07 de maig 2014

Cinto

Després de l'èxit de la meva Saintpaulia (que per cert, ja té floretes!) em vaig adonar que cuidant plantes me'n surto prou bé. Amb aquesta premissa, i llençant miradetes cada cop que passava per davant una floristeria, vaig aconseguir una planta bulbosa de temporada (que són aquestes que tenen un bulb subterrani, per sobre de l'arrel, per emmagatzemar nutrients). I per què bulbosa? Doncs no ho sé, sempre m'han fet gràcia aquestes plantes, són curioses no? 

La planta en qüestió és un jacint (Hyacinthus sp.), que com no podia ser d'una altra manera, vaig acabar anomenant Cinto. El primer que vaig fer va ser trasplantar-lo, ja que els venen en uns tests minúsculs de plàstic on gairebé no hi ha terra i vaig pensar que així estaria més còmode. També vaig procurar col·locar-lo en un indret lluminós i que tingués companyia d'algun altre vegetal, així que com que no en tinc cap altra, el vaig col·locar just al costat de la Saintpaulia. I vaig encertar, ja que després de fer tot això i abandonar-lo durant un cap de setmana, dilluns en Cinto estava esplèndid!


Tal i com ha de fer una bona cuidadora de plantes, vaig preguntar al senyor Google què havia de fer perquè el meu Cinto creixés sa i fort. Durant l'època de creixement es veu que s'ha d'alimentar bé, així que li vaig proporcionar la ració exacta de nutrients que necessitava (o sigui, un rajolí d'aigua de l'aixeta, mesurat així a ull). I tant li va agradar que els canvis es notaven al cap d'unes hores! I va ser llavors quan vaig poder veure de quin color seria el meu Cinto. N'hi ha de diferents colors, però les floretes del meu van resultar ser de color blanc immaculat, talment com un petit floc de neu enmig de la primavera.


El cinquè i el sisè dia el meu Cinto va arribar a l'adolescència i la va superar amb escreix. La tija cada vegada es veia menys, anava quedant amagada sota una catifa de floretes blanques que, a més, feien molt bona olor. Una preciositat! Tothom que el veia n'elogiava la seva bellesa, i jo, com tota mare orgullosa, m'inflava, n'ensenyava tots els detalls i també fotografies antigues (de dies enrere) perquè es notés com havia crescut i el canvi que havia fet.


Jo ja sabia que el meu Cinto no duraria gaire, quan me'l van lliurar ja em van dir que la seva esperança de vida era limitada. Quan el pes dels dies viscuts va començar a passar-li factura, vaig notar que la tija flaquejava i vaig intentar afegir-li una petita crossa.  

 

I així va aguantar fins que va dir prou, que ja no tenia ganes de fer la fotosíntesi; i jo, atenent les seves pregàries, el vaig eutanasiar. De tota manera, seguint les indicacions del senyor Google altre cop, he intentat cuidar la llavor del petit Cinto, el bulb que era quan va arribar a les meves mans, ja que sembla ser que l'any vinent el podria tornar a plantar. El 2015... Cinto returns?  

3 comentaris :

  1. Quin seguiment! Digne de treball científic, és clar, l'evolució al llarg d'uns quants dies. A 10 dies d'experiment la gràfica ja va cap avall. La veritat és que era maco, i els canvis patits eren espectaculars. Llàstima que duri tan poc, ja podia anar florint durant tota la primavera. Les plantes són molt rares, cadascuna fa el que vol.

    ResponElimina
  2. Si que té un cicle de vida curt aquesta planta, no? en 10 dies ja pràcticament ho fa tot? pensava que les plantes eren més lentes. Suposo que hi deu haver de tot...

    ResponElimina
  3. XeXu, tu acabes de fer pública una cronologia del teu ginkgo, no et quedes pas curt eh!!

    Pons... m'estàs dient que no vaig cuidar bé en Cinto, potser?????????????? Doncs... No ho sé, potser vaig pecar de regar-la massa? Ai... Ara tindré remordiments per un possible assassinat...

    ResponElimina