30 de gener 2014

Tota una vida

Aquest post us el devia des de fa molts dies, i també me'l devia a mi mateixa. És un post de flashbacks, de la trajectòria d'aquest petit bloc, que el faig de manera paral·lela al típic post d'aniversari. 

Perquè de fet, l'edat d'aquest bloc es pot veure reflectida de dues maneres diferents: calculant-ne els anys o a través de la meva trajectòria acadèmica. De la cirereta innocent de 16 anys, a la Laia de 23 i escaig. De la Laia estudiant de Batxillerat, a, finalment i ara sí, la Laia doctoranda.

En aquest petit racó de món la Laia pre-pre-biòloga us va fer partícips dels nervis pre-Selectivitat. Era un moment desitjat, les ganes d'accedir a la universitat eren majúscules. Poca broma, havia de ser una gran biòloga marina jo! Estudiar dofins, balenes i cetacis en general, observar-ne el comportament, aprofitar les grans propietats d'aquests animalons per a que persones amb deficiències cognitives interactuessin amb el món... Tot allò prometia. I en tenia moltes ganes, moltes!

I el moment va arribar! Vaig aprovar la Selectivitat i vaig estudiar Biologia. I de totes les coses que vaig anar trobant en entrar a aquell micromón, el que em feia més il·lusió ves per on era estrenar una bata per a fer les pràctiques de laboratori. Blanquíssima (he de dir que ara ja no ho és tant), i que des del meu punt de vista em donava un aspecte professional. Començava a fer coses importants, la bata ho denotava. Ei, que ara la Laia fa de biòloga, aneu amb compte eh!

Més tard, abans de passar a tercer curs de carrera, vaig haver de decidir si volia ser biòloga de bata o de bota. O sigui, laboratori o camp. I en aquell moment, amb un nus a la gola, vaig deixar enrere el somni de biòloga marina i em vaig endinsar en el món de la biologia sanitària, la vessant més clínica. L'altra opció tenia una perspectiva molt pobra a la meva Facultat, i en dos anys havia descobert que això del laboratori no estava tan malament. I temps després he de dir que, tal i com molts van pronosticar en aquell moment, vaig fer bona tria. 

Vaig tenir el primer contacte amb un laboratori de veritat fent pràctiques en empreses externes. I allò era una altra cosa, ostres! S'hi feia ciència de veritat, experiments amb cara i ulls. I tenia una llibreta de laboratori! El primer cop que algú em va consultar com havia fet un experiment i vaig recórrer a la llibreta, permeteu-me dir-ho, em vaig sentir una miqueta important. Adonar-se que a algú li interessa o li importa el que fas fa que t'omplis de joia. Allò m'estava agradant!

Com a bona estudiant de l'última promoció de llicenciats, i amb els estudiants a la bolonyesa menjant-nos els talons, les hores d'estudi durant l'últim curs de carrera van créixer exponencialment. Aprovar els exàmens de l'última convocatòria de gener m'acostava al punt i final, però encara quedaven uns quants mesos per endavant. Ànims Laia, agafa aquests totxo-apunts i no els deixis anar! Poc a poc, mica en mica, i ja érem a la convocatòria de juny. L'última de totes. I vaig entregar un últim examen amb la il·lusió que, finalment, era Biòloga.

Però no em vaig quedar aquí. Això de la recerca biomèdica en un laboratori m'havia agradat, tenia el cuquet de seguir involucrada en aquest món. I per fer recerca bàsica com la que havia estat fent fins aleshores el camí a seguir era fer un Màster. I així va ser. El frenetisme d'aquell any va coincidir amb l'etapa menys prolífica d'aquest petit bloc, als dies els hi faltaven hores. Però de nou, vaig poder. I la Laia Biòloga era, un any després, també Immunòloga.

L'inici de la tesi doctoral era a tocar, però les retallades en R+D no m'ho posaven fàcil. Necessitava una beca. A l'estiu havia de tenir notícies bones, fins i tot vaig intentar felicitar-me des del passat. Però els terminis s'aplaçaven, algunes peticions me les rebutjaven... 

Fins avui. La Laia (que ja no té 16 anys i ja no aspira a estudiar dofins) ha aconseguit una beca predoctoral. I me n'he adonat que en aquest racó de món hi he redactat tota la meva vida acadèmica, i que d'alguna manera n'heu estat partícips els que encara teniu valor de passar per aquí, tot i la meva poca activitat. La petita Laia del passat fliparia, i alhora us estaria agraïda d'haver-la aguantat tot aquest temps.

