30 de gener 2014

Tota una vida

Aquest post us el devia des de fa molts dies, i també me'l devia a mi mateixa. És un post de flashbacks, de la trajectòria d'aquest petit bloc, que el faig de manera paral·lela al típic post d'aniversari. 

Perquè de fet, l'edat d'aquest bloc es pot veure reflectida de dues maneres diferents: calculant-ne els anys o a través de la meva trajectòria acadèmica. De la cirereta innocent de 16 anys, a la Laia de 23 i escaig. De la Laia estudiant de Batxillerat, a, finalment i ara sí, la Laia doctoranda.

En aquest petit racó de món la Laia pre-pre-biòloga us va fer partícips dels nervis pre-Selectivitat. Era un moment desitjat, les ganes d'accedir a la universitat eren majúscules. Poca broma, havia de ser una gran biòloga marina jo! Estudiar dofins, balenes i cetacis en general, observar-ne el comportament, aprofitar les grans propietats d'aquests animalons per a que persones amb deficiències cognitives interactuessin amb el món... Tot allò prometia. I en tenia moltes ganes, moltes!

I el moment va arribar! Vaig aprovar la Selectivitat i vaig estudiar Biologia. I de totes les coses que vaig anar trobant en entrar a aquell micromón, el que em feia més il·lusió ves per on era estrenar una bata per a fer les pràctiques de laboratori. Blanquíssima (he de dir que ara ja no ho és tant), i que des del meu punt de vista em donava un aspecte professional. Començava a fer coses importants, la bata ho denotava. Ei, que ara la Laia fa de biòloga, aneu amb compte eh!

Més tard, abans de passar a tercer curs de carrera, vaig haver de decidir si volia ser biòloga de bata o de bota. O sigui, laboratori o camp. I en aquell moment, amb un nus a la gola, vaig deixar enrere el somni de biòloga marina i em vaig endinsar en el món de la biologia sanitària, la vessant més clínica. L'altra opció tenia una perspectiva molt pobra a la meva Facultat, i en dos anys havia descobert que això del laboratori no estava tan malament. I temps després he de dir que, tal i com molts van pronosticar en aquell moment, vaig fer bona tria. 

Vaig tenir el primer contacte amb un laboratori de veritat fent pràctiques en empreses externes. I allò era una altra cosa, ostres! S'hi feia ciència de veritat, experiments amb cara i ulls. I tenia una llibreta de laboratori! El primer cop que algú em va consultar com havia fet un experiment i vaig recórrer a la llibreta, permeteu-me dir-ho, em vaig sentir una miqueta important. Adonar-se que a algú li interessa o li importa el que fas fa que t'omplis de joia. Allò m'estava agradant!

Com a bona estudiant de l'última promoció de llicenciats, i amb els estudiants a la bolonyesa menjant-nos els talons, les hores d'estudi durant l'últim curs de carrera van créixer exponencialment. Aprovar els exàmens de l'última convocatòria de gener m'acostava al punt i final, però encara quedaven uns quants mesos per endavant. Ànims Laia, agafa aquests totxo-apunts i no els deixis anar! Poc a poc, mica en mica, i ja érem a la convocatòria de juny. L'última de totes. I vaig entregar un últim examen amb la il·lusió que, finalment, era Biòloga.

Però no em vaig quedar aquí. Això de la recerca biomèdica en un laboratori m'havia agradat, tenia el cuquet de seguir involucrada en aquest món. I per fer recerca bàsica com la que havia estat fent fins aleshores el camí a seguir era fer un Màster. I així va ser. El frenetisme d'aquell any va coincidir amb l'etapa menys prolífica d'aquest petit bloc, als dies els hi faltaven hores. Però de nou, vaig poder. I la Laia Biòloga era, un any després, també Immunòloga.

L'inici de la tesi doctoral era a tocar, però les retallades en R+D no m'ho posaven fàcil. Necessitava una beca. A l'estiu havia de tenir notícies bones, fins i tot vaig intentar felicitar-me des del passat. Però els terminis s'aplaçaven, algunes peticions me les rebutjaven... 

