27 de juliol 2014

Un Sinatra siberià

Nit d'estiu de festa major, i dues amigues i jo fèiem voltes per la vil·la de Blanes després d'haver presenciat des de la platja un meravellós espectacle de focs artificials. L'objectiu era fer un tomb per les paradetes, visitar els diferents escenaris i anar cap a casa, sense allargar gaire. Però aquestes coses mai acaben com esperes, de manera que al final ens posàvem sota els llençols a les tantes de la matinada i força animades per haver presenciat dos espectacles impactants la mateixa nit.

La segona sorpresa de la nit se'ns va aparèixer davant dels morros: un escenari de karaoke. Una de les meves amigues es va aventurar a participar-hi, així que vam prendre alguna cosa a les barraques dels organitzadors mentre esperàvem el seu torn. Aquests esdeveniments ja sabem com poden arribar a ser, no hi ha cap mena de filtre per poder participar. Hi ha els que desentonen molt, els que criden massa, els que ho fan una mica bé, algun que fins i tot penses "carai, aquest", els que es posen a riure i no acaben la cançó, els que no entenen que les lletres s'il·luminen a mesura que les has de cantar...

... I els que ho fan estrepitosament bé, que no solen ser molts. En aquest cas concret ens va sorprendre un noi rus, que venia de vacances amb la seva família. Li posarem uns... catorze anys, aproximadament. Corpulent per la seva edat, però amb faccions infantils i el típic acne que deixaven entreveure que era força jove. Abans de pujar a l'escenari semblava una mica nerviós i inquiet, però quan el van cridar i van anomenar la cançó que cantaria va pujar amb pas ferm i decidit, va agafar el micròfon i van començar a sonar les primeres notes. 


El somriure confiat del noi i el moviment oscil·lant del seu cos per seguir el ritme de les notes inicials de seguida va despertar alguna rialla entre el públic. El "guiri" feia gràcia, i encara era més sorprenent que s'oferís a cantar en un espectacle de poble, estant ell de vacances i envoltat de gent local. Ens va fer callar a tots, però. El "Start spreading the news / I am leaving today" va ressonar a plaça amb una tonalitat deliciosa. Semblava mentida que aquella veu sortís d'un noi tan jove, que tingués aquella força, aquell to greu tan característic de Sinatra. Aplaudiments, gent aixecant-se de la cadira, i un noi rus que seguia cantant, ara una mica més inflat i confiat per haver-se guanyat al públic. Amb coreografia inclosa, la posada en escena va ser genial. El jurat del concurs li va donar la màxima puntuació possible, de manera que va passar a la fase final i va tenir una segona oportunitat per deixar-nos bocabadats a tots interpretant It had better be tonight a l'estil Bublé, amb un moviment de malucs més llatí que no pas siberià. 

Sense cap mena de dubte les ampolles de cava de premi se les va endur ell, i a tots nosaltres ens va regalar la sensació d'haver presenciat un petit concert que no tenia res a envejar als múltiples festivals que es fan a l'estiu per tot arreu. Personalment, aquestes petites troballes inesperades sempre em deixen un bon regust de boca i em fan acabar la nit de manera diferent. 

16 de juliol 2014

Regust analògic a l'era digital


Aprendre a jugar a un videojoc que té els mateixos anys que tu té la seva gràcia, i més en una pantalla de televisió de plasma. Una escena plena de contrastos, però he de dir que ben divertida! Poc a poc em van instruint i vaig coneixent tots els personatges mítics que hi apareixen, però em costa una mica, ho trobo força complicat. El que porto pitjor és això de tenir tants botons, de vegades costa saber quan saltes, quan tires bales o quan gires com una baldufa! I la cançoneta... s'enganxa molt, inevitablement. 

Malgrat tenir molt poca experiència en els videojocs i les consoles (com denota la meva poca traça) he de dir que si bé gràficament avui en dia es fan autèntiques meravelles, el joc és molt entretingut i versàtil. Amb imaginació i quatre figures fetes amb una mica de gràcia es pot crear una història i un joc que perduri al llarg del temps i que et faci passar una estona entretinguda. Una estoneta abans de fer el sopar, un dissabte al vespre que fa mandra sortir, un dia de pluja que no convida a fer vida de carrer... I si bé és un joc bàsicament individual, fer-lo cooperatiu i jugar amb la parella també es converteix en una activitat simpàtica per fer. I abans de donar una imatge equivocada: No, no ens hem adherit al clan de modernets ni ens aferrem a la moda vintage, hipster o com es digui. Senzillament intentem aprofitar el que tenim a l'abast, i el Super Mario World era allà. És més aviat supervivència en temps de crisi! 

La Super NES i jo coincidim 23 anys després d'haver nascut. Quan he mirat la pantalla m'ha fet gràcia!

01 de juliol 2014

Sobretot, keep calm

Últimament tinc molta feina al laboratori, els dies volen. Llevar-se, anar a la feina, passar-s'hi una mitjana de deu hores i, en acabar, tornar a casa, fer el dinar de l'endemà i llegir dues frases d'un llibre abans de caure morta de son. Aquesta seqüència repetitiva ha estat la predominant al llarg del mes de juny, i el cos em demana vacances a crits. I tot i que he de pringar encara unes cinc setmanes, aquest mes de juliol toca acabar experiments, anar tancant temes, i guiar a una noia de pràctiques. Seguiré tenint feina, encara hi ha dies durs marcats en groc fosforescent al calendari, i "carregar" amb algú de pràctiques que no ha fet mai res en un laboratori de vegades comporta fer de "mainadera" i deixar de banda els propis experiments. 

Però m'he proposat fermament baixar el ritme en la mesura que sigui possible, i avui he tingut petits moments de glòria, de tranquil·litat. He pogut plegar relativament aviat (després de "només" nou hores de feina), i després d'una visita de cortesia, he anat tirant cap a casa. Gairebé no hi havia fruita a la nevera, calia passar per la fruiteria, i m'hi he recreat una estona: unes quantes pomes, un alvocat per l'amanida, unes nectarines... Mirar els melons de reüll, sospesar-los i confirmar que són verds... Mirar de reüll amb delit les cireres, i desistir comprar-ne perquè van caríssimes...  

Quan he decidit anar tirant cap a casa he passat per davant d'una fruiteria propietat d'una cooperativa, d'aquestes on els productes els venen sense que hi hagi intermediaris. He decidit entrar-hi perquè tres caixes curulles d'unes cireres vermelles i a molt bon preu m'han adduït. A més, tant la decoració, com la música que sonava, com el senyor que hi havia rere el taulell m'han agradat. Així que al final n'he agafat unes quantes i he reprès el camí a pas lent, mig cantussejant, mentre anava picant cireres. I m'he sentit feliç. Un instant, una sensació. Tranquil·litat. Dolçor. Felicitat.

Un cop a casa m'ha agradat pensar "això ho he d'escriure al bloc", m'ha semblat que tornava a tenir ganes de xerrameca blocaire. Així doncs, aquí estic: ordinador obert, sona Pink Martini de fons, una vareta d'encens crema lentament i tinc una clara fresqueta davant. Segon moment de felicitat. 

Malgrat l'estrès o la feinada, keep calm and carry on. La frase pren més sentit que mai. Sobretot, keep calm. Això vull fer.