01 de juliol 2014

Sobretot, keep calm

Últimament tinc molta feina al laboratori, els dies volen. Llevar-se, anar a la feina, passar-s'hi una mitjana de deu hores i, en acabar, tornar a casa, fer el dinar de l'endemà i llegir dues frases d'un llibre abans de caure morta de son. Aquesta seqüència repetitiva ha estat la predominant al llarg del mes de juny, i el cos em demana vacances a crits. I tot i que he de pringar encara unes cinc setmanes, aquest mes de juliol toca acabar experiments, anar tancant temes, i guiar a una noia de pràctiques. Seguiré tenint feina, encara hi ha dies durs marcats en groc fosforescent al calendari, i "carregar" amb algú de pràctiques que no ha fet mai res en un laboratori de vegades comporta fer de "mainadera" i deixar de banda els propis experiments. 

Però m'he proposat fermament baixar el ritme en la mesura que sigui possible, i avui he tingut petits moments de glòria, de tranquil·litat. He pogut plegar relativament aviat (després de "només" nou hores de feina), i després d'una visita de cortesia, he anat tirant cap a casa. Gairebé no hi havia fruita a la nevera, calia passar per la fruiteria, i m'hi he recreat una estona: unes quantes pomes, un alvocat per l'amanida, unes nectarines... Mirar els melons de reüll, sospesar-los i confirmar que són verds... Mirar de reüll amb delit les cireres, i desistir comprar-ne perquè van caríssimes...  

Quan he decidit anar tirant cap a casa he passat per davant d'una fruiteria propietat d'una cooperativa, d'aquestes on els productes els venen sense que hi hagi intermediaris. He decidit entrar-hi perquè tres caixes curulles d'unes cireres vermelles i a molt bon preu m'han adduït. A més, tant la decoració, com la música que sonava, com el senyor que hi havia rere el taulell m'han agradat. Així que al final n'he agafat unes quantes i he reprès el camí a pas lent, mig cantussejant, mentre anava picant cireres. I m'he sentit feliç. Un instant, una sensació. Tranquil·litat. Dolçor. Felicitat.

Un cop a casa m'ha agradat pensar "això ho he d'escriure al bloc", m'ha semblat que tornava a tenir ganes de xerrameca blocaire. Així doncs, aquí estic: ordinador obert, sona Pink Martini de fons, una vareta d'encens crema lentament i tinc una clara fresqueta davant. Segon moment de felicitat. 

Malgrat l'estrès o la feinada, keep calm and carry on. La frase pren més sentit que mai. Sobretot, keep calm. Això vull fer. 

3 comentaris :

  1. És que la vida te l'has de prendre així: menjant cireres. No, vull dir que la feina ens treu molt temps i ens estressa, ens absorbeix. Es corre el risc d'obsessionar-se i pensar-hi a totes hores. Una cosa molt important que s'ha d'aprendre és que fora d'allà no s'hi ha de pensar, que s'ha de viure. I viure pot voler dir gaudir de coses senzilles com les que descrius, però que agraden perquè són moments per nosaltres, i per fer les coses a la nostra manera sense que ningú ens digui com han de ser, i sense obligacions ni urgències. Recorda els moments d'avui que t'han fet sentir tan bé quan estiguis estressada per la feina i no puguis parar ni a respirar. Pensa que, tard o d'hora, la jornada s'acaba i llavors el temps és teu per fer allò que et vingui de gust.

    ResponElimina
  2. Com us agrada deixar-vos absorvir per la feina, eh? Jo soc el campió de caiguda del boli. Tinc clar que la meva vida personal es molt més important que la meva vida laboral. Si hi ha alguna cosa important que crema a la feina doncs que cremi, demà ja reculliré les cendres, no em paguen pas tant... I el que es pitjor després s'acostumen a que treballis més del compte. No, això si que no.

    ResponElimina
  3. XeXu, massa cares les cireres, no em puc permetre prendre'm la vida així ;) No, seriosament, és bo tenir moments de relax, realment tot just començo a adonar-me com en resulta, d'estressant, la vida laboral. Quan era estudiant també tenia molta feina i tenia la sensació de no parar, però res comparat amb el que he estat fent últimament. Però ja va de baixada, això és bo. Encara em costa una mica desconnectar, sempre hi ha coses a fer i pocs moments encara de tancar els ulls i relax... Però espero l'agost amb candeletes.


    Pons, estic d'acord amb tu, la vida personal és molt més important que la laboral. I ara cauré en la frase tòpica que surt molts cops de boca de científics: és una feina diferent, que t'absorbeix molts cops però que té les seves recompenses (bàsicament a nivell moral, anímic, currículum i de satisfacció personal, no pas de sou, creu-me). És molt molt vocacional considero, i arriba un moment que es confon aquest esperit vocacional i es perd de vista que és feina, només això. Una dualitat que de vegades costa gestionar.

    ResponElimina