21 de desembre 2014

El pitjor d'un mateix

Tenir condensació a la paret de casa i haver de pintar treu el pitjor d'un mateix. 

Primer de tot, apliques un tractament en forma d'esprai per cobrir i aïllar les zones afectades. A part de cobrir les taques, l'esprai també fa que l'habitació s'ompli d'una boirina blanca que deixa una pàtina blanca enganxosa als mobles, a terra i a sobre teu. Mentre deixes ventilar l'habitació per fer desaparèixer la boira et toques els cabells encartonats, conscient que caldrà un parell de passades de xampú perquè tornin al seu estat normal. Neteges l'habitació tediosament i aconsegueixes deixar-la decent, però ets conscient que encara falta la segona part: pintar.

El dia que et disposes a pintar creus que serà un pis-pas, perquè total, el tros a reparar és petit. Però la odissea només està a punt de començar. Primer poses cinta a tots els indrets conflictius, i penses que només hauràs de protegir el marc de la finestra i el sòcol. Però no, mica en mica t'adones que hi ha més indrets conflictius dels que et pensaves: la capsa de la corretja de la finestra per aquí, un endoll per allà... Però per fi acabes i et prepares per començar a pintar. La cosa no va pas malament, fins que un petit tros de guix salta de manera inesperada i deixa entreveure senyals d'humitat amagades rere capes de pintura de ves a saber quan. Veient la impossibilitat d'arreglar el nyap, i donat que no és la única irregularitat de la paret, intentes respirar de manera controlada, aguantes el brot d'ira, tornes a treure l'esprai i penses: això va per llarg...

14 de desembre 2014

Nadales

Carrers plens de llums, gent amunt i avall comprant regals, Pare Noels fent sonar campanetes torracollons... No, no tinc esperit nadalenc. I no, no odio el Nadal. Però m'esgota sotmetre'm a grans aglomeracions, encadenar quatre o cinc dinars/sopars de Nadal durant les setmanes prèvies, i sentir nadales a cada lloc on vas.

Amb el tema de les nadales en concret hi estic una mica sensibilitzada. No m'agradava gens que de petita me les fessin cantar, sempre em sentia ridícula, i no tenia prou valor com per negar-m'hi. A més, a la feina, un dels meus companys és de les terres inhòspites de l'Espanya profunda, i algun Nadal ens ha torturat amb una DJ session de quinze minuts de tamborileros i altres nadales de la mòmia Raphael, contribuint a la meva aversió envers aquestes cançons. 

Per altra banda, però, algunes de les nadales "modernes" que s'han anat popularitzant durant els últims anys o que han estat reeditades les tolero prou bé, i fins i tot em puc descobrir a mi mateixa taral·lejant-les si les he sentit per la ràdio o en alguna botiga durant aquests dies. M'agrada el Quan somrius, i em fa gràcia El caganer (malgrat el mal que fa el hi ha d'haver-hi). També trobo que té un ritme que convida a ser escoltada el rockin' around  the christmas tree, i per suposat qualsevol cançó millora si la canta en Michael Bublé i la seva fantàstica veu. Potser no seran les meves cançons preferides, però són agradables a l'oïda com a mínim.

I per què unes sí i altres no? Doncs no ho sé. Suposo que el que em repel·leix més de les nadales tradicionals deuen ser aquelles veus d'infant tan agudes, aquella musicalitat tan repetitiva i penetrant de triangles, flabiols, platets i xilòfons com a soroll de fons, més que no pas la temàtica. Bé, de les nadales de Raphael no crec que calgui explicar què em repel·leix...

16 de novembre 2014

Quedem al Zurich?

Ja no quedem al Zurich

Ja no quedem al Zurich, però durant un temps no hi va haver res més que allò. Fèiem mans i mànigues per trobar una estona per veure'ns cada tarda, tot aplaçant compromisos i reunions perquè sabíem que el nosaltres que estàvem construint era més més important que tot allò. De vegades teníem tota la tarda per endavant, de vegades només deu minuts, i alguns dies tan sols teníem temps de fer-nos un petó i una llarga abraçada envoltats de l'aroma a cafè que s'escolava per la porta del local. Però valia la pena. 

