30 d’agost 2014

Mater

Fent una llambregada al timeline d'una de les xarxes socials de moda, he topat amb fotografies de noies que van estudiar amb mi a l'institut. No han canviat gaire, segurament jo també sóc força fàcil de reconèixer. Fotos a la platja, fotos a la muntanya, fotos al sofà de casa, fotos amb mascotes, fotos amb nens... Fotografies que segurament s'han anat repetint al llarg dels últims anys i a les quals no havia fet cas. Alguns comentaris, però, em sobten i fan que avui sí que presti més atenció a algunes de les fotos. Felicidades papás, i trenta coses per l'estil.

Fotografies amb nens. Quan un quinquenni enrere aquests nens eren els seus nebots, ara són els seus fills.

De sobte m'entra una mena de col·lapse mental i em veig a mi mateixa observada amb una mena de google glasses, com les que surten a les pel·lícules i et permeten identificar les qualitats del teu oponent i t'aconsellen si t'hi has d'enfrontar o no.

Laia. Dona. 24 anys. En edat fèrtil.

El temps passa, en sóc conscient, però encara falta perquè jo em vegi en una situació semblant. Potser és que per a nosaltres mateixos el temps no passa tan de pressa, o si bé veiem passar els dies no tenim la sensació que canviï tant la nostra condició vital. No em veig ni em sento adolescent, però tampoc em sento ni em veig mare ara per ara. En els temps que corren elles són les "prematures" i jo la que es penja, la que continua la seva carrera professional abans de pensar en descendència. Per contra, la generació dels meus pares als 24 ja havien tingut el primer fill o qui sap, fins i tot el segon.

No he descartat mai tenir fills, i encara més, sempre he pensat que m'agradaria ser "mare jove", prou vital encara per fer-los tot el cas que necessitessin i a tothora. Però el meu concepte de "mare jove" no s'emmarcava als 24 anys, encara em queden moltes coses per fer i sé la responsabilitat que comporta tenir a càrrec una petita vida. Desitjant-los molta sort, espero que ells també en siguin conscients. 

27 d’agost 2014

Dempeus al sostre

Aquest estiu em vaig proposar recuperar una mica l'activitat muntanyenca, i encara més, coronar el meu primer 3000. Com que a Catalunya en tenim uns quants i un d'ells és el més emblemàtic i el més alt del país, vaig marcar una creu al mapa per marcar la fita: vull pujar a la Pica d'Estats!

La ruta que vaig fer és la clàssica, la que surt de Catalunya i que acaba vorejant el cim pel cantó francès abans de l'ascensió final. En total són unes 10-11 hores de camí, tot i que molta gent fa nit als estanys en acampada lliure per tal de fer 2 hores de camí un dels dies i 8 hores aproximadament l'endemà.

Els paratges preciosos, i la ruta força exigent, sobretot per la durada. Després d'una ascensió prou digna i de coronar el cim (3.143 m), una mica de mareig i malestar pel sobreesforç em van fer aturar una estona. Finalment vaig poder reprendre el camí amb l'estómac buit i uns genolls que insistentment avisaven que m'estava excedint. Normalment la gent aprofita per coronar algun dels altres 3000 que hi ha a la zona, com ara el Verdaguer, el Montcalm o el Pic de Sotllo, però en les condicions en què em trobava el més assenyat va ser reprendre el camí de tornada i conformar-me en haver coronat el més alt de tots.

No hi va haver cava al cim tal i com mana la tradició quan hom s'estrena en el seu primer 3000. El que sí hi va haver van ser moltes fotos, amb les quals m'he atrevit a fer un mapa interactiu de la ruta.


I com a bona científica, vaig aprofitar l'ascensió al punt més alt del país per dur a terme un experiment sobre els canvis de pressió que tenen lloc quan pugem en alçada. La primera part de l'experiment (el plantejament i l'objecte experimental) ja es pot consultar, i actualitzaré el post quan hagi tingut temps de penjar el resultat de les meves observacions.

(Actuaització: la segona part de l'experiment ja està penjada també)

22 d’agost 2014

Despertar la curiositat

Fa més d'un any que Google Reader va tancar, i des de llavors no he tornat a tenir un gestor de feeds. La raó? Poca activitat a la xarxa, poques ganes d'ordinador, i no tenir res a dir. Últimament m'hi torno a reenganxar, noto que tinc més ganes de seguir blocs i d'escriure, tot i que tinc la sensació que l'estiu i les vacances hi han ajudat. Caldrà veure com evoluciono al setembre, octubre i tot el que vindrà després.

