24 d’abril 2014

Provisionalitat

Per Sant Jordi aquest any va caure Dies de Frontera, de Vicenç Pagès Jordà. D'aquest autor ja he llegit Els jugadors de whist i la veritat és que em va agradar força, o sigui que aquest l'agafaré amb moltes ganes. Va ser tota una sorpresa rebre el llibre, ja que no l'esperava pas i de fet, ni tan sols sabia que aquest autor havia tret un nou llibre. I això que és la novel·la guardonada amb el Premi Sant Jordi d'enguany... Me n'adono que això no diu gaire cosa a favor meu sobre com n'estic al dia de les novetats literàries ni de la meva voracitat lectora, però bé, qui fa el que pot no està obligat a més!

Ja a casa, fent una ullada a la contraportada, em vaig quedar amb una frase que em va agradar:


Al capdavall, la provisionalitat també és provisional

A primer cop d'ull sembla ser una redundància, però cinc minuts després d'haver-la llegit em vaig adonar que estava amb la mirada perduda, fixada en una pota d'una de les cadires de casa, i amb la frase donant-me voltes pel cap. Provisionalitat, qualitat de provisional. Que no és per sempre. Que no és etern. Un concepte amb un doble sentit, que alhora molesta i dóna esperances. Desitgem que les situacions incòmodes ho siguin i desapareguin aviat, i per contra ens espanta que altres coses esdevinguin provisionals. Una prolongació en el temps d'una situació provisional, si és un afer que està a les nostres mans, sol deixar un rau-rau a la panxa de remordiment: la sensació que estem apalancant, que no fem prou. 

Reflexions prou interessants sorgides arran d'una sola frase anotada a la contraportada d'un llibre que encara no he encetat. Tot un misteri saber si aquest concepte és rellevant en el sí de la novel·la o si bé només és una cosa completament irrellevant en la qual m'he fixat, com també és un misteri la dedicatòria que vaig obtenir de l'autor, tot passejant per Barcelona en un dia tan bonic com el d'ahir. No l'he acabat d'entendre, però espero fer-ho quan hagi acabat de llegir!

21 d’abril 2014

Té pinta de gat, però és una Mona

Una mica d'esbarjo per Setmana Santa sempre va bé, i enguany he aprofitat per relaxar-me i agafar forces abans de la tornada a la normalitat. Això sí, sense oblidar les tradicions gastronòmiques típiques d'aquestes dates: menjar carn Divendres Sant (sí, som així de majos a casa!) i fer la Mona de Pasqua. 

No tinc fillols, però any rere any intento fer una Mona pels de casa amb un pa de pessic senzill i alguna cosa de xocolata a sobre, ja us n'he fet partícips algun cop. Aquest any havia promès que en faria una i la veritat és que no m'hi he posat per poc, ja que he fet la Mona més tradicional que havia fet mai: sense batedora elèctrica i manufacturant un ninot de xocolata!

Mànigues arromangades, ingredients sobre el marbre i una mica de música per animar la cosa. L'elaboració del pa de pessic m'ha servit com a element substitutori de la campana de piscina que he fet aquesta setmana, ja que amb un batedor manual cal fotre-li canya, déu n'hi do! Clac, clac, clac, i anar batent els ous amb el sucre, amb garbo com diu la meva iaia, fins que queda una crema esponjosa que dobla el seu volum inicial. Després tamisar la farina, barrejar bé i al forn. 

Mentrestant m'he aventurat a fer el ninot de xocolata. Un gat m'ha semblat bonic i prou senzill com per veure'm en cor de fer-lo, prenent com a model un dibuix d'internet. He de confessar que no les tenia totes que això pogués sortir bé, de manera que a l'hora de comprar els ingredients també vaig comprar un parell d'ous de xocolata... Però finalment no han calgut! Ha quedat prou bé, però he de dir que això de fondre xocolata ha estat una autèntica marranada. Un cop fosa i resolidificada, he anat perfilant les diferents parts amb un escuradents, que posteriorment he anat enganxant amb més xocolata a mode de ciment. Una bomba calòrica i una bona estona d'elaboració, gairebé tot el matí, però ben bonic que ha quedat. Què en penseu?


Abans que m'ho digui algú... No té tres potes! Hi ha un petit error de perspectiva i el cap no està enganxat sobre les potes de davant, però... És un problema menor això! No busqueu tres peus al gat!

08 d’abril 2014

#3 Swimming tips. La força

En aquesta nova edició dels Swimming tips, m'agradaria desmitificar un concepte que molta gent em sembla que té arrelat: la distància avançada mentre es neda és directament proporcional a les hòsties que es foten sobre la superfície de l'aigua

Doncs no. 

Hi ha dos tipus de persones que foten hòsties a l'aigua: els que sembla que ho fan per pur instint de supervivència (o sigui, que no tenen gaire confiança dins l'aigua i que la seva tàctica per mantenir la flotació és moure's desesperadament) i en segon lloc, els que ho fan de manera frenètica i sovint intentant simular que fan un sprint o una cosa per l'estil. Últimament he topat amb uns quants membres d'aquest últim grup, que ja es nota que es matxaquen al gimnàs i que només es remullen una estona el cul a la piscina. I com que només s'hi estan una estona, d'alguna manera han de destacar. Aquesta manera de nedar és completament inútil per un parell d'aspectes: en primer lloc, perquè no per picar més fort s'avança més de pressa, cal fixar-se en altres coses per avançar. I sobretot és contraproduent perquè cansa molt, es consumeix oxigen de manera brutal i innecessària. I controlar la respiració és una de les coses més importants que cal tenir en compte quan es neda. 

