17 de maig 2014

És greu, doctor?

Divendres, 11 de la nit. Des de l'ordinador sento a tot volum l'envelat de la plaça, i gent de mitjana edat (o potser no tan mitjana) ballant i escoltant l'orquestra que el poble ha contractat. Ha estat una setmana complicada, amb molta feina i poques hores de son, i estic que no m'aguanto, amb l'esquena lliscant mica en mica pel respatller de la cadira. 

Quisiera ser, el eco de tu voz, 
para poder estar cerca de tííííí...

De sobte em noto la boca una mica seca, enganxosa, i decideixo saquejar la nevera, a veure què hi trobo. Aigua, cervesa, coca-cola i res més. Un quinto potser... Encara em queda una estoneta d'estar desperta, i així potser la música que m'amenitza l'ambient passa millor. 

Ay, ay ay aaaaaay... Canta y no lloreeeeeees,
porqueee cantando se aleeeegran, cieeeelito lindo, los corazoneeeees

I de sobte, me n'adono que me les sé gairebé totes, una rere una altra. Que mentre acabo de rentar uns plats, en taral·lejo una. Que mentre escric això, també conec la lletra de la que està sonant. Que la que ha sonat abans fins i tot m'agradava. És música de l'època dels meus pares, o fins i tot més enrere, i estic segura que mai he fet el gest voluntari de sentir-les.

És greu, doctor?

5 comentaris :

  1. Doncs jo crec que sí que és greu, però és una malaltia de tots. Jo tampoc he tingut mai la intenció de conèixer aquest tipus de cançons, com les dues que cites, però les conec. Potser venim ja de sèrie amb elles, qui sap. Com aquelles cançons de mostra que portava el Windows abans. Quina llàstima formatejar ara el sistema, no?

    ResponElimina
  2. Com que aquelles époques no i havia tanta varietat la cosa s'enganxava més, encara que no posèssim les orelles expressament.
    No és greu, però val la pena moure una mica l'esquelet quan en sona alguna.

    ResponElimina
  3. No, no és tan greu. Son cançons que van sonant i sonant.
    Al concert que vaig anar de Love of lesbian fa poc van fer-nos cantar como yo te amo, de la Rocío Jurado, però el cantar va jurar i perjurar que no ens sabriem no recordo si la quarta o cinquena frase, i així era. Tothom va cantar-la, la tornada i va començar a cantar la lletra sencera, però a la quarta, ningú se la sabia. Tots, en alguna ocasió o altra hem escoltat aquestes cançons.

    I ara ens passa el mateix, hi ha cançons que ens sonen i les sabem xò ni les hem buscat ni son el nostre estil ni ens agraden. Simplement, sonen i estan allà.

    ResponElimina
  4. No es greu perquè tens l'excusa de la mitja dotzena de cerveses que et vas fotre

    ResponElimina
  5. XeXu, no m'espantis, si és una malaltia de tots no és una malaltia! I no tinc cap intenció de formatejar el sistema, no em fa res saber-me-les, però em sorprèn saber-les seguir tan bé. De fet, crec recordar que hi ha "petits trucs" per fer que una cançó s'enganxi. Musicalment sóc una patata, no hi entenc gens, però suposo que les notes, o la ritmicitat o altres paràmetres deuen afavorir que una cançó se't quedi encara que la sentis poc.


    Joan, no ho admetré mai, que les ballo, hehehe... Només en presència del meu advocat!


    Rits, ostres, aquesta no me la sé gens, només sabria dir-te la frase que has dit tu, i això que sóc conscient que un company de laboratori li agrada aquesta mena de música i que l'he sentit més d'un cop... D'altres s'enganxen més, Rocío Jurado... Mmm no, no entraria al meu repertori. Però estic d'acord amb tota la resta.


    Pons... Només en va caldre una... L'excusa seria que sóc petita i prima, i que no vaig sopar. Serveix? ;)

    ResponElimina