05 d’octubre 2015

100 tresors

Fa tres mesos ja vaig deixar anar que això del geocaching m'havia picat la curiositat. Una xorrada com una altra? Una moda passatgera? Pot ser. De moment, però, he entrat amb força en aquest petit gran món de catchers distribuïts arreu del món, i ja hem aconseguit passar dels 100 trobats. I la primera valoració que en faig és que no només m'ha fet passar bones estones (i també moments de frustració!), sinó que m'ha aportat moltes altres coses que no m'esperava. 

Desviar-se de la ruta "normal" per anar a la feina, tenir una estona morta abans d'una cita o fins i tot anar-hi abans per poder fer una batuda prèvia per la zona, programar un matí de dissabte en funció del mapa de geoamagatalls que tens a l'aplicació... Tot això són comportaments que adoptes quan et submergeixes en aquest món, i que de sobte et fan descobrir petits racons que et passarien desapercebuts en condicions normals, ja sigui a la muntanya o enmig de la gran ciutat. A més, cada geoamagatall té una descripció del lloc on es troba (què hi ha o hi havia hagut d'interessant) i se'n poden aprendre coses sorprenents. Cada font pot tenir una història darrere, o bé hi ha noms de carrers amb un significat especial que a la majoria de gent els és desconegut. I no només a prop de casa: anar de vacances i intentar-ne trobar algun també es tota una aventura! I de ben segur que arribareu a indrets pintorescs o si més no curiosos que no surten a les guies.

Un altre dels aspectes que m'ha aportat aquesta activitat és convertir-la en una estona per compartir en parella o amics. Si el company se us hi enganxa, esteu perduts perquè potser fins i tot us superarà en avidesa i no pararà fins a pentinar la zona de dalt a baix! Cada geoamagatall és diferent, el consens i la picardia de cadascú contribueixen al bé comú de trobar el tresor final, i no deixa de ser una activitat més a l'aire lliure. 

I finalment... L'enginy. Hi ha geoamagatalls que són veritables obres d'art, gent que es curra camuflatges (sobretot enmig de la ciutat) per a burlar ésser trobats. De vegades la frustració hi és, i decideixes tornar-hi un altre dia, ja que es converteix en un afer personal. Però si el tens davant dels nassos, si és evidentíssim, i al final el trobes... Només pots fer que aplaudir i pensar: què bo que és aquest! I tot això per a què? Només per jugar contra gent d'arreu, de tot el món. Un gran joc a gran escala. Per entreteniment. Sense cap altra pretensió. 

[Possible spoiler de geoamagatalls]

A continuació us penjo algunes imatges de contenidors que he trobat per l'àrea metropolitana. Veureu que poden ser de diferents mides, més o menys camuflats amb l'entorn, etc. Alguns són "del montón", d'altres veritables obres d'art. Amb més de 100 catxés al sac, potser ja va éssent hora que intenti amagar-ne un jo!


12 de setembre 2015

El preludi

Ahir vam viure una altra jornada històrica, un altre dia per recordar. Ens queixem del circ de cada any, de les aglomeracions al transport, que si ara una onada o ara aixecar un paperet, però cada any hi som perquè creiem que hi hem de ser. Un cop allà, i veient l'endemà les imatges que aconseguim transmetre al món (a tots aquells que les volen veure i als que no), crec que se'ns passen les manies i estem contents i orgullosos d'haver-hi estat. 

Els que hi han cregut sempre, i que sempre han estat en minoria i incompresos, ara es veuen envoltats de 1,4 milions de persones que tenen el mateix desig, el seu mateix anhel. I després de quatre anys, i amb unes eleccions a tocar, ho veus a prop, més a prop que mai, i et sents fort i amb ganes de suportar aquesta última empenta final, aquestes dues setmanes d'aguantar el que sigui. I, agafats de la mà i escoltant el parlament de Gabriel Rufián, em giro i veig uns ulls vidriosos que només he vist dos cops a la vida. Un home emocionat, esperançat, que encomana i m'humiteja els ulls a mi també. Una abraçada, un petó i agafar-nos la mà encara amb més força, per fer més real i més viu el moment. Perquè res d'això és casual, i tenim la certesa que comença un compte enrere. 

