27 d’agost 2014

Dempeus al sostre

Aquest estiu em vaig proposar recuperar una mica l'activitat muntanyenca, i encara més, coronar el meu primer 3000. Com que a Catalunya en tenim uns quants i un d'ells és el més emblemàtic i el més alt del país, vaig marcar una creu al mapa per marcar la fita: vull pujar a la Pica d'Estats!

La ruta que vaig fer és la clàssica, la que surt de Catalunya i que acaba vorejant el cim pel cantó francès abans de l'ascensió final. En total són unes 10-11 hores de camí, tot i que molta gent fa nit als estanys en acampada lliure per tal de fer 2 hores de camí un dels dies i 8 hores aproximadament l'endemà.

Els paratges preciosos, i la ruta força exigent, sobretot per la durada. Després d'una ascensió prou digna i de coronar el cim (3.143 m), una mica de mareig i malestar pel sobreesforç em van fer aturar una estona. Finalment vaig poder reprendre el camí amb l'estómac buit i uns genolls que insistentment avisaven que m'estava excedint. Normalment la gent aprofita per coronar algun dels altres 3000 que hi ha a la zona, com ara el Verdaguer, el Montcalm o el Pic de Sotllo, però en les condicions en què em trobava el més assenyat va ser reprendre el camí de tornada i conformar-me en haver coronat el més alt de tots.

No hi va haver cava al cim tal i com mana la tradició quan hom s'estrena en el seu primer 3000. El que sí hi va haver van ser moltes fotos, amb les quals m'he atrevit a fer un mapa interactiu de la ruta.


I com a bona científica, vaig aprofitar l'ascensió al punt més alt del país per dur a terme un experiment sobre els canvis de pressió que tenen lloc quan pugem en alçada. La primera part de l'experiment (el plantejament i l'objecte experimental) ja es pot consultar, i actualitzaré el post quan hagi tingut temps de penjar el resultat de les meves observacions.

(Actuaització: la segona part de l'experiment ja està penjada també)

3 comentaris :

  1. Ooooh, quin mapa! Et fitxaré per fer-me les cròniques de l'excursionista de pa sucat amb oli! Enhorabona per la ruta, ja tens al sac el pic més alt de Catalunya, i ara què?? T'estrenes bé tu, eh? Per mi la Pica va ser el quart 3000, però el 2n i 3r havien estat el mateix dia, Rodó de Canalbona i Gabarró. Encara que només se'n faci un, és una excursió molt llarga que et deixa trinxat, però és el que hi ha generalment els 3000 no tenen una autopista que els passa per sota... és una llàstima. A veure quines noves 'gestes personals' ens expliques!

    Ja vaig veure la primera part de l'experiment, a veure com acaba la cosa! Però bé, després d'haver pujat algunes muntanyes ja he fet algunes observacions al respecte. Tu no descanses d'investigar ni quan vas a la muntanya??

    ResponElimina
  2. Jo també em vaig cansar quan hi vaig pujar. A diferència teva no soc tan freak de la ciència i no em vaig molestar a fer experiments, recuperar l'esma va ser suficient per mi.

    ResponElimina
  3. XeXu, hehehe, jo encantada, m'agrada fer aquestes coses amb l'ordinador... I com que ara ja no faig capçaleres i tampoc sabria fer una crònica de l'excursió com les que fas tu, vaig pensar a fer un mapa. Ja recordo, ja, la teva ruta de fer tresmils de 6 en 6... Ja veus, si tu ets de pa sucat amb oli, què dec ser jo que pujo a un sol tresmil i m'agafa un patatús?
    Una gran científica com jo no podia deixar passar l'oportunitat, home, que no estaré cada dia a 3000 metres! ;)


    Pons, no havia llegit la teva crònica, carai! Veig que tens més nivell que en XeXu, que el teu pa porta moltes més coses!
    Em solidaritzo amb tu amb els roncs a nivell serradora, jo no vaig dormir gens tampoc... I pel tema científic, cadascú amb lo seu! Sóc molt freak de la ciència, vaig gaudir molt fent el post i mentre feia les observacions. Tu ets més de sèries!

    ResponElimina