Fins avui. La Laia (que ja no té 16 anys i ja no aspira a estudiar dofins) ha aconseguit una beca predoctoral. I me n'he adonat que en aquest racó de món hi he redactat tota la meva vida acadèmica, i que d'alguna manera n'heu estat partícips els que encara teniu valor de passar per aquí, tot i la meva poca activitat. La petita Laia del passat fliparia, i alhora us estaria agraïda d'haver-la aguantat tot aquest temps.

Aviat faré set anys blocaires, però el dia d'avui també era important. I també es mereixia un post. És un punt i a part, l'inici d'una vida completament diferent.

26 de gener 2014

Mèu!

Els Reis em van fer un regal molt xulo que calia estrenar, i d'una tarda de diumenge poc animada i amb regust de final de cap de setmana... N'ha sortit un gat!

Disseny de Seiji Nishikawa

18 de gener 2014

He vist un rei

Tot i el risc que comporta fer aquest post (tenint precedents de l'estil Fènix 11:23), us vull mostrar la manera en què a casa es van acabant les restes de dolçaines de Nadal.


Aprofito per recordar a tothom qui llegeixi el post que aquest rei està fet de xocolata, que està molt bo i que mentre ha estat guardat a l'armari de casa no ha sortit pas per anar a caçar elefants. Creieu-me, que jo els indrets de casa on hi ha xocolata els tinc molt controlats. 

15 de gener 2014

El becari viatger

En dos dies he amortitzat més que mai el meu abonament trimestral de transport. La vida d'un becari és dura, tota una aventura només comparable a les més perilloses expedicions. Travessar murs infranquejables, perseguir fantasmes (persones que tothom diu que existeixen però que ningú ha vist des de fa temps), perseguir una joia preuada i que quan la tens a l'abast, hi ha qui està temptat de robar-te-la i l'has de defensar amb ungles i dents... Però com que sóc la protagonista d'aquesta expedició (i a les pelis que em munto jo els protagonistes bons sempre en surten ben parats), el resultat ha estat satisfactori. 

Tot i així, i tornant al que m'ha motivat fer el post, me n'he adonat que he fet tota una ruta per la Barcelona universitària en dos dies, al llarg dels quals he fet servir fins a 3 mitjans de transport diferents i 10 trajectes. El balanç final és:

Bus: 3 trajectes (3 línies diferents)
Metro: 5 trajectes (3 línies diferents)
Tramvia: 2  trajectes (la mateixa línia)

Val a dir que alguns trajectes es podien fer a peu amb una mica de paciència i temps... Però no n'he tingut, de temps, necessitava fer tràmits en un temps rècord. I així ha estat! He de dir que considero que Barcelona està ben connectada, o com a mínim, els indrets on he hagut d'anar ho estan. Tots aquests anar i venir em serveixen per, poc a poc, anar fent un mapa mental de la ciutat dins el meu cap, fet que em costa una barbaritat ja que tinc molt mala orientació. I finalment, aquest no seria un post just sense donar les gràcies a tenir connexió internet al mòbil... Gràcies, Google Maps! (a les pelis modernes els exploradors ja no són com l'Indiana Jones i tenen gps, així que això també val!).

Així que ja sabeu... Si voleu amortitzar els vostres abonaments de transport públic, feu-vos becaris. Però tal i com està el pati, potser el millor mitjà de transport acabarà éssent el patinet...!

12 de gener 2014

Cervesa

A mesura que creixem i que el nostre ambient canvia, els nostres costums també ho fan. Per mi, l'últim any i mig ha estat important pel que fa al meu temps d'oci gràcies al fet de tenir una feina remunerada. Si bé encara no em puc permetre independitzar-me, sí que intento gaudir una mica més del temps de lleure i dels caps de setmana, i la frase sortim a prendre alguna cosa? és una constant.

I tot això ve a que m'he tornat una mica més cervesera (només una mica i com a consumidora, eh!). No en sóc cap experta, no en tinc ni idea dels tipus que hi ha, de com es fabrica o quins ingredients li aporten un gust o un altre. I pot ser que al principi no m'acabés de fer el pes i que després m'hi hagi anat acostumant, ja no ho recordo. De la mateixa manera, he de dir que fa cinc anys no m'agradava el cafè sol i ara és un element imprescindible dels esmorzars i la sobretaula a casa. Potser en el seu moment li vaig donar una oportunitat a la cervesa i ves per on, avui en dia em sorprèn. 