Ja no quedem al Zurich ni surto cames ajudeu-me de la feina perquè, com sempre, faig tard. Tot i així, no vaig dubtar mai que quan arribés m'estaries esperant amb un llibre entre els dits i havent-me demanat un tallat amb la llet calenta, com a mi m'agrada. Ja no em demanes mig minut per acabar el paràgraf que estàs llegint, i jo ja no jugo a fer-me l'ofesa i a deixar-te anar un "si vols us deixo sols, eh!". 

Ja no quedem al Zurich ni seiem a la taula número 9, la que la cambrera de la qual mai recordarem el nom ens reservava escrupolosament cada tarda. Ens mirava amb tendresa, jo crec que li fèiem gràcia. I no m'estranya pas, ens miràvem amb uns ullets... I te'n recordes del dia que ens va convidar a croissants de xocolata fent veure que s'havia equivocat?

Ja no quedem al Zurich, ni filosofem sobre la vida i sobre l'amor. Ja no tenim aquells petits moments màgics de confessions, de parlar de temes delicats que ens apropaven i enfortien, que ens permetien conèixer-nos més a fons. Ens crèiem adults que ja ho sabien tot de la vida i només érem adults empetitits, espantats davant duna novetat que es feia més i més tangible a mesura que passaven els dies. Vist amb perspectiva, crec que tu i jo vam créixer junts allà dins, ens vam fer forts. Ens vam fer un de sol.

Ja no quedem al Zurich, aquell lloc ha deixat de ser nostre, però enlloc d'entristir-me, me n'alegro. El Zurich ja no és casa nostra, perquè n'hem trobat una de debò. 

---

Aquest post és un relat per a la proposta de la Gemma Sara i altres blocaires de fer un llibre de relats al voltant del mític Cafè Zurich de Barcelona. Les bases que cal seguir les trobareu aquí

09 de novembre 2014

Tomorrow comes

Segurament no sóc una de les persones que més s'ha emocionat anant a votar avui. No he estat a les 9 del matí a la porta del meu col·legi electoral. No he plorat. No he fet de voluntària. Però m'ha agradat exercir el meu dret de vot, i m'he sentit bé sabent que estic fent un pas per construir un nou futur. Perquè si no ens agrada el que tenim el primer que hem de fer és dir-ho, actuar, participar, de res serveix quedar-nos de braços plegats.

El punt àlgid d'emoció del dia d'avui? Per mi, anar pel carrer en direcció al meu punt de votació, veure'm envoltada de gent que camina en la mateixa direcció i saber perfectament cap a on es dirigeixen. I dins del meu cap (i permetent-me una petita llicència èpica) fer sonar aquesta cançó.

  

01 de novembre 2014

Patrimoni gastronòmic

Ahir, com cada any era dia de fer panellets: empastifar-se les mans, barallar-se amb els pinyons i les ametlles quan no s'enganxen, controlar que no es daurin ni molt ni poc... És entretingut i a estones pot resultar pesat, però al final el resultat ha estat prou satisfactori. 


Amb l'ametlla mòlta que em va sobrar vaig pensar que la setmana que ve puc fer una Tarta de Santiago, així que vaig començar a xafardejar per internet webs de receptes, a veure si en trobava una que em fes el pes. Les proporcions dels ingredients poden variar una mica i cadascú sol tenir el seu petit truc, però a una de les webs que vaig visitar hi havia un enllaç per consultar l'autèntica Tarta, la tradicional. Vaig quedar ben sorpresa quan l'enllaç em va redireccionar ni més ni menys... que al BOE, el Boletín Oficial del Estado. Jo creia que allà s'hi anunciaven lleis, decrets, reformes, resolucions i totes aquestes disposicions legals que no acabo d'entendre mai. Però no receptes!