31 d’agost 2015

Aires de mecànica

Aquest estiu, això de l'origami i les manualitats de sobretaula se m'ha quedat petit, així que he decidit experimentar amb nous materials i coses de mida superior. Primer vaig canviar una persiana veneciana antiga per un estor molt més bonic; després vaig fer una coberta per un aparell d'aire condicionat inutilitzat amb una fullola de fusta i reaprofitant unes caixes de fruita. Petites coses, però el menjador de casa va agafar un altre aire. 

Però no, no n'he tingut prou. Dins les quatre parets de casa sentia que no arribava a explotar tot el meu potencial, i quan a la ITV van recomanar al meu estimat Punto que havia de canviar les bombetes dels intermitents perquè no eren del color adequat, ho vaig veure clar: el següent pas era fer els meus primers passos en el món de la mecànica. Que sembla que sigui una xorradeta, però arribar a desmuntar el portalàmpades ja té el seu què!

I segurament no us importa o ja ho sabeu, però compartiré amb vosaltres un descobriment que vaig fer: que les llums intermitents són de color taronja perquè la bombeta és d'aquest color i no pas el plàstic del far. A mesura de fer-les servir l'escalfor desfà el recobriment i per tant, deixen de fer llum taronja. Seria una cosa similar a això:


Un cop feta la petita reparació, uns cargolets per aquí, uns cargolassos per allà, i ja ho vam tenir fet. Val a dir que no cal tenir ni idea de mecànica per fer això, però ja està, ja puc dir que he fet (enlloc de he pagat) alguna mena de reparació al meu trasto! L'únic inconvenient va ser que l'indret escollit per estacionar el cotxe no va resultar ser el més adequat...

Resum de la jornada:
- Bombetes intermitents canviades: dues.
- Enganxades de dit: cap.
- Picades de mosquit: nou a les cames, dues a l'esquena i una a la cella. 

25 d’agost 2015

De ruta pel congost

La sensació de vacances encara resisteix, s'aferra al dia a dia, i no seré pas jo qui la faci marxar. Així que sense pressa, i amb tot un cap de setmana per endavant, he fet una generosa escapada per celebrar l'adveniment del meu quart de segle. Un regal fantàstic que m'han fet per treure'm una espineta que ja tenia clavada de feia temps: una ruta en caiac pel Congost de Mont-rebei.



Sense paraules. Jo, tan enamorada de les profunditats pirenaiques, he de dir que l'Alta Ribagorça té cops amagats. Un entorn preciós, una història geològica perfectament apreciable, un pantà d'aigües color turquesa... Un dia per recordar. Envoltat de penya-segats de fins a cinc-cents metres i aus rapinyaires sobrevolant el congost, la natura es fa palesa i no pots evitar sentir-te petit i alhora meravellat. 

El dia va ser plàcid, ni massa calorós ni massa fred, ideal per gaudir de l'excursió a temperatura de comfort sense patir una insolació. Fins i tot una petita tempesta d'estiu de poc més de deu minuts ens va respectar, ja que ens va enganxar just quan dinàvem a recer d'un sortint de roca. Després, la calma i el sol que torna a treure el cap, com si no hagués passat res.  

Un record ben dolç, amb un grapat d'imatges gravades a la retina i al disc dur de l'ordinador, que amb l'edat ja se sap que la memòria va fallant. 

17 d’agost 2015

Reincorporació


Onades que vénen i que de seguida s'esmunyen altre cop, mar endins. Les meves vacances han estat tal qual, un tancar i obrir d'ulls. Per qüestions de calendari he fet només un petit descans estiuenc, més endavant vindrà la resta. I malgrat no poder seure en un lloc tan idíl·lic com aquest sense cap altra preocupació que deixar passar les hores, començo amb un xic de calma, una reincorporació poc dolorosa. He de fer moltes hores d'ordinador, d'escriure articles i projectes, i per què no? D'escriure posts. Sense saber quant de temps aguantaré aquesta vegada, sense saber si en canviaré el format, si mutarà el meu estil al bloc, si tindré coses a explicar o no. 

De moment, una imatge-postal per declarar oficialment el final de les meves vacances, en tots els sentits. Tornem-hi?

16 de juliol 2015

Canvi de perspectiva

La feina de recerca bàsica no entén d'horaris ni límits, sobretot quan es treballa amb material biològic. De vegades hi ha experiments que duren hores que es poden fer en dos fases, però sovint hi ha coses que no es poden deixar per l'endemà: s'ha d'acabar el que es comença.