El concepte de força dins l'aigua no és del tot important. No és el poder absolut, no sereu un mestre Jedi de la natació si la posseïu. I encara menys si la força es fa de dalt cap a baix, fotent hòsties a l'aigua. Si s'ha d'emprar, com a mínim que sigui per empènyer l'aigua de davant cap a endarrere. Sempre que algú neda de manera molt brusca i provocant onades considerables una servidora sembla un vaixell a la deriva, ja que jo no en tinc, de força, i em costa mantenir-me estable. Quan ho veig em fa pensar en una frase que ens deia el nostre entrenador: que l'aigua era com si fos la teva parella, se l'havia de tractar amb carinyo, sense ser brusc. I és que ja ho deia Newton, acció-reacció: quan exercim una força sobre la superfície de l'aigua la força ens torna en la mateixa direcció però en sentit contrari, i per tant fem un moviment de dalt cap a baix. I això és completament absurd, ja que el moviment interessa fer-lo de manera horitzontal! Si apliquéssim algunes de les lleis de la física estic segura que podríem comprovar que si un home amb pinta d'haver-se xutat anabolitzants colpeja l'aigua de manera barroera, avança molt menys que si la força realitzada és molt menor però s'aplica de manera adequada (en aquest cas he de dir que desconec si estar tan inflat deu contribuir a la seva flotació i si seria una variable que caldria tenir en compte). 


PS. Aquest post no pretén ofendre ningú, nedar ja és prou complicat i cadascú es defensa com pot, només faltaria. Però els que em coneixeu ja sabeu la tírria que tinc als figurins de gimnàs que a la piscina gaudeixen picant-se amb els altres... I si són barroers encara els suporto menys. 

01 d’abril 2014

Un manyoc de llana per fer un Jersei

Fa poc, un parell de paràgrafs del llibre El jersei de Blanca Busquets em van fer rumiar una mica. He de dir que la novel·la en sí no em va captivar, però la quotidianitat amb la qual s'expressa el personatge principal i el que explica de la seva vida i de la dels altres fa que no sigui complicat poder extrapolar i apropiar-se d'alguns dels esdeveniments que narra. 

I és que normalment ens preocupem de coses de les quals no hauríem de fer ni cas, però no ho podem evitar. Ens ho mirem del dret i del revés, ens emmurriem, ho tanquem en una capseta i al cap de mitja hora ja la tornem a anar a buscar per tornar a mirar allò que sabem que ens fa mal però que no podem evitar contemplar. Una manera de ferir-se ben estúpida que no té cap raó de ser, però que tot i així de vegades duem a terme. Un vudú a la pròpia persona; el tel als ulls que a estones no ens permet apreciar la resta de coses bones que ens envolten, que ens fan feliços. I potser sembla una tonteria, però tinc la sensació que és cosa de dones més aviat. Potser els homes saben emmagatzemar aquestes coses en capsetes, i tenen la capacitat que no es puguin obrir a voluntat. Les dones, en canvi, tenim el cervell com un cabdell de llana desfet i refet en forma de manyoc. I un manyoc té aquestes conseqüències: trobar la punta del fil per començar a estirar és tota una odissea, els sentiments es barregen i costa destriar què és allò veritablement important i què és allò que hem de deixar de banda. 

D'altra banda, una de les passions de la protagonista és la filosofia. Jo sempre m'he considerat poc amant d'aquesta disciplina, mai l'he sabut gaudir ni interpretar, ans al contrari: entendre les múltiples interpretacions de la realitat i de la condició humana m'han costat una barbaritat. O parlant clar, com dèiem quan ho estudiàvem al Batxillerat, tot allò ens semblava una anada d'olla. Però la iaia Dolors de la novel·la, ja cap al final de la seva vida, fa una reflexió que em va agradar. 

A la Dolors, els filòsofs només li han ensenyat una cosa: que la realitat, tal com ens la presenten, es pot veure de punts ben dispars, que cadascú hi diu la seva, que podem estar parlant del mateix i, tanmateix, depèn com siguem, ens ho prendrem d'una manera o una altra. O sigui, que tot ens ho fem els humans, i també som nosaltres els que imaginem o fins i tot creem tragèdies allà on no n'hi ha. 

Pot semblar una banalitat, però és, ras i curt, el que vaig acabar entenent jo de la filosofia quan me la van fer estudiar. Disparitat d'opinions, diferents realitats, diferents veritats. I per tant, si tot ens ho fem nosaltres, el nostre propi cop a la taula serà el detonant de la nostra pròpia trajectòria. La clau és deixar de banda les preocupacions innecessàries i centrar-nos en el cop a la taula, encara que no sigui del tot fàcil. Només en això.