat. El que no sé és perquè no n'he llegit un altre llibre del Sánchez Piñol, tant que em va agradar aquest.
    Bé, igual va ser perquè, això sí, vaig tindre una sensació de que em prenia el pèl amb el gir final de la història que...

    ResponElimina
  4. XeXu, veig que no li trobes res de dolent, així que ja veig que al mes de setembre faràs cua a les llibreries per comprar el Vae Victus ;)


    Pons, la veritat és que el primer cop que vaig llegir la Pell Freda va ser a l'institut, i no em va acabar d'enganxar. Més tard li vaig trobar el punt, però he de dir que per mi és el pitjor de tots els que he llegit d'ell, en canvi va tenir un èxit brutal. Potser l'hauria de rellegir, vuit anys després, i canviaria la meva perspectiva. Per cert, m'ha fet molta gràcia la cita, està molt ben trobada!


    Pere, doncs sí, el final una mica fluix, per mi li faltava un punt. No vaig tenir la sensació que em prengués el pèl, però sí la de que alguna cosa coixejava. Per sort, a diferència del que m'ha passat alguna altra vegada, no he canviar la meva percepció de la trama i el desenvolupament de la història arran del final. Jo t'animaria a que te'n llegissis qualsevol altre: Victus, Tretze tristos tràngols (recull de contes, curtet), ...

    ResponElimina