Últimament he tingut molts experiments d'aquesta mena, i tot i fer jornades de dotze hores encara he tingut un sentiment d'alleujament quan en sortir encara hi ha llum al carrer, i em trobo pensant un 'podria ser pitjor'. Fa poc, però, em va venir una imatge al cap de quan vaig començar en aquest laboratori, fent pràctiques d'estudiant. Anava a classe pels matins i per les tardes havia de fer els meus experiments, menys complexes en aquells temps de principiant. Recordo un dia en concret, que havia d'utilitzar un microscopi i una doctoranda em va demanar que quan acabés no l'apagués, que ella també l'havia de fer servir. El meu xoc va ser monumental, no per la petició sinó perquè eren quarts de vuit del vespre. Vaig pensar que aquella noia treballava massa, que no n'hi havia per tant, que al meu laboratori ja feia estona que tothom havia marxat.

Un parell d'anys més tard, estic en la mateixa situació i mentalment me n'adono de com ens pot arribar a canviar la perspectiva quan ens apropiem d'un projecte i el fem créixer amb les pròpies mans, més que no pas quan som aprenents i anem a remolc dels altres. Com tot, però, cal anar amb compte i que no se'ns en vagi de les mans. La frontera entre el canvi de perspectiva i perdre el nord pot arribar a ser molt prima, i ens hem de reconduir constantment. 

Per això, després d'una llarga travessa, comença el compte enrere: vacances. 

07 de juliol 2015

Tresors i coordenades

Tenir un sou cada mes m'ha permès estalviar una mica, i de retruc, poder jubilar el meu mòbil vell: un smartphone herència del meu germà, que s'apagava quan li venia de gust i que havia decidit independitzar-se de les ordres dels meus dits. 

La nova adquisició, senzilleta però amb prou memòria com per no haver de buidar les fotos de l'aparell cada dos per tres, em permet tenir una joguina que feia temps m'havia plantejat tenir: el geocaching. Decidir sortir a fer un volt i jugar una estona a trobar un tresor amagat. O fins i tot, anar de casa a la feina i canviar una mica la ruta només per explorar una mica la zona, i veure si hi ha sort. O per què no, mentre duren els protocols dels meus llarguíssims experiments, aquelles 12 o 13 hores de feina durant les quals puc tenir estonetes de descans, veure quins caches tinc pel voltant. Amb un aparell amb prou bateria com per aguantar la connexió GPS una estoneta ho veig factible. No sé si em durarà o no la dèria, si me'n cansaré o si m'enganxarà... Però tot sigui provar coses noves, que em cal. 

Tot just me l'acabo de descarregar i ja he explorat a través del mapa què tinc a prop de casa. Ja estic impacient per fer la primera batuda!

04 de juliol 2015

Joves

I arriba aquell moment en què ja no et pots comprar la T-Jove. Que et canvien les condicions dels comptes bancaris i et demanen encara més requisits per no haver de pagar comissions. Que un company de feina et detecta un cabell blanc a contrallum. Que recordes les queixes de quan eres estudiant i només ara entens què bé que vivies. Que prefereixes el vermut amb olives de la una del migdia a un combinat a la una de la matinada. 

I no passa res. 

26 d’abril 2015

Respecte

Un tema que no m'agrada tocar gaire és el de la religió. No sóc creient, ni vull ser-ho. Punt. Respecto creences i maneres de pensar, però no m'agrada que me'n parlin amb aquell to que denota i busca una confirmació per part meva de que aquella és la veritat absoluta. Per què jo puc respectar les creences d'algú però en canvi no tinc la sensació que es respecti el meu ateisme? Per què aquesta voluntat constant de llençar petits inputs, per veure si amb algun pica? 

Tot això ve arran de que m'han fet un regal amb connotacions religioses, i me l'ha fet una persona a qui he expressat el meu ateisme en més d'una ocasió. Només ho he comentat a la meva parella, perquè per algun motiu no ha estat un regal benvingut i tinc un rau-rau estrany a dins. M'han intentat fer veure que potser només és una mostra de gratitud d'una persona que em té molta estima, però no puc deixar de banda aquest sentiment d'adoctrinament, d'alguna manera. Que no he manifestat ja que no hi estic interessada? Per què un regal fet (suposo) amb bona intenció em genera aquest rebuig? 

