19 de març 2014

#2 Swimming tips. Els Swimmers


El segon post d'aquest monogràfic em ve de gust dedicar-lo als swimmers, fent analogia i alhora homenatge als runners. Fer esport en general està de moda, i sortir a córrer ha estat una de les activitats que ha acabat guanyant més adeptes. No cal estar apuntat a cap complexe esportiu, el material necessari és accessible a tothom i es pot fer a l'aire lliure. I està molt bé, però el concepte runner va una mica més enllà. Els runners vindrien a ser aquells que surten a córrer (ai, no, perdó, practicar running, que queda molt millor) i que per fer-ho, creuen necessitar tot un conjunt de coses tals com unes vambes de 200€ mínim, un rellotge-comptaquilòmetres-pulsòmetre-cronòmetre amb trentamil funcions, i la corresponent aplicació mòbil que enregistra el recorregut (cal penjar-ho a les xarxes socials, que si no és com si no haguessin fet res!). I total, per sortir a fer una volteta a l'illa de cases un cop per setmana (durant la qual tres quartes parts del trajecte seran caminant) i cansar-se'n al cap de tres mesos. Us enllaço una descripció prou encertada del que vindria a ser aquest perfil de corredor.

A tot això he de dir que fer esport i sortir a córrer està molt bé, jo animaria a tothom a que trobés el seu esport particular, el que més li agradi. Però que la gent normal, de carrer, que fa esport per estar una mica en forma i per sentir-se bé munti tot aquest espectacle... Ho trobo exagerat, fora de lloc i un gran malbaratament de diners, sincerament.

I tot això per tal d'entendre el concepte swimmer, que per mi és el mateix que el runner però en medi aquàtic. Des de sempre jo he practicat la natació: vaig començar amb 4 anys, als 8 feia competicions escolars, i des dels 10 fins als 15 aproximadament vaig competir federada, entrenant 3 hores i mitja diàries, sis dies a la setmana. I tot això, que queda una mica forçat i pedant dir-ho així, només ho comento perquè quan parlo de material esportiu de natació sé a què em refereixo: conec les marques, els teixits, els tipus de banyador i d'ulleres. És per això que em sorprèn anar a nedar i trobar homes i dones amb banyadors de preus desorbitats que es llencen a l'aigua i amb prou feines fan tres piscines seguides. No cal, de debò, i em costa entendre'n el motiu. No sé si els han enredat, si només és per fer-ne ostentació (si de seguida et fots a l'aigua, tampoc es llueix gaire!) o si realment s'ho creuen, que els és necessari. Hi ha banyadors que faciliten que l'aigua llisqui, i que t'ajuden a surar, però creieu-me que d'on no n'hi ha no en raja. Això ho pot notar un Phelps, no algú que fa braçades de manera barroera i que l'impediment més gran que té per avançar és ell mateix. Jo mateixa segueixo practicant aquest esport, i faig servir unes ulleres que fan el fet i un dels banyadors més barats que trobo al mercat, negre i de marca indefinida. I no necessito més.

Torno a recalcar que està molt bé que la gent s'aficioni a l'esport i a l'activitat física en general, molts de nosaltres tenim feines una mica estàtiques contra les quals una mica de mobilitat i exercici no van gens malament. Però, com sempre es diu, tot en la seva justa mesura.

13 de març 2014

Saintpaulia

Una mica de sol, unes bones vistes, un ambient de temperatures no gaire fredes... I la meva Saintpaulia, tot i no tenir flors, creix ben ufanosa i ha augmentat en frondositat, senyal que la meva companyia li és grata. No li parlo gaire... Però de fet, pobreta, la ignoro una mica, deixo que vagi fent. Em sembla que tampoc em troba a faltar gaire, és molt independent. Us ensenyo el moment en què me la van regalar, fa tres mesos (amb flor, provinent d'hivernacle segurament) i una fotografia dels petits brots que li surten, feta actualment. El meu proper repte serà que em floreixi.


04 de març 2014

#1 Swimming tips. La tornada a casa

Avui enceto un monogràfic que no sé quant durarà, o quants posts tindrà, però que em fa gràcia fer. Swimming tips, o coses que em fan gràcia del món aquàtic en el qual em moc quan el cos m'ho demana. Bé, no us enganyaré, la majoria de posts segur que són xorrades... De consells, pocs!

La reflexió d'avui ha estat motivada per un parell de noies que sovint em trobo al vestidor, senzillament perquè fan una cosa que jo no tinc pebrots de fer: posar-se el pijama un cop s'han acabat de vestir i tal qual, amb l'abric a sobre, marxar cap a casa. El que he pensat en veure-ho: enveja sana.

Però per entendre'm, comencem pel començament. Jo no tinc força humana per aixecar-me a les 6-7 del matí per anar a nedar abans d'anar a la feina, ja que després tinc el cos força relaxat i seria un espectre durant la meva jornada laboral. Així que la meva franja horària ideal és la tarda-vespre. Com que no sobren els calers, una servidora està apuntada a un complex esportiu en horari de nit, i abans de les 8 del vespre no puc entrar. A aquesta hora hi ha massa gent pel meu gust xipollejant a la piscina, de manera que progressivament he anat allargant la meva hora d'entrada fins a tres quarts de nou aproximadament. Això vol dir que surto cap a les deu del vespre, quan ja és de nit, i en arribar a casa el primer que toca és sopar i posar-se el pijama.

A molts potser us fa mandra llegir que nedo a aquestes hores, però sincerament, trobar la piscina mig buida i nedar a gust és un plaer indescriptible. Però ai... Tot en aquest món té un ying i un yang, coses bones i grans putades. I en aquest cas, haver de vestir-me per, al cap de deu minuts, haver-me de treure de nou la roba i posar-me el pijama, és una cosa que fa moltíssima mandra. A l'estiu encara, que em poso una samarreta, un vestidet o una faldilla, m'eixugo els cabells amb la tovallola i avall. Si vaig amb pantalons, passa. Però si a l'hivern he fet un intent d'anar una mica arreglada a la feina i m'he posat un vestit o una faldilla... Mateu-me. Tota dona (i potser fins i tot algun home) sap que posar-se unes mitges en un indret amb clima tropical i humitat ambiental del 99,9% és gairebé impossible. Que s'encallen. Que no pugen, que no hi ha manera. Que fem gests impossibles, petits saltets, moviments de cintura, el que calgui. I només de pensar que, després de tot l'esforç, al cap de deu minuts m'ho hauré de treure per posar-me el pijama...

Però... Ai. Per què no emportar-me el pijama a la piscina i posar-me'l? Si vaig amb calçat esportiu i el pijama s'assembla a un xandall... Quan arribés a casa només hauria de treure'm l'abric, posar-me les sabatilles i ja està. El món giraria a velocitat constant, tot estaria en harmonia, i jo no em barallaria amb les mitges ni em vestiria pensant en la mandra que em fa haver-m'ho de treure al cap de no res. 

Hauria d'existir la teletransportació per casos com aquest. O això, o tenir un pijama prou decent com per poder-me'l posar en un espai públic i que no em fes vergonya sortir al carrer amb ell. No m'hi veig amb cor, però hi ha dies que la idea em tempta molt,  no ho puc negar!