16 de juliol 2014

Regust analògic a l'era digital


Aprendre a jugar a un videojoc que té els mateixos anys que tu té la seva gràcia, i més en una pantalla de televisió de plasma. Una escena plena de contrastos, però he de dir que ben divertida! Poc a poc em van instruint i vaig coneixent tots els personatges mítics que hi apareixen, però em costa una mica, ho trobo força complicat. El que porto pitjor és això de tenir tants botons, de vegades costa saber quan saltes, quan tires bales o quan gires com una baldufa! I la cançoneta... s'enganxa molt, inevitablement. 

Malgrat tenir molt poca experiència en els videojocs i les consoles (com denota la meva poca traça) he de dir que si bé gràficament avui en dia es fan autèntiques meravelles, el joc és molt entretingut i versàtil. Amb imaginació i quatre figures fetes amb una mica de gràcia es pot crear una història i un joc que perduri al llarg del temps i que et faci passar una estona entretinguda. Una estoneta abans de fer el sopar, un dissabte al vespre que fa mandra sortir, un dia de pluja que no convida a fer vida de carrer... I si bé és un joc bàsicament individual, fer-lo cooperatiu i jugar amb la parella també es converteix en una activitat simpàtica per fer. I abans de donar una imatge equivocada: No, no ens hem adherit al clan de modernets ni ens aferrem a la moda vintage, hipster o com es digui. Senzillament intentem aprofitar el que tenim a l'abast, i el Super Mario World era allà. És més aviat supervivència en temps de crisi! 

La Super NES i jo coincidim 23 anys després d'haver nascut. Quan he mirat la pantalla m'ha fet gràcia!

4 comentaris :

  1. Massa botons la Súper?? Que va! Si és facilíssima! I el Mario World és mític, jo me l'he petat uns quants cops, del dret i del revés. Amb aquest trasto vaig compartir jo la meva adolescència, ves per on. Tot i que si a un joc em vaig viciar una cosa mala va ser l'Street Fighter. Qualsevol de la meva generació segur que coincidirà amb mi. Però abans, de més petit, ja tenia una llarga tradició consolera a casa amb la Nintendo NES, la 8 bits. I és clar, no seria un iaio de les consoles si no digués que molta tècnica i molts gràfics però que ja no fan consoles com aquesta, que encara aguanta el pas dels anys, i jocs tan viciosos com aquells!

    ResponElimina
  2. Per alguna cosa en Mario es el videojoc més famós mundialment. Jo de petit no vaig tenir la Super (trauma infantil), vaig haver de sobreviure amb la Game Boy, i per inri els meus amics eren dels raros i tampoc eren de Nintendo, eren de la Game Drive, quines coses, eh? De fet, en la Game Boy no vaig tenir mai el Mario (me'l van deixar això si), el que vaig tenir jo va ser en Wario. Ja ho veus, fins hi tot de petit sempre he tirat més cap al cantó malèfic...

    ResponElimina
  3. Ara sembla que si fas bons gràfics ja està tot arreglat.. Això em fa pensar en els centenars de jocs que han tret de pelis. Poc exigents ni treballats, en quan a guió i reptes que et puguin plantejar.

    Potser estic una mica nostàlgic aquests dies ja que he tirat d'smartphone per baixar-me un emulador de la gameboy.

    PS: Lo méu és més de friki que de hipser.. però la societat ens comença a confondre.

    ResponElimina
  4. XeXu, Street fighter? No no, que jo sóc pacífica!! No conec cap de les consoles que anomenes, eres un viciat de petit eh! ;) Res, un gran descobriment això del Mario, no ho puc negar.


    Pons, ja ho suposo que no he descobert la sopa d'all, però em va fer gràcia que una persona com jo, aliena al món dels videojocs, de sobte es trobés mig enganxada al joc, i vaig pensar que havia de ser bo. Drive? Wario? Ja m'he perdut... La Game boy sí que la conec, veus? Me'n va tocar una en un concurs de dibuix!


    Alasanid, hahahaha, està bé està bé aquesta reflexió... Mentre no portis ulleres de pasta, prenguis gintònics amb cosetes surant ni et dediquis a anar a veure pelis iranís subtitulades... Et seguirem anomenant friki, el teu honor està salvat ;)

    ResponElimina