16 de novembre 2014

Quedem al Zurich?

Ja no quedem al Zurich

Ja no quedem al Zurich, però durant un temps no hi va haver res més que allò. Fèiem mans i mànigues per trobar una estona per veure'ns cada tarda, tot aplaçant compromisos i reunions perquè sabíem que el nosaltres que estàvem construint era més més important que tot allò. De vegades teníem tota la tarda per endavant, de vegades només deu minuts, i alguns dies tan sols teníem temps de fer-nos un petó i una llarga abraçada envoltats de l'aroma a cafè que s'escolava per la porta del local. Però valia la pena. 

Ja no quedem al Zurich ni surto cames ajudeu-me de la feina perquè, com sempre, faig tard. Tot i així, no vaig dubtar mai que quan arribés m'estaries esperant amb un llibre entre els dits i havent-me demanat un tallat amb la llet calenta, com a mi m'agrada. Ja no em demanes mig minut per acabar el paràgraf que estàs llegint, i jo ja no jugo a fer-me l'ofesa i a deixar-te anar un "si vols us deixo sols, eh!". 

Ja no quedem al Zurich ni seiem a la taula número 9, la que la cambrera de la qual mai recordarem el nom ens reservava escrupolosament cada tarda. Ens mirava amb tendresa, jo crec que li fèiem gràcia. I no m'estranya pas, ens miràvem amb uns ullets... I te'n recordes del dia que ens va convidar a croissants de xocolata fent veure que s'havia equivocat?

Ja no quedem al Zurich, ni filosofem sobre la vida i sobre l'amor. Ja no tenim aquells petits moments màgics de confessions, de parlar de temes delicats que ens apropaven i enfortien, que ens permetien conèixer-nos més a fons. Ens crèiem adults que ja ho sabien tot de la vida i només érem adults empetitits, espantats davant duna novetat que es feia més i més tangible a mesura que passaven els dies. Vist amb perspectiva, crec que tu i jo vam créixer junts allà dins, ens vam fer forts. Ens vam fer un de sol.

Ja no quedem al Zurich, aquell lloc ha deixat de ser nostre, però enlloc d'entristir-me, me n'alegro. El Zurich ja no és casa nostra, perquè n'hem trobat una de debò. 

---

Aquest post és un relat per a la proposta de la Gemma Sara i altres blocaires de fer un llibre de relats al voltant del mític Cafè Zurich de Barcelona. Les bases que cal seguir les trobareu aquí

7 comentaris :

  1. Gran! M'he imaginat aviat que podia acabar així, però està molt bé. Un bon gir final cap a positiu, molt ben trobat. A més, segur que els surt més a compte pagar un lloguer que pagar cada dia el berenar al Zurich...

    ResponElimina
  2. Ostres sí, quin final, a mi m'ha sorprès, amb tanta nostàlgia... ara tenim la realitat del nostre amor, que no és ben bé el mateix però també està bé, està molt bé!

    ResponElimina
  3. Deliciós conte. Crec que pot servir per reconciliar-nos amb el Zurich com un lloc habitable, després d'un bon grapat de relats on no gaudeix detan bon perfil. És clar que al final es demostra que a més d'habitable pot ser evitable...

    ResponElimina
  4. Eduard, em sembla que molts sentim aquesta mena de nostàlgia del Zurich, i està bé que es reflecteixi al llibre (al llibre virtual o real, està per veure)...

    ResponElimina
  5. M'agrada molt! És un tema que encara no s'havia tractat en cap relat i que està molt ben escrit.

    ResponElimina
  6. Gràcies a tots pels vostres comentaris! Vaig intentar deixar el Zurich en un bon lloc després de llegir uns quants relats de catàstrofes, traïcions i assassinats, tot i que jo no n'he estat clienta gaire vegades, d'aquest local. Però "he quedat al Zurich" molts molts cops!

    ResponElimina