Així doncs, per intentar reenganxar-me, he decidit que ja tornava a ser hora de tenir alguna cosa que m'ajudés a detectar les actualitzacions dels blocs i altres webs que abans solia mirar. Finalment he optat pel feedly, ja que el Netvives no em va acabar d'agradar i al cap d'una setmana el vaig deixar estar. De moment em va molt bé, el nombre de blocs que segueixo és baix però confio que anirà augmentant a mesura que em reintrodueixi a la xarxa.

Sempre he intentat seguir algunes webs que pengen notícies de caire científic, per deformació professional m'agrada saber quins avenços hi ha, quins artefactes nous existeixen, o quines noves aplicacions han descobert a coses que ja coneixíem o ja havíem descobert fa temps. Avui he topat amb un post on expliquen que s'ha aconseguit crear un material transparent que absorbeix l'energia solar. No és un vidre, però ho sembla. I no és res nou, de fet ja ho sabíem fer això, però el problema és que fins ara aquest "vidre" era de color per aprofitar la part de la llum visible que els tints absorbeixen (el funcionament bàsicament és aquest). Ara han aconseguit que la llum que excita les cèl·lules fotovoltaiques per obtenir energia no sigui llum visible, sinó la que és propera a la zona ultraviolada i d'infraroig. És a dir, no cal color, prescindim d'aprofitar la llum visible, i és que només representa una petita part de la gran quantitat de radiació que arriba a la Terra. 

Si seguís parlant d'això aquest post hauria d'anar al Metablòlic. Però més enllà del descobriment, m'ha fet pensar molt. M'ha fet pensar en el que és un bon científic, en la capacitat d'algunes persones de pensar de manera diferent a la resta i tenir idees brillants. En l'afany de tenir curiositat i saber-se plantejar les preguntes correctes per acabar obtenint, amb persistència, respostes correctes. Vist amb perspectiva aquesta idea d'aprofitar la llum infraroja i ultraviolada pot semblar la cosa més normal i fàcil de comprendre (si ens molesta un vidre amb color, prescindim del color). Però a banda de les dificultats tècniques que pot tenir, m'ha semblat una idea molt bona que en cap moment se m'hagués passat pel cap. Sense voler, he pensat en la poca imaginació que tinc els últims temps, poca eloqüència, poca motivació. Fets que segurament han incidit en la meva vida professional i en la meva vida personal, i entre altres coses, el bloc. No saber què dir ni com dir-ho. No tenir l'espurneta de qüestionar-me coses, o bé tenir-la però no saber d'on treure l'empenta per xafardejar a la xarxa el per què, aquella gran pregunta. Haver abandonat la ciència d'estar per casa, que considero meravellosa, instructiva i el que és millor, a l'abast de tots. 

En el fons, m'ha fet pensar en què segurament mai tindré una gran idea, ni canviaré el món. Però vull avançar passet a passet, contribuir d'alguna manera al coneixement, tornar-me a menjar el món a preguntes tal i com feia fa un parell o tres d'anys i vull materialitzar-les. 

Vull satisfer la curiositat, però abans, vull tornar a ser una persona curiosa.

17 d’agost 2014

L'avi de 100 anys al cinema

Durant el mes de juliol vaig fer un esprint literari, ja que sortia la pel·lícula de "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra" i volia tenir l'oportunitat de veure-la havent llegit prèviament el llibre. No em solen passar aquesta mena de coses, massa cops les pel·lícules es fan només de trilogies o llibres totxo, i no em veig en cor de posar-m'hi. Un cop llegit, a banda de que em va agradar molt (i vaig aprendre moltes coses, ja que la Història i jo mai hem estat gaire amigues) vaig tenir la sensació que en podia sortir una bona pel·lícula, com a mínim entretinguda i amb gràcia, ja que de material n'hi ha de sobres.    

