24 de febrer 2014

Veus

Mai he tingut un gran sentit auditiu, a l'escola crec que mai vaig acabar d'entendre molt què era tot allò del to, el timbre o el color dels sons. Només sé si una cosa m'agrada o no: una cançó, un instrument, una veu. 

D'entre tots els sons, la veu la trobo molt interessant i particular, deixant de banda la seva aplicació en el món de la música. Em refereixo a les veus en sí, a la parla, a la dialèctica. Hi ha persones que tenen un to de veu realment interessant, que són atractives, el que popularment en el meu diccionari jo he patentat com a tenir veu de ràdio. Són aquelles veus meloses, sovint no gaire agudes, que entren per l'oïda i que mica en mica t'embolcallen fins a transportar-te a una mena de son hipnòtic, dolç, tranquil·litzant. I amb això no vull dir que siguin avorrides, sinó plaents.

I entre totes aquestes veus, també hi ha la teva. Més aviat greu, però alhora sorprenentment dolça, captivadora, càlida. I és que més d'un dia et trucaria sense saber què dir, només per sentir-te parlar, per absorbir els teus bon dia i els com estàs. O si t'enganxés amb un diari entre mans, et demanaria que em llegissis què passa al món, passant de la notícia i de l'entorn en general. I et diré per enèssima vegada que tens una veu molt bonica, i tu t'ho prendràs a conya, i encara faràs una mica de teatre tot deixant anar una frase de pel·lícula i posant cara de paio seductor. I jo, també per enèssima vegada, riuré, perquè em farà gràcia la teva representació i alhora perquè mai entendràs que res d'això no et cal, que la teva veu té un encant natural.

22 de febrer 2014

Història d'un regal

Ruta circular per Barcelona tot buscant un regal, carregada amb els trastos de la feina i amb la voluntat de no passar-m'hi gaire estona. És divendres, i tot i haver descansat força la passada nit, els ulls pesen una mica i la mandra es va apoderant de les cames i els peus, que quan començo a caminar es queixen una mica - Que no, que no en tenim ganes, d'anar amunt i avall -. Tranquils, que jo tampoc. Una ullada ràpida als indrets clau on tinc altes probabilitats de trobar-ho, i cap a casa. 

Baixant per un carrer comercial ple de gom a gom vaig esquivant a la gent amb el cos, però crec que a més d'un el colpejo lleugerament amb tot el que porto a sobre - perdó, perdó -. A cadascuna de les botigues que entro la rutina és la mateixa: el de seguretat em mira però l'ignoro, faig quatre gambades mentre repasso la botiga amb els ulls, i en no trobar el que vull, surto. Avui hem de ser pràctics, no ens hem d'entretenir. Arribo a una plaça, tombo a l'esquerra i pujo per una avinguda. I cada vegada i ha més i més gent. Els que surten de la feina. Els que vénen de recollir les criatures d'alguna activitat extraescolar. Els que fan una cervesa amb els amics. Els que passegen sols. Els que corren. I jo segueixo enmig de tot i de tothom, al meu ritme airós i massa estressant segurament, però les ganes d'enllestir-ho fan volar els peus. Segona travessia a la dreta, i tot recte. Ja és fosc, i sembla que espurneja. Apreto encara una mica més el pas per evitar la mullena i arribo a destí. Malauradament, aquest cop l'aposta ha fet fallida i surto de la botiga amb les mans buides. 

Miro el rellotge: encara tinc una estona abans no comencin a abaixar-se les persianes. Mentre el cap barrina quin pot ser el meu proper destí, constato que les balconades a l'Eixample són gairebé inexistents i que ja no espurneja, sinó que plou amb alegria. Travesso la Gran Via corrent, intentant protegir amb més pena que glòria tot el meu equipatge, i noto com els cabells molls se m'enganxen a les galtes. Davant meu acaba apareixent la parada de metro que buscava, la que em durà al següent punt de la ruta.

Altre cop al carrer, i encara plou. M'aturo en una botiga de temàtica indefinida i d'ambient una mica zen: musiqueta tranquil·la, colors pàl·lids, olor agradable. Per uns moments les presses desapareixen, i camino per la botiga pausadament, fent lliscar els ulls per les lleixes sense buscar-hi res, només per robar una mica de calma. Mai millor dit, l'oasi enmig de la tempesta. Quan me'n canso surto al carrer, i de sobte albiro a uns ciquanta metres l'indret que buscava. Hi entro i en cinc minuts trobo el regal: m'ho miro del dret i del revés, com si fos impossible haver-ho trobat, com si hi hagués gat amagat. Però no, no hi ha dubte: me l'emporto amb mi. Per fi, l'odissea ha acabat!

Ara ja només em queda la tornada a casa, amb una bossa extra a les mans. Travesso una plaça de llambordes molles i lliscoses, i per sort el carrer que agafo fa baixada. Aquest acaba morint a un carrer principal, on decideixo no haver de fer transbord i caminar durant dues parades de metro, distància que se'm fa eterna. Un cop a lloc, i ja per última vegada avui, baixo a l'andana i agafo el metro que em durà a casa. Els peus remuguen que els he estafat, i no poden tenir més raó.

