01 d’abril 2014

Un manyoc de llana per fer un Jersei

Fa poc, un parell de paràgrafs del llibre El jersei de Blanca Busquets em van fer rumiar una mica. He de dir que la novel·la en sí no em va captivar, però la quotidianitat amb la qual s'expressa el personatge principal i el que explica de la seva vida i de la dels altres fa que no sigui complicat poder extrapolar i apropiar-se d'alguns dels esdeveniments que narra. 

I és que normalment ens preocupem de coses de les quals no hauríem de fer ni cas, però no ho podem evitar. Ens ho mirem del dret i del revés, ens emmurriem, ho tanquem en una capseta i al cap de mitja hora ja la tornem a anar a buscar per tornar a mirar allò que sabem que ens fa mal però que no podem evitar contemplar. Una manera de ferir-se ben estúpida que no té cap raó de ser, però que tot i així de vegades duem a terme. Un vudú a la pròpia persona; el tel als ulls que a estones no ens permet apreciar la resta de coses bones que ens envolten, que ens fan feliços. I potser sembla una tonteria, però tinc la sensació que és cosa de dones més aviat. Potser els homes saben emmagatzemar aquestes coses en capsetes, i tenen la capacitat que no es puguin obrir a voluntat. Les dones, en canvi, tenim el cervell com un cabdell de llana desfet i refet en forma de manyoc. I un manyoc té aquestes conseqüències: trobar la punta del fil per començar a estirar és tota una odissea, els sentiments es barregen i costa destriar què és allò veritablement important i què és allò que hem de deixar de banda. 

D'altra banda, una de les passions de la protagonista és la filosofia. Jo sempre m'he considerat poc amant d'aquesta disciplina, mai l'he sabut gaudir ni interpretar, ans al contrari: entendre les múltiples interpretacions de la realitat i de la condició humana m'han costat una barbaritat. O parlant clar, com dèiem quan ho estudiàvem al Batxillerat, tot allò ens semblava una anada d'olla. Però la iaia Dolors de la novel·la, ja cap al final de la seva vida, fa una reflexió que em va agradar. 

A la Dolors, els filòsofs només li han ensenyat una cosa: que la realitat, tal com ens la presenten, es pot veure de punts ben dispars, que cadascú hi diu la seva, que podem estar parlant del mateix i, tanmateix, depèn com siguem, ens ho prendrem d'una manera o una altra. O sigui, que tot ens ho fem els humans, i també som nosaltres els que imaginem o fins i tot creem tragèdies allà on no n'hi ha. 

Pot semblar una banalitat, però és, ras i curt, el que vaig acabar entenent jo de la filosofia quan me la van fer estudiar. Disparitat d'opinions, diferents realitats, diferents veritats. I per tant, si tot ens ho fem nosaltres, el nostre propi cop a la taula serà el detonant de la nostra pròpia trajectòria. La clau és deixar de banda les preocupacions innecessàries i centrar-nos en el cop a la taula, encara que no sigui del tot fàcil. Només en això. 

4 comentaris :

  1. Interessant reflexió, i per contestar-la bé caldria no menys reflexió sobre aquestes paraules. Està clar que els que ens capfiquem som nosaltres, precisament perquè tenim la capacitat de fer-ho. Suposo que altres animals tenen els seus patrons de comportament marcats i les decisions que prenen no es discuteixen. Si ve un predador: corre. Si tens gana: busca menjar. Un humà (sobretot si és un humà català), podria aturar-se a preguntar-li al predador si ve amb la panxa plena o porta bones intencions, cosa que podria ser fatal. També som els humans els que ens preocupem sobre si allò que estem menjant ens engreixarà o si és bo per la nostra salut. Però em sembla que m'estic embolicant.

    Els humans tenim opinió, i la majoria l'exposem, d'una manera o altra. Aquesta opinió tampoc és fixa, canvia, depèn molt del nostre estat i de l'entorn que ens envolta, com el que ens sembla un llibre o la música que escoltem. No existeix una veritat absoluta, tothom té la seva. I no així, perquè la nostra pròpia veritat també varia segons la situació.

    Ara, això que dius de deixar de banda les preocupacions innecessàries, després d'haver dit que les dones teniu el cabdell ben entortolligat i que us costa trobar l'extrem del fil, no acaba de quadrar, per cap de les dues bandes. Jo, que sóc home, molts cops he tingut el cabdell fet un nyap, i precisament no preocupar-me per les coses que no tenen importància no seria una cosa que em defineixi.

    ResponElimina
  2. Ah! què bonic el masoquisme del nostre cervell! Li encanta donar voltes sobre temes que fan mal. Perquè serà?

    ResponElimina
  3. Per saber que hi ha punts de vista de la realitat no calen els filòsofs, només cal llegir els titulars de la premsa de Madrid i de la de Barcelona...

    ResponElimina
  4. XeXu, m'ha fet gràcia la primera part del teu comentari, seria molt còmica aquesta situació davant d'un predador. Ja veig que la política et dóna corda últimament!

    Per suposat que tots tenim opinió, i que aquesta també pot anar variant, i que mentre tinguem opinió pròpia tindrem un punt crític que ens distingirà i ens farà més forts. No m'agraden les veritats absolutes en segons quins temes, i és per això que la filosofia no m'acaba de fer el pes. És com si s'establissin dogmes sobre comportament, sobre opinió, sobre què és veritat i què no, I això, uf... em tira enrere. Ja veus, jo també m'embolico!

    El final del post el vaig plantejar com una declaració d'intencions. Tenir el cap com un manyoc de fils és contraproduent per la salut... Aconseguir com destriar què és important i deixar de banda les coses innecessàries crec que seria un pas endavant, en el meu cas.


    Pons, preciós, fantàstic. No sé per què serà, potser és una manera de fotre'ns a prova. No ho sé, però és esgotador. Prei Nobel a qui hi trobi una solució.


    Carquinyol, també també... Aquests, encara que sigui només pel fet de portar-se la contrària... Crec que no és que no coincideixin, sinó que s'esforcen a no fer-ho. Ben mirat, els temes de filosofia sobre l'origen de l'home, sobre què som, sobre com pensem, etc... no són tan complicats i enrevessats com el que es discuteix últimament a la premsa.

    ResponElimina