21 de desembre 2014

El pitjor d'un mateix

Tenir condensació a la paret de casa i haver de pintar treu el pitjor d'un mateix. 

Primer de tot, apliques un tractament en forma d'esprai per cobrir i aïllar les zones afectades. A part de cobrir les taques, l'esprai també fa que l'habitació s'ompli d'una boirina blanca que deixa una pàtina blanca enganxosa als mobles, a terra i a sobre teu. Mentre deixes ventilar l'habitació per fer desaparèixer la boira et toques els cabells encartonats, conscient que caldrà un parell de passades de xampú perquè tornin al seu estat normal. Neteges l'habitació tediosament i aconsegueixes deixar-la decent, però ets conscient que encara falta la segona part: pintar.

El dia que et disposes a pintar creus que serà un pis-pas, perquè total, el tros a reparar és petit. Però la odissea només està a punt de començar. Primer poses cinta a tots els indrets conflictius, i penses que només hauràs de protegir el marc de la finestra i el sòcol. Però no, mica en mica t'adones que hi ha més indrets conflictius dels que et pensaves: la capsa de la corretja de la finestra per aquí, un endoll per allà... Però per fi acabes i et prepares per començar a pintar. La cosa no va pas malament, fins que un petit tros de guix salta de manera inesperada i deixa entreveure senyals d'humitat amagades rere capes de pintura de ves a saber quan. Veient la impossibilitat d'arreglar el nyap, i donat que no és la única irregularitat de la paret, intentes respirar de manera controlada, aguantes el brot d'ira, tornes a treure l'esprai i penses: això va per llarg...

14 de desembre 2014

Nadales

Carrers plens de llums, gent amunt i avall comprant regals, Pare Noels fent sonar campanetes torracollons... No, no tinc esperit nadalenc. I no, no odio el Nadal. Però m'esgota sotmetre'm a grans aglomeracions, encadenar quatre o cinc dinars/sopars de Nadal durant les setmanes prèvies, i sentir nadales a cada lloc on vas.

Amb el tema de les nadales en concret hi estic una mica sensibilitzada. No m'agradava gens que de petita me les fessin cantar, sempre em sentia ridícula, i no tenia prou valor com per negar-m'hi. A més, a la feina, un dels meus companys és de les terres inhòspites de l'Espanya profunda, i algun Nadal ens ha torturat amb una DJ session de quinze minuts de tamborileros i altres nadales de la mòmia Raphael, contribuint a la meva aversió envers aquestes cançons. 

Per altra banda, però, algunes de les nadales "modernes" que s'han anat popularitzant durant els últims anys o que han estat reeditades les tolero prou bé, i fins i tot em puc descobrir a mi mateixa taral·lejant-les si les he sentit per la ràdio o en alguna botiga durant aquests dies. M'agrada el Quan somrius, i em fa gràcia El caganer (malgrat el mal que fa el hi ha d'haver-hi). També trobo que té un ritme que convida a ser escoltada el rockin' around  the christmas tree, i per suposat qualsevol cançó millora si la canta en Michael Bublé i la seva fantàstica veu. Potser no seran les meves cançons preferides, però són agradables a l'oïda com a mínim.

I per què unes sí i altres no? Doncs no ho sé. Suposo que el que em repel·leix més de les nadales tradicionals deuen ser aquelles veus d'infant tan agudes, aquella musicalitat tan repetitiva i penetrant de triangles, flabiols, platets i xilòfons com a soroll de fons, més que no pas la temàtica. Bé, de les nadales de Raphael no crec que calgui explicar què em repel·leix...