19 de febrer 2014

The nothing box

 

Ja fa força temps que vaig veure aquest vídeo, i si bé és divertit i entretingut, reconec que és una mica exagerat i que en algunes ocasions acaba fregant els límits de l'absurd. La setmana passada el vaig tornar a veure, ja que el citaven al llibre que estava llegint, Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, i el cert és que em va fer pensar una mica. No en el fet que m'encantaria tenir una Nothing Box (això no té discussió possible!), sinó en el fet que, en pocs anys, la meva perspectiva envers aquests tòpics ha anat canviant.

Uns quants anys enrere, potser quatre o cinc, aquesta mena de comparacions entre homes i dones em semblaven desmesurades perquè no les veia en el meu dia a dia, amb els meus amics o coneguts. Que si ells no saben escoltar, tenen poca memòria, poques ganes d'anar a comprar, mandra eterna per les tasques de la llar, que no entenen a les dones, que tenen poca sensibilitat... I per altra banda, que si elles són molt toves i ploramiques, que canvien de parer sovint, que s'enfaden sense motiu, que són multitasca, que pensen en mil coses alhora i es preocupen per totes i cadascuna d'elles... Però dins el marc temporal que entendríem com a post-adolescència-pre-maduresa, al meu voltant les coses han anat fent un gir. I sorprenentment, he vist que tot s'ha anat adaptant mica en mica a aquesta mena de "conductes estereotipades condicionades pel sexe" (això ben bé podria ser el títol d'una tesi!). 

Potser perquè les amistats han anat canviant, o perquè han anat evolucionant, creixent, modulant-se. I sense anar més lluny, jo mateixa he canviat, no sé si per culpa dels estrògens o perquè en general les dones ja estem programades per madurar d'aquesta manera. Molts dels tòpics que se'ns atribueixen ara els veig reflectits en mi, quan temps enrere considerava que això eren foteses. Sí. Em preocupo més per les coses, i hi dono voltes tot i saber que no està a les meves mans solucionar-ho. I tinc la llagrimeta sempre a punt, per deixar-la anar quan una cosa em sap greu, quan m'afecta mínimament (no em jutgeu, és una aixeta difícil de controlar!). De vegades em sap greu que no m'endevinin el pensament, encara que sigui pràcticament impossible que l'altre sàpiga quines mil coses em ronden pel cap. I podria continuar. 

I el mateix podria dir del sexe masculí, que aquí pringuem tots! Val a dir que hi ha de tot, homes molt detallistes i d'altres que no recorden ni l'aniversari; els que t'escolten i els que es posen nerviosos només veure que et passa alguna cosa; els que saben agafar la paella pel mànec (literalment i figuradament), i els que no... Però jo crec que tot això ho podríem arreglar amb una mica de teràpia gènica que ens implantés una Nothing Box pròpia a les dones. Com deu ser? Segons el personatge del llibre, evasió pura.

10 de febrer 2014

Schedule

Sóc una dona ocupada, o senzillament em faig gran. Una d'aquestes dues coses pot explicar la gran revelació que he tingut fa una estona: necessito una agenda. Massa coses per fer, massa cites prèvies, massa solapaments i massa viatges amunt i avall. El cap se satura, i és incapaç de recordar-ho tot. Massa coses o pèrdua de capacitat memorística? Qui sap. 

Sempre he tingut coses per fer, m'he vanat de ser multi-tasca i de sortir-me'n amb tot només amb l'ajuda del meu caparró. Quan estudiava a la universitat, molts companys es feien calendaris durant les èpoques d'exàmens, per distribuir-se els temes que havien d'estudiar cada dia, i de quines assignatures. Eren veritables obres d'art que sovint no es complien, però que tot i saber que acabarien éssent mig inútils, ells necessitaven fer. El seu cap necessitava materialitzar i visualitzar aquell plànning. En el meu cas, mai va ser així. Bé per la constància, bé per tenir un arxiu mental ben moblat, i saber quan obrir una capseta i quan tancar-la. Potser me'n sortia perquè malgrat tenir moltes coses al cap, tot acabava éssent una mateixa cosa: els estudis.

Des de fa poc he iniciat una etapa més estable i calmada de la meva vida, on segurament hi ha més obligacions però que tenen orígens diferents. I totes es barregen, i tenen horaris que s'han de compatibilitzar. I no sempre és senzill. Vull creure que de moment encara no em falla la memòria, sinó que el caparró s'acostuma a fer volar pardals i que, quan de sobte li demano que estigui a ple rendiment, es satura una mica i necessita ajuda externa.

Schedule. Una paraula que vaig aprendre a pronunciar fa un temps, gràcies a un tàndem lingüístic amb un noi nord-americà. Paraula que he desaprès i que ara em costa de nou, però que torno a necessitar!

05 de febrer 2014

Jo vaig a la muntanya...

Si a una mica de muntanya li afegim unes quantes cançons, una culleradeta de sol, un polsim de tendresa i un grapat de bona companyia... En pot sortir una excursió ben bonica i relaxant!

Vall de Llémena