Preguntes sense resposta, i un objectiu no complert. Si esperava que el fes servir, de moment no ho ha aconseguit. Ho tinc en un calaix a l'espera de saber com actuar. 

19 d’abril 2015

Premisses literàries

Per trencar aquest silenci blocaire que ha durat ben bé un mes (causat sobretot per evitar que el bloc esdevingui monotemàtic al voltant de la tesi), avui em ve de gust parlar de llibres. Més que de llibres, d'un autor. Des de fa un any i mig que he estat fent un petit repàs de les novel·les d'Albert Sánchez Piñol, i he de dir que si no els tingués tots algun cauria aquest Sant Jordi. M'agrada aquest autor per diferents motius, però bàsicament perquè compleix un parell de premisses que per mi són importants per tal que un llibre m'entri: que hi passin coses i que l'escriptura sigui senzilla. 

He de dir que m'agrada que un llibre em tingui entretinguda i una mica expectant, per això vull que hi passin coses, que sigui actiu. Hi ha llibres on es reflecteix molt bé l'ànima del personatge, que són un viatge interior als dubtes i les pors, que t'hi sents identificat, que tenen una gran capacitat de fer-te construir una imatge mental ben definida d'un indret o d'un edifici... Però que no avancen. No són per a mi. Perquè a més hi ha un error de concepte, segons el meu punt de vista, a l'hora de fer entrar al lector en la història i en descriure els ambients i les situacions on es troba: no calen paraules retorçades, ni deu pàgines per descriure com algú se sent captivat per un altre, o per explicar com de bonic n'és un edifici. Cal trobar un equilibri entre l'excés de sobrietat i la retòrica gratuïta. I sortosament he trobat un autor que considero que en aquest aspecte és molt bo.

Avui mateix he acabat de llegir Pandora al Congo. Una novel·la entretinguda, amb girs inesperats, i amb un vocabulari molt planer utilitzat de la manera adequada que ha estat capaç de fer-me sentir com si fos dins la selva, fer ganyotes de fàstic, tenir compassió d'un personatge o bé voler fotre-li un mastegot a un altre. I a més, és capaç de deixar anar sentències d'aquelles que fan pensar. Us en deixo algunes. 

Una de les coses que fan més dolorosa la joventut és la creença que n'hi ha prou de lluitar durament per aconseguir el que es desitja. No és veritat. Si ho fos, el món seria dels justos. 

A les ànimes mediocres els agrada envoltar-se d'individus encara més limitats. D'aquesta manera els és més fàcil adjudicar els seus fracassos a una injustícia còsmica.

Les històries d'amor, per boniques que siguin, sempre generen problemes, multitud de problemes. En canvi, quan una història d'amor és perfecta té un problema, només un: que és mentida. 

22 de març 2015

Poder amb tot

Ja fa un parell de setmanes que em van treure dos queixals del seny, i deixant de banda la sensació desagradable de sentir que t'arrenquen part de tu, el postoperatori i el tractament van anar perfectament, cap infecció ni dolor en excés. De fet, vaig deixar de prendre els analgèsics un parell de dies abans del previst, senyal que la cosa avançava sense gaire patiment.  

La operació van ser deu minuts, un pim-pam: disfressar-se una mica, anestèsia, el moment culminant i cap a casa, que ja n'hi havia un altre esperant darrere meu. De tota manera, no vaig tenir cap queixa del procediment, tant el doctor com la infermera van tractar-me molt bé i van intentar treure ferro a una situació gens còmoda per mi. Recordo especialment aquell moment en què et comencen a preguntar tot de coses, com ara d'on ets, quines coses t'agraden o a què et dediques, per tal de distreure l'atenció i trencar una mica el gel. En respondre que feia la tesi en inflamació i càncer, el metge va deixar anar un "Esto de las muelas no es nada... Buf, si puede con una tesis puede con todo". 

Res més a dir. 

07 de març 2015

Sempre tenim alguna cosa a dir...

... i dir-ho per escrit, a través d'un post, d'una carta o d'una postal pot ser una bona manera de fer-ho. Així que avui us presento una manera original d'aprofitar un paper de regal: fent una postaleta d'origami desplegable. És molt senzilla, no cal ser gaire manetes per fer-la, i en deu minuts està llesta!


