27 de juny 2014

Senyores que...

A aquestes alçades dubto que ningú hagi sentit parlar almenys un cop de la mítica frase introductòria "Señoras que..." que es va posar de moda a les xarxes socials fa un temps, sobre tòpics enfocats a gent ja d'avançada edat. He de reconèixer que alguns em feien gràcia, i més d'un cop se m'ha passat pel cap aquesta frase per descriure situacions que em passen. Com per exemple, Senyores que tenen la necessitat d'iniciar una conversa als vestidors de la piscina com si et coneguessin de tota la vida. I en boles, òbviament.

He de dir que des de fa dues setmanes o tres he topat amb un espècimen d'aquest grup que m'incomoda una mica. En primer lloc, perquè no m'agrada que gent desconeguda em tracti de manera molt propera, m'incomoda, sóc així. Sóc d'anar molt a la meva, i si bé hi ha situacions que poden propiciar un entrecreuament de paraules amb algun desconegut, no suporto que de qualsevol situació se n'intenti generar diàleg. Per explicar-me posaré un exemple que m'ha passat avui mateix. 

La Senyora que... en qüestió ha sentit soroll d'aigua (estàvem a cinc metres d'una piscina amb dutxes, per favor) i ha interpretat que, tot i que ella havia entrat feia deu minuts amb un sol espaterrant, potser s'havia posat a ploure en aquell precís moment i estava caient un diluvi universal. Després de llençar la pregunta a l'aire i veure que jo no li feia ni cas, com si la cosa no anés amb mi, ho ha repetit deixant entreveure que no parlava amb les parets, que estàvem soles al vestidor i que era moment d'establir diàleg. I mentre em vestia, tot intentant que la situació no fos tan violenta, jo li anava dient que sí, que tenia raó, que més valia ésser previsor i dur el paraigua a sobre. 

Minuts més tard, mentre jo recollia les coses a una velocitat propera a la de la llum per intentar fugir d'allà, la Senyora que... no trobava el difusor del seu assecador de cabell. Ha començat a buscar-lo i a parlar en veu alta per tal de cridar l'atenció. Novament, en veure que passava d'ella i que jo anava a la meva, ha fet evolucionar el diàleg que mantenia amb ella mateixa cap a monòleg, forçant-me a que li fes cas per arribar a una conclusió a la qual ella soleta havia arribat, i per la qual no em necessitava pas: se l'havia oblidat el dia anterior, i segurament li guardaven a recepció. Hagués entès que m'acusés d'haver-li agafat o alguna cosa per l'estil, però no entenc quina necessitat tenia d'explicar-me el que feia o deixava de fer, quina tècnica feia servir per assecar-se el cabell o quantes coses ha perdut ja al vestidor des de que està matriculada al centre.

Si voleu em podeu titllar d'antipàtica, o d'asocial, però puc compartir un espai amb algú altre i romandre en silenci tranquil·lament, no tinc aquesta necessitat de parlar amb gent desconeguda. I encara menys en boles, per favor!

5 comentaris :

  1. Una situació certament incòmoda, a mi em passa el mateix que a tu, m'incomoda que els desconeguts comencin una conversa com si ens coneguéssim tota la vida. Per sort, no em sol passar en boles... ni ho recordo de quan anava al gimnàs. Pensa que la meitat es miraven els músculs i i els tatoos al mirall, i els homes més grans van per feina. Al vestuari de nois segur que no hi ha tants monòlegs d'aquests. Ara, converses sobre sortir, cotxes i productes anabolitzants entre 'amigotes', les que vulguis. Hauràs de canviar l'hora de la piscina per no trobar-te la 'senyora que...', perquè són imparables. I si ets la seva víctima preferida ja no et deixarà estar. Si se m'acudeix alguna mesura per mantenir-la a ratlla ja te la diré.

    ResponElimina
  2. 'Si voleu em podeu titllar d'antipàtica, o d'asocial'.... antipàtica i asocial :P :P :P

    A mi el que no m'agraden són les multituds, o sigui, 2 o 3 persones. Deixant de banda això, cap problema...

    ResponElimina
  3. Com pots comprobar jo tampoc vaig als vestuaris a fer amics precisament

    ResponElimina
  4. Jo sóc tan antipàtic i asocial que no vaig als gimnasos per evitar aquests tipus de problemes.

    ResponElimina
  5. XeXu, no em va bé canviar d'hora... A més, les Senyores que no les pots evitar, estan per tot arreu, que no ho saps això? I definitivament, amb la poca gràcia que em fan ja a nivell basal aquest prototip de tios al gimnàs fent peses, no me'ls vull ni imaginar lluint-se dins el vestuari... Brrr...


    Carquinyoooool... No ho sóc! O això vull pensar... De tota manera, pel que fa a la teva reflexió, suposo que hi ha excepcions, no? Una multitud de tres persones que inclogui el micaquet i la teva dona l'aproves, no? ;)


    Pons, ostres, doncs m'ha agradat el teu post, és un estudi sociològic molt xulo! Estic molt d'acord amb tu, ves per on!


    Jansy, home, la clau és poder ser lliure de fer el que un vulgui, no? A mi em fot molt que la gent em condicioni. Com per exemple quan en un grup de gent n'hi ha un que no et cau gens bé però tota la resta sí: no suporto no poder sortir amb aquella gent perquè l'imbècil de torn hi serà. En el meu cas, per res del món no assistir a la piscina em compensa no trobar-me a la senyora en qüestió. Malgrat que em molesti puc suportar-la una estona, però no farà que no vagi a nedar.

    ResponElimina