Doncs sí, al BOE hi ha la recepta de la Tarta de Santiago, suposo que a mode de "patent", que ha registrat la Asociación Galega de Repostería. S'hi indica el procediment per fer-la, les proporcions i qualitat dels ingredients, i també una petita ressenya històrica sobre el seu origen. Suposo que aquest registre és una mena de denominació d'origen per tal de preservar l'autenticitat del producte i evitar que se'n venguin còpies de molt baixa qualitat, i ho trobo bé. Però em va sobtar trobar la recepta i tot!

Jo no sé pas si podré fer "l'original": no investigaré l'origen de l'ametlla mòlta que vaig comprar al supermercat, ni li posaré cap mena de licor, ni tampoc l'envasaré amb el logotip de la Indicación Geográfica Protegida ni amb un codi alfanumèric que n'indiqui l'autenticitat. Però tampoc em cal, ja que el control de qualitat del paladar de la meva parella i el meu... segur que el passa!

18 d’octubre 2014

Llambregades

Refredat. Kleenex escampats per la taula que la converteixen en una estampa desoladora. Cap emboirat i un sol espaterrant al carrer que convida a sortir a fer una cervesa, però el cos em demana una sopeta calenta. 

Papers en anglès amb idees que caldria recordar. Un pòster de vuitanta per metre deu. Un primer congrés internacional. Un repertori de sinònims massa limitat i la sensació que el meu catalanglish ha de millorar. 

Anar trampejant, esquivant les pedres del camí i intentant aprendre a entomar que les coses no surten i que no hi trobo cap explicació, més enllà de tenir una mala aura que em tomba els experiments i m'exaspera divendres rere divendres. 

I un dissabte al matí fent el ploramiques a la catosfera i alhora rient de valent amb l'últim Polònia, fet a corre-cuita pels canvis en la direcció del 9N però tan bo com en els millors temps. El proper llibre que tinc a la llista és Victus. 

02 d’octubre 2014

DUDERÖ

El DUDERÖ de casa feia una mica de peneta, estava mig esgarrinxat i la seva blancor inicial s'havia anat esmorteint per deixar pas a un groc lleig i poc uniforme. Vaig pensar en substituir-lo, però no vaig trobar cap alternativa que em fes el pes; a més, en DUDERÖ havia estat un regal temps enrere i em va fer llàstima abandonar-lo al carrer. L'única solució que vaig trobar, doncs, va ser parlar-hi i convèncer-lo que necessitava un canvi. Després de batallar-hi durant una estona, va permetre que el despullés.

En DUDERÖ és suec, i el va fabricar el senyor IKEA. Sense camisa, tenia aquesta pinta:


Per internet havia vist unes quantes fotos de camises de làmpada manufacturades, i com que no tenia pressa i de ganes no me'n faltaven vaig decidir arromangar-me les mànigues i passar a l'acció en una nova secció de bricolatge. L'objectiu principal era que no em costés gaire diners, així que de totes les tècniques consultades vaig decidir fer la camisa amb corda de cànem i cola blanca. La tècnica consisteix en fer un enreixat amb la corda i fixar-lo amb la cola, de manera que la camisa no és opaca ni translúcida i deixa passar la llum, fet que també m'interessava per donar una mica més de vida a un menjador massa tènue. Però de corda se'n necessiten molts metres, i la corda de cànem polida que vaig trobar se me n'anava de pressupost, així que al final vaig comprar una corda prima semblant a les d'embalar paquets, menys bonica però que també faria el fet. A 1€ la bobina de 35 metres, més un pot de mig litre de cola blanca per 2€, el pressupost total de la renovació era de 5€.