Aviat faré set anys blocaires, però el dia d'avui també era important. I també es mereixia un post. És un punt i a part, l'inici d'una vida completament diferent.

5 comentaris :

  1. Qui devia ser que et deia que deixessis estar els dofins i anessis a estudiar a la branca més biosanitària? Bé, potser fins i tot t'insistien per fer bioquímica, qui sap... Déu n'hi do quina repassada a la teva vida acadèmica, molt ben trobat això de fer-ho a través dels posts que has anat publicant en aquesta casa, em fas pensar que jo també podria fer el seguiment d'algunes activitats vitals a través d'una acurada selecció de posts del meu blog.

    Jo ja hi era quan aquella Cirereta de 16 anys ens explicava coses de dofins i d'altres bèsties marines, i continuo sent-hi ara que t'han donat una beca per fer el doctorat, senyal que aquest petit blog que dius (petit perquè vols) val la pena. Moltes felicitats doctoranda Laia, que en els temps que corren no és fàcil tenir un contracte ni una beca, i tu podràs dedicar uns anys a això que tant t'agrada. Endavant i molts ànims, que és una tasca dura, però pot ser molt gratificant. Ja t'aniré recordant la batalleta de conviure amb el fracàs que sempre explico, perquè no se t'oblidi.

    Per cert, saps que aquest post l'hauràs d'actualitzar d'aquí a un temps quan et donin una beca post-doctoral, oi? Amb el doctorat no acaba tot, ara comença la gresca de debò!

    Ei, un plaer haver compartit tot aquest temps amb tu. Per molts anys més, i molts posts explicant-nos com et fas una científica de renom. Ens avises pel 7è aniversari del Cau, eh?

    ResponElimina
  2. Caram, després de l'origami, això sí que és un bon travelling per coneixe't millor! Espero que gaudeixis molt del doctorat i d'explicar-ho al blog, felicitats!

    ResponElimina
  3. Veus, ja tens mitja feina feta....i quan vulguis escriure les memòries només caldrà prèmer el botó d'imprimir.
    Felicitats i endavant, no t'aturis per res.

    ResponElimina
  4. Quina passada!! Recordar tots aquests moments amb el blog!! Dels pres als post. Ara a gaudir de la beca :D I a pel PhD!!!

    Fa molt il·lusió veure el teu nom entre tots els altres becaris i saber que finalment sembla que els preocupis una mica.

    ResponElimina
  5. XeXu, ho sabia! Ai el bioquímic... Que orgullós estàs eh, que al final m'has mig abduït! Me'n recordo perfectament de la teva insistència, i del que em passava pel cap en aquells moments (que no em coneixies gens i que jo mai acabaria fent coses tan moleculars). I mira ara... Immunòloga i fent tesi en un laboratori! El món dóna voltes, definitivament, i ens hem de deixar portar.

    Al teu blog hi ha mitja vida teva, segur que en sortiria una reflexió vital ben xula. A veure si algun dia t'hi animes!

    Pel que fa a conviure amb el fracàs, és una cosa que em costa... I encara trigaré a acostumar-m'hi. No és fàcil, és, de fet, una de les coses més complicades amb les que topes en el món de la recerca. Però tu ja hi has estat emmerdat, no cal que t'expliqui res em sembla...

    Gràcies per les felicitacions, i sí, ja diré quelcom, home! Ja saps que cada any és igual, que primer ha de venir el teu! :)


    Gemma Sara, ja veus, et poso les coses fàcils! ;) Fóra conyes, en concedir-me la beca em va venir molt de gust fer aquest post, i quan he tingut tota la paperassa ja llesta i s'han acabat els entrebancs, m'he animat i l'he fet. Ja fa massa que corro per aquí, quina de coses hi he escrit...! Gràcies per les felicitacions, i per la visiteta!


    Joan Gasull, les meves memòries? No interessarien a ningú, home!
    Moltes gràcies!!! Endavant, sempre endavant... Intentaré recordar-ho en moments de feblesa.


    Alasanid, ja fa massa que estic emmerdada en aquest món blocaire, la de coses que he deixat per escrit! Se'n pot fer una mena de "relat" com aquest amb tots els moments clau de la meva vida acadèmica. Tu has seguit el mateix camí però sense deixar-ho per escrit, no ens enganyis! ;)

    ResponElimina