I és que poc a poc vaig veient que de cerveses n'hi ha de molts tipus diferents, i totes elles amb un toc de gràcia. Avui en dia hi ha locals on només entrar et trobes lleixes i lleixes plenes de cerveses, i que la feina és triar quina vols. Per sort, solen tenir personal especialitzat que sap de què va el tema i que te'n pot  aconsellar una o altra. Últimament he conegut un local d'aquesta mena que em fa força gràcia, i que té cerveses tant d'importació com locals. He descobert que les cerveses artesanes no són transparents perquè no estan filtrades, i la veritat és que no em desagrada, que tinguin una mica de cos. El primer cop em va sobtar veure micropartícules en suspensió al meu vas, veure colors diferents i olors característiques que no sabia identificar, però després t'hi acostumes i ja no et resulta estrany. Per altra banda, em fa il·lusió tastar cerveses fetes a casa nostra i a petita escala, poc conegudes i dificils de trobar, però tot i així sorprenents.

Mica en mica vaig fent de tastaolletes i vaig recopilant mentalment totes les cerveses que he tastat. El meu gran problema és que no sabria dir què m'agrada: mai recordo què té d'especial una o altra cervesa, sóc un desastre recordant ingredients o el grau de llupolització (sabíeu que existia aquesta paraula? Jo fa un parell de dies no...). Per ser més exactes, el que recordo de les cerveses... Són les etiquetes! Colors, dibuixos... Ja veieu el criteri que segueixo quan li dic a l'amo del local que en vull tastar una de diferent. Molt professional, sí senyor!

Així que de sibarita res, però una estoneta en companyia i amb una bona cervesa no me la treu ningú (sigui el que sigui que bec!).

05 de gener 2014

Visita reial a la Ciutat Comtal

Fa una estona he estat, per segon any consecutiu, a la cavalcada de Reis de Barcelona. L'any passat ja en vaig quedar sorpresa, i enguany he tingut la mateixa sensació: com se les gasten, a la ciutat Comtal! Al meu poble les carrosses i comparses que acompanyen a Ses Majestats són molt més humils, menys animades, i tot sembla més caòtic. Òbviament el pressupost d'una vila petita no es pot comparar al d'una gran ciutat, però tenir diners no va lligat a tenir bon gust.

Com a opinió personal, m'agradaria destacar un parell de coses de la Cavalcada de Barcelona que a mi em fan certa gràcia. En primer lloc, i la que m'inclou a la llista de persones no barcelonines d'arrel, és aquesta imatge:


M'ha sobtat molt veure tot de famílies caminant per l'Eixample i carregant escales de pintor per poder veure de més a prop a Ses Majestats. Així potser els infants tenen més probabilitats que els Reis sentin les seves peticions, qui sap! Per mi, la imatge típica és la de la criatura enfilada a les espatlles del pare/mare, però és clar... A Barcelona, estar a primera o segona fila és tot un privilegi! M'ha semblat una estratègia curiosa i com d'estar per casa, però que la gent de la ciutat té molt arrelada. Això s'ha fet sempre!, m'han dit els autòctons a qui ho he comentat. Potser l'any que ve ho intento, ja que sóc petitona... Potser els Reis no em porten el que vull perquè no em veuen! O potser demano impossibles, vés a saber!

Per altra banda, m'ha agradat que la Cavalcada tingui banda sonora pròpia i un ordre lògic (fet al qual no estava acostumada al meu poble). Primer de tot, el patge que guia a Ses Majestats, seguit de comparses, una centraleta per atendre totes les trucades, carters que recollien les cartes dels més despitats, les carrosses dels Reis (acompanyades de molts regals) i la del carbó (sembla que hi ha nens bons i dolents a parts iguals)... I finalment, uns llitets que semblaven la mar de tovets i recomfortants, ja se sap que avui cal anar a dormir d'hora. Sense cap mena de dubte, la carrossa dels Carboners, la més marxosa i la que tenia millor banda sonora. I és que si no us heu portat bé... Carbó! Carbó!