27 de juny 2014

Senyores que...

A aquestes alçades dubto que ningú hagi sentit parlar almenys un cop de la mítica frase introductòria "Señoras que..." que es va posar de moda a les xarxes socials fa un temps, sobre tòpics enfocats a gent ja d'avançada edat. He de reconèixer que alguns em feien gràcia, i més d'un cop se m'ha passat pel cap aquesta frase per descriure situacions que em passen. Com per exemple, Senyores que tenen la necessitat d'iniciar una conversa als vestidors de la piscina com si et coneguessin de tota la vida. I en boles, òbviament.

He de dir que des de fa dues setmanes o tres he topat amb un espècimen d'aquest grup que m'incomoda una mica. En primer lloc, perquè no m'agrada que gent desconeguda em tracti de manera molt propera, m'incomoda, sóc així. Sóc d'anar molt a la meva, i si bé hi ha situacions que poden propiciar un entrecreuament de paraules amb algun desconegut, no suporto que de qualsevol situació se n'intenti generar diàleg. Per explicar-me posaré un exemple que m'ha passat avui mateix. 

La Senyora que... en qüestió ha sentit soroll d'aigua (estàvem a cinc metres d'una piscina amb dutxes, per favor) i ha interpretat que, tot i que ella havia entrat feia deu minuts amb un sol espaterrant, potser s'havia posat a ploure en aquell precís moment i estava caient un diluvi universal. Després de llençar la pregunta a l'aire i veure que jo no li feia ni cas, com si la cosa no anés amb mi, ho ha repetit deixant entreveure que no parlava amb les parets, que estàvem soles al vestidor i que era moment d'establir diàleg. I mentre em vestia, tot intentant que la situació no fos tan violenta, jo li anava dient que sí, que tenia raó, que més valia ésser previsor i dur el paraigua a sobre. 

Minuts més tard, mentre jo recollia les coses a una velocitat propera a la de la llum per intentar fugir d'allà, la Senyora que... no trobava el difusor del seu assecador de cabell. Ha començat a buscar-lo i a parlar en veu alta per tal de cridar l'atenció. Novament, en veure que passava d'ella i que jo anava a la meva, ha fet evolucionar el diàleg que mantenia amb ella mateixa cap a monòleg, forçant-me a que li fes cas per arribar a una conclusió a la qual ella soleta havia arribat, i per la qual no em necessitava pas: se l'havia oblidat el dia anterior, i segurament li guardaven a recepció. Hagués entès que m'acusés d'haver-li agafat o alguna cosa per l'estil, però no entenc quina necessitat tenia d'explicar-me el que feia o deixava de fer, quina tècnica feia servir per assecar-se el cabell o quantes coses ha perdut ja al vestidor des de que està matriculada al centre.

Si voleu em podeu titllar d'antipàtica, o d'asocial, però puc compartir un espai amb algú altre i romandre en silenci tranquil·lament, no tinc aquesta necessitat de parlar amb gent desconeguda. I encara menys en boles, per favor!

02 de juny 2014

Una Laia always pays her debts

Uns quants mesos enrere, quan el meu futur depenia de la concessió d'una beca predoctoral, vaig fer una promesa a la meva parella: que si me la donaven, un dia el convidaria a un restaurant molt bonic i on s'hi menja de conya: la Semproniana. I com ja vaig comentar en el seu dia, la beca va arribar, així que la meva promesa s'havia de complir. 

No es tracta d'un restaurant de luxe, però sí que és un lloc on s'hi menja de conya i que té cert renom, de manera que la factura pica una mica per la butxaca d'una persona com jo, no és un lloc on podria anar cada cap de setmana. És per això que vam acordar que el sopar es faria efectiu quan el meu sou comencés a fer-se tangible. Però els tractes amb els Ministerios i amb altres institucions mai poden ser senzills, i fins al cap de dos mesos de la concessió i la signatura del contracte no vaig començar a cobrar. La cosa s'endarreria, però els dos teníem en ment aquell sopar. 

Aquest cap de setmana no... El que ve, tampoc... I així van anar passant els dies, fins que amb la voluntat de quadrar calendaris, vam veure que aquest cap de setmana el teníem lliure. Reservat! Dissabte ens vam posar les nostres millors gales, disfressant-nos una mica per una nit, i vam fer un soparet romàntic al restaurant. Perquè malgrat la tardança, una Laia always pays her debts!

I com a resum de la vetllada he de dir que ens va encantar tot: l'estètica del lloc, la carta, la presentació dels plats, els contrasts de gustos, el tracte... . Amanides amb salses que no haguessis dit mai que hi quedarien tan bé, jugar a endevinar què són aquells daus i aquella salsa que decoren el plat, textures cruixents barrejades amb d'altres de més meloses... I unes postres de tres xocolates tan denses i delicioses que si no fos perquè atipa molt, en demanaries deu més. Una cosa curiosa i un punt a favor de la carta, des del meu punt de vista, és que es pot escollir de quina mida vols la ració (S, M o XL), fet que et dóna llibertat per tastar diferents cosetes o bé agafar racions més grans per compartir (o no!)

Una nit preciosa, i una factura que em va tocar pagar però que no va ser pas escandalosa, i això que vam acabar amb la panxa ben plena! Un dia és un dia!