02 de març 2015

Braç de gitano de taronja i xocolata

Un aniversari ha de celebrar-se forçosament amb un pastís, i com és normal, pensant en l'homenatjada. A la meva mare li agrada molt la xocolata i la taronja, així que es tractava d'intentar incloure els dos ingredients i decorar les postres amb una mica de gràcia. I després de l'intent de l'any passat, enguany he de dir que me n'he sortit i que va quedar de conya! Dissabte al vespre, després de passar tot el dia fora de casa fent una barbacoa a casa d'uns amics, encara vaig tenir valor de posar-me gairebé tres hores a la cuina per fer un braç de gitano farcit de crema de taronja. I per guarnir-lo vaig intentar fer les meves pròpies taronges confitades i cobertes de xocolata també, les quals últimament veig a tots els aparadors de les pastisseries. 

El procés és laboriós i es fa força merder, almenys amb les eines que tinc jo a la cuina (i a sobre no tinc rentaplats)... Però el resultat s'ho val!

Per una banda, vaig fer la crema de taronja i el pa de pessic, tot vigilant que la crema no es tallés i que la massa no es torrés massa, ja que llavors es trenca i no es pot enrotllar. I per sobre, xocolata del 70% fosa, això sempre!




Mentrestant, la fruita s'anava confitant a foc lent dins un cassó, fins que una hora més tard la vaig assecar al forn i la vaig recobrir de xocolata. L'almívar restant també el vaig aprofitar, ja que em va servir per amorosir una mica el pa de pessic. 



I com que quan fem les coses per parts el que més interessa és veure com totes elles encaixen entre sí i teixeixen un magnífic resultat final, heus aquí la joia de la corona de l'aniversari. Suposo que pel to del post es nota, però he de dir que en vaig quedar molt i molt satisfeta, posaria la mà al foc que és un dels pastissos que millor m'ha quedat. Per suposat, no en va quedar ni una engruna!



19 de febrer 2015

Carta a l'home que em trobo cada dia al metro

Sé que no em coneixes, o potser de vista sí. Sempre arribo a l'andana amb una mica de pressa, amb la bossa i el porta-tuppers penjant, tot intentant arreglar-me els cabells que el vent s'entesta a embolicar. De vegades llegeixo, d'altres senzillament escolto música, alguna cosa animada que m'acabi de treure la son que porto a sobre i que segur que has detectat, amb els badalls que el meu cos emet cada tres minuts exactament. 

Sé que no em coneixes, però ja fa un parell de setmanes que m'he fixat en tu. En que malgrat que l'hora a la qual agafem el metro oscil·li entre quinze i vint minuts, sempre ens acabem trobant. En que ens agrada el segon vagó, prou a prop de la sortida i no tant ple com el primer, fet que ens permet respirar una mica d'oxigen a l'hora punta. En que estàs molt pendent del mòbil però alhora analitzes el que hi ha al teu voltant, deixes seure a les persones grans i no et passes mai de parada. 

Sé que no em coneixes, però ja fa un parell de setmanes que se'm fa un nus a la gola cada cop que et veig. I mentre compartim trajecte de vegades penso quines paraules vull articular, en quin ordre, amb quin to. Com semblar amable sense passar-me d'atrevida. Però mai trobo el moment, ni la manera de fer-ho, sóc indecisa de mena i quan es tracta de parlar amb algú per primer cop encara més.  

És per això que, malgrat que no em coneixes ni saps que tinc un blog, he decidit fer-lo servir com a mitjà per transmetre't el que mai no sé com dir-te. 

La combinació de xandall i mocasins no queda gens bé, és més: fa mal a la vista.

07 de febrer 2015

Canviant dinàmiques

La sensació de sentir-me absorbida per la feina no desapareix, i sóc conscient que en gran part és culpa meva. Sempre hi ha experiments per fer que corren pressa, presentacions de Power Point amb resultats per presentar, investigadors que a l'altra punta del món fan el mateix que jo i més eficientment, fet que m'obliga a redireccionar el meu rumb... Sempre hi ha coses per fer, i la idea preconcebuda de que la tesi ja és això fa massa mal sovint. 

