30 d’agost 2014

Mater

Fent una llambregada al timeline d'una de les xarxes socials de moda, he topat amb fotografies de noies que van estudiar amb mi a l'institut. No han canviat gaire, segurament jo també sóc força fàcil de reconèixer. Fotos a la platja, fotos a la muntanya, fotos al sofà de casa, fotos amb mascotes, fotos amb nens... Fotografies que segurament s'han anat repetint al llarg dels últims anys i a les quals no havia fet cas. Alguns comentaris, però, em sobten i fan que avui sí que presti més atenció a algunes de les fotos. Felicidades papás, i trenta coses per l'estil.

Fotografies amb nens. Quan un quinquenni enrere aquests nens eren els seus nebots, ara són els seus fills.

De sobte m'entra una mena de col·lapse mental i em veig a mi mateixa observada amb una mena de google glasses, com les que surten a les pel·lícules i et permeten identificar les qualitats del teu oponent i t'aconsellen si t'hi has d'enfrontar o no.

Laia. Dona. 24 anys. En edat fèrtil.

El temps passa, en sóc conscient, però encara falta perquè jo em vegi en una situació semblant. Potser és que per a nosaltres mateixos el temps no passa tan de pressa, o si bé veiem passar els dies no tenim la sensació que canviï tant la nostra condició vital. No em veig ni em sento adolescent, però tampoc em sento ni em veig mare ara per ara. En els temps que corren elles són les "prematures" i jo la que es penja, la que continua la seva carrera professional abans de pensar en descendència. Per contra, la generació dels meus pares als 24 ja havien tingut el primer fill o qui sap, fins i tot el segon.

No he descartat mai tenir fills, i encara més, sempre he pensat que m'agradaria ser "mare jove", prou vital encara per fer-los tot el cas que necessitessin i a tothora. Però el meu concepte de "mare jove" no s'emmarcava als 24 anys, encara em queden moltes coses per fer i sé la responsabilitat que comporta tenir a càrrec una petita vida. Desitjant-los molta sort, espero que ells també en siguin conscients. 

4 comentaris :

  1. Em sembla que l'edat de procreació va molt amb el sistema actual, amb els estudis i la dedicació laboral. Ens han instat a sobreformar-nos, i ja se sap que mentre estudies això de tenir fills és una mica estrany. Abans la gent no estudiava tant, i quan feia ja un temps que treballaven tenien fills. La meva cosina, sense anar més lluny, també va ser mare prou jove, perquè no va estudiar i treballava des de feia molt. Però si t'has dedicat a estudiar tot s'endarrereix, perquè a més no tens un duro, i quan comences a tenir-ne, et ve de gust fer algunes coses que abans no podies, i que són incompatibles amb la responsabilitat de tenir canalla al càrrec. I quan t'hi mires, ja estàs amb 30 anys i encara estàs igual. Al final és una qüestió de voluntat, si vols i en tens ganes, no mires tant la situació, però una mica sí que s'ha de mirar, és clar. També s'ha de poder garantir que la criatura podrà créixer en un bon ambient i sense problemes.

    24 és molt poc, ja està bé que hi pensis, i també que creguis que les de la teva edat que en tenen s'estan precipitant (tenint en compte també la volatilitat de les relacions d'avui en dia). Ja hi haurà temps si la voluntat hi és, això segur. I després de conèixer-te amb 16 aquí mateix, el dia que anunciïs que seràs mare ja serà per plegar!

    ResponElimina
  2. Sí, els nens son molt macos... quan no son teus i quan no els has d'aguantar més de 2 minuts. Et porto uns quants anys i cada vegada que penso en tenir fills propis em ve una suor freda, encara no senyor Pons, encara no.

    ResponElimina
  3. 24, ja? Sembla ahir, que et vaig "conèixer", que encara anaves a l'institut i no sabies què estudiar!

    Jo en tinc 36 i una antiga companya de classe amb una filla que aquest any comença a la universitat (!), però quan vaig començar a veure fotos "en sèrio", va ser entre els 28 i els 30.

    Com ja t'han dit, això d'estudiar ralentitza les coses. A mi no se m'hagués acudit tenir un fill abans d'acabar la tesi, però hi ha gent que ho ha fet perfectament.

    La veritat és que crec que mai et sents prou "gran". Jo sempre havia volgut ser mare jove, però ja fa temps que això no és possible. Pel que sento al meu entorn, la gent també pensa el mateix: mai et penses que estàs preparada. Ah, però algun dia ho estaràs!

    ResponElimina
  4. El teu biorritme ja et demanarà ser mare. Jo tinc 40 anys i mai he tingut aquesta necessitat, també és cosa de caràcter i prioritats.

    ResponElimina