Aquesta setmana he anat a veure la pel·lícula, i la veritat és que m'ha semblat fluixeta. És una opinió personal, cadascú pot fer el seu propi judici anant a veure-la i pot ser que li encanti o que encara li agradi menys que a mi. Completament respectable. No és que es faci llarga i pesada, tampoc és que sigui poc fidel al llibre, narra molts dels esdeveniments que hi passen i gairebé no s'inventen res. No són aquests els motius pels quals no recomanaria a ningú que l'anés a veure. Un dels grans defectes que li trobo és que considero que no satisfà ni als lectors ni als no lectors. 

Pels que no han llegit el llibre trobo que es fa difícil de seguir, i que per tant es pressuposa que l'espectador està al corrent de tot el que passa i no expliquen. Tal i com he comentat no he llegit pas cap trilogia, i en canvi he seguit perfectament pel·lícules com El senyor dels anells o El médico. Hem de tenir en compte que la pel·lícula és sueca, no ens hem d'imaginar una superproducció ianqui, però no crec que la fluixesa sigui qüestió de pressupost (això suposo que repercuteix més en els escenaris, els efectes especials, els actors i totes aquestes coses). Tinc la sensació que és més qüestió de guió, de no haver sabut acabar de destriar del tot bé quina informació essencial hi havia al llibre que permetés a l'espectador seguir el fil de la història. Crec que hi ha massa buits que només l'espectador pot omplir si ha llegit la novel·la. 

Per contra, trobo que pels que han llegit el llibre decepciona una mica. Un dels aspectes que em van sobtar més és com alguns dels personatges han pres un rol i una personalitat molt diferent de la que traspuen a la novel·la, la caracterització em falla una mica. Ho he contrastat amb altra gent que també l'ha llegit i han tingut la mateixa sensació que jo, de pensar: "aquest era tan pàmfil?", "aquest en realitat no passava de tot, no?". Però no tots, per exemple el mateix avi centenari Allan i en Julius em van agradar força, me'ls havia imaginat tal qual. El final coixeja una mica, i el destí d'alguns dels personatges també. Un regust amarg en general. 

Però no tot són coses negatives! La pel·lícula es fa curta, i la mentalitat de l'avi de cent anys de dir les coses tal com ragen (i per tant, de cagar-la constantment) es percep molt bé, situacions còmiques que freguen l'absurd. Personalment no és una pel·lícula que m'hagi fet riure, però no puc negar que és entretinguda. I ja per acabar he de dir que la banda sonora també em va agradar, la trobo encertada, acompanya molt bé a tot el conjunt de situacions inversemblants que es succeeixen al llarg de la peli. 

Com a pel·lícula per passar una bona estona una tarda al cinema no la recomanaria, sobretot pel preu al que van les entrades. Per veure-la un dissabte o diumenge al sofà de casa, per què no. Pels lectors curiosos, recomanaria que preguntessin a altres lectors què els ha semblat, la meva només és una opinió de tantes, i en cas de no decidir-se, sentint-ho molt els hi diria que no es perden res. 

12 d’agost 2014

Pastís de pastanaga i festucs

Les vacances d'estiu han començat fantàsticament bé, sense cap viatge llarg a la vista però amb una mica de tot: dies de pànxing (bucles de dormir-menjar-dormir), dies de prendre una mica el sol a la platja, dies de posar-se les botes i fer alguna excursió a la muntanya... I dies d'intentar reprendre activitats que m'agrada fer però que després d'un dia feiner em fa mandra posar-m'hi. Una d'elles, la rebosteria!

Aquest cop vaig decidir intentar fer un pastís de pastanaga i festucs per portar a casa els sogres (la recepta la vaig treure d'aquí). Una aposta una mica arriscada, ja que no l'havia fet mai i a més també m'interessava quedar bé, ja se sap! L'elaboració va ser una mica feixuga, comprant festucs a quarts de deu del vespre als populars pakis, batent ous amb sucre deixant-s'hi el canell i afegint més calor de la necessària a l'ambient d'aquests dies amb un forn funcionant a tot rendiment. 

El resultat, però, he de dir que va ser espectacular. 

La presentació no és la més idònia, però a falta d'un recipient per transportar-lo
 el vaig deixar al mateix motlle.

Ha quedat deliciós i tothom ha quedat molt content! Només he de dir que la glaça de crema de formatge que porta per sobre va quedar una mica massa dolça pel meu gust, però per la resta, una recepta magnífica. Això sí, menjar-se'l és llençar per terra qualsevol esforç fet durant l'operació biquini!