L'altre dia vaig quedar amb una amiga que actualment fa pràctiques en un laboratori d'una empresa privada amb l'esperança que se la quedin, una noia que fa un segon màster perquè no ha trobat cap grup per fer la tesi ni cap beca per finançar-se. Em va sorprendre que, sense haver-ho parlat abans, el seu discurs anava de manera completament paral·lela al que a mi em passa per la ment sovint: plantejar-nos seriosament si val la pena invertir tants esforços, tantes hores i tants maldecaps. Que no volem viure per treballar. Que voler ser doctor està molt bé, però no a qualsevol preu. 

En el meu cas no tinc dubtes de si acabar o no la tesi: començo el segon any, em veig capaç de fer-ho i encara tinc força. Però en el meu món imaginari post-tesi de moment només hi ha dracs i abismes i molt poques garanties de voler seguir pel mateix camí. Sóc conscient que necessito un replantejament, un canvi de ritme, però per poder-ho fer primer he de canviar el nivell d'autoexigència que m'imposo a la feina i reservar petites estones del dia a dia per pensar només en mi. 

Com a punt important en tot aquest replantejament, m'he apuntat a una piscina que tinc a cinc minuts de la feina. Una piscina de 50 metres com les d'abans, com quan entrenava, per llençar-s'hi de cap i tenir la sensació de poder nedar infinitament sense arribar a trobar mai la paret. La primera sessió va ser dura, la segona tot un plaer, desconnexió total i una sensació posterior difícil de descriure. És aquesta pau la que necessito.

Canvio dinàmiques. Torno a nedar. 

08 de gener 2015

Anar fent

Les èpoques de sequera blocaire se solen relacionar amb el "no saber què dir", el "no tinc temps", o bé haver obert el bloc amb un objectiu concret el qual ja ha estat assolit. Un cop arribats a aquesta situació, es pot procedir a abandonar el bloc, a tancar-lo o bé a deixar-lo en stand by, a l'espera de tornar a "saber què dir", tornar a "tenir temps" o tornar-lo a necessitar amb un nou objectiu.

Hi penso sovint, en aquest racó que tinc mig abandonat, el tinc força present. Molts cops he rumiat qui era jo al 2008, què em motivava a fer gairebé 200 posts, i què sóc ara, què motiva la buidor que acaba omplint els dies d'un bloc que enguany farà vuit anys. 

Quan vaig obrir el bloc no em vaig plantejar cap mena d'objectiu a assolir, no pretenia arribar a un número de posts concret ni tenir una determinada periodicitat. No era un bloc temàtic ni de cuina, ni de cinema, ni de jocs, ni de llibres, per tant tampoc sabia què hi escriuria. Sense cap mena de restricció ni d'imposició per part meva, el camí era fàcil i planer: seria un lloc, el meu lloc, per senzillament anar fent.

I començo un 2015 plantejant-me què m'allunya d'ell, del bloc, cada cop que obro l'ordinador. A la feina treballo més que mai, però res m'impedeix dedicar una estoneta del meu dia a la blogosfera. Visc, penso, i em nodreixo del món i de la seva gent, hi ha desenes d'esdeveniments i sensacions cada dia dels quals en podria dir alguna cosa, gairebé sembla impossible no tenir res a dir. I és que no és res d'això, sinó que dins meu hi ha una mena de comporta que no vol deixar sortir res. Un bloqueig interior, enclaustrar-se en un mateix, no voler deixar fluir opinions profundes, sentiments contradictoris, pors sense fonament, dubtes sobre el món que m'envolta. Segur que molts tindríeu la resposta a el que guardo per a mi mateixa, o bé opinions amb cara i ulls, o bé comentaris amb certa gràcia per trencar la norma, no ho dubto pas. Però no tinc l'empenta per donar-vos material per a que ho feu, o per a que senzillament us entretingueu una estona llegint. 

Potser he de tornar a buscar aquelles ganes de compartir experiències i bajanades, o potser aquest estancament i aquesta espurna de ranciesa i aïllament han arribat per a quedar-se, ho desconec. No sóc de pensar en mi mateixa, no faig reflexions profundes sobre què sóc, on vaig, com estic o què vull fer, senzillament vaig tirant. Per tant, seguiré amb la màxima originària del bloc, aquell anar fent que m'ha portat a gairebé vuit anys de vida virtual, esperant tenir ganes d'oxigenar-lo de tant en tant. 

Benvingut 2015.