Fent una llambregada al timeline d'una de les xarxes socials de moda, he topat amb fotografies de noies que van estudiar amb mi a l'institut. No han canviat gaire, segurament jo també sóc força fàcil de reconèixer. Fotos a la platja, fotos a la muntanya, fotos al sofà de casa, fotos amb mascotes, fotos amb nens... Fotografies que segurament s'han anat repetint al llarg dels últims anys i a les quals no havia fet cas. Alguns comentaris, però, em sobten i fan que avui sí que presti més atenció a algunes de les fotos. Felicidades papás, i trenta coses per l'estil.
Fotografies amb nens. Quan un quinquenni enrere aquests nens eren els seus nebots, ara són els seus fills.
De sobte m'entra una mena de col·lapse mental i em veig a mi mateixa observada amb una mena de google glasses, com les que surten a les pel·lícules i et permeten identificar les qualitats del teu oponent i t'aconsellen si t'hi has d'enfrontar o no.
Laia. Dona. 24 anys. En edat fèrtil.
El temps passa, en sóc conscient, però encara falta perquè jo em vegi en una situació semblant. Potser és que per a nosaltres mateixos el temps no passa tan de pressa, o si bé veiem passar els dies no tenim la sensació que canviï tant la nostra condició vital. No em veig ni em sento adolescent, però tampoc em sento ni em veig mare ara per ara. En els temps que corren elles són les "prematures" i jo la que es penja, la que continua la seva carrera professional abans de pensar en descendència. Per contra, la generació dels meus pares als 24 ja havien tingut el primer fill o qui sap, fins i tot el segon.
No he descartat mai tenir fills, i encara més, sempre he pensat que m'agradaria ser "mare jove", prou vital encara per fer-los tot el cas que necessitessin i a tothora. Però el meu concepte de "mare jove" no s'emmarcava als 24 anys, encara em queden moltes coses per fer i sé la responsabilitat que comporta tenir a càrrec una petita vida. Desitjant-los molta sort, espero que ells també en siguin conscients.