Primer de tot havia de tenir una superfície sobre la qual anar enrotllant la corda, tenint en compte el diàmetre que hauria de tenir la camisa per no xocar amb les bombetes. Com que no tenia res que fos cilíndric, que fes un metre d'alçada i un diàmetre d'un pam, vaig improvisar amb el que tenia per casa: la màrfega d'anar de càmping. Finalment me'n van caldre dues, les quals vaig fixar amb cinta de pintor i recobrir amb bosses de plàstic (per no emmerdar-les). Un cop llest el motlle, vaig començar a enrotllar la corda per aquí per allà, impregnant-la de cola i intentant que quedés el millor possible. En els estadis inicials, l'estructura quedava un pèl estranya i no pintava gaire bé.


Amb paciència, i deixant que la cola s'assequés perquè agafés consistència, vaig continuar amb l'elaboració de la làmpada. Quan vaig creure que ja havia enrotllat prou calia idear un sistema per poder enganxar la camisa al peu. Vaig copiar el que ja tenia d'origen amb un tros de filferro galvanitzat, que vaig anar modelant amb l'ajut d'unes tenalles. A més, perquè quedés més bonic i integrat amb el disseny de la camisa, vaig revestir tot el cable enrotllant-li trossos de corda al voltant. 


La fabricació de la camisa la vaig anar fent de mica en mica, a estones als vespres o els caps de setmana, així que finalment el procés va durar ben bé dues setmanes. Ara ja puc, però, presentar-vos el DUDERÖ reformat.


He de dir que al meu cap me l'imaginava una mica diferent, però que no queda malament del tot. L'objectiu, però, l'he aconseguit: distreure'm una estona, reformar la camisa de la làmpada i tenir un menjador una mica més acollidor. 

19 de setembre 2014

#4 Swimming tips. La surada

Una piscina que hagi de ser utilitzada per diferents usuaris que no es coneixen de res cal que tingui certes coses. Una d'elles és la delimitació dels diferents carrils, ens cal alguna cosa física que ens indiqui com anar recte i com no xocar els uns amb els altres. Heus aquí, doncs, la funció de les surades. I si alguna cosa té una funció, no està de més fer-ho servir adequadament, no?

Al llarg de la meva història nedadora he topat amb diferents casos, alguns d'ells dignes d'estudi. Per exemple, aquells que neden pel mig del carril, els quals no són conscients que estan fent l'equivalent a conduir pel mig de la línia discontínua que separaria el carril d'anada i de tornada d'una carretera comarcal cutre. No és possible delimitar amb surades carrils unipersonals, per tant necessitem carrils d'anada i de tornada, i algun objecte animat que ho obstaculitzi en els dos sentits de la marxa fa nosa per dos motius: no permet els avançaments i incrementa el risc de col·lisionar amb algun empanat que vingui en sentit contrari pel mateix carril.




Per altra banda, m'agradaria remarcar que la surada és una marca de delimitació superficial. O sigui, que no hi ha una paret entre carril i carril i per tant una mà o un peu pot passar per sota la surada i envair el carril del costat. Però això NO s'ha de fer, ja que podem arribar a situacions compromeses com aquesta: 



En aquest cas no és només que hi hagi contacte, sinó que els individus van en direccions contràries i estan en moviment, fent servir l'aigua com a font d'impuls. Si la mà d'un dels individus troba un obstacle que també li serveix per impulsar-se potser no dubta en fer-lo servir, tal i com vaig poder comprovar dimarts passat a la piscina municipal on estic abonada. N'hi ha que aparten la mà en topar amb alguna cosa tova i carnal que no és l'aigua, en canvi tinc la sensació que n'hi ha d'altres que aprofiten l'avinentesa per fotre mà. Una mica de respecte, home!

30 d’agost 2014

Mater

Fent una llambregada al timeline d'una de les xarxes socials de moda, he topat amb fotografies de noies que van estudiar amb mi a l'institut. No han canviat gaire, segurament jo també sóc força fàcil de reconèixer. Fotos a la platja, fotos a la muntanya, fotos al sofà de casa, fotos amb mascotes, fotos amb nens... Fotografies que segurament s'han anat repetint al llarg dels últims anys i a les quals no havia fet cas. Alguns comentaris, però, em sobten i fan que avui sí que presti més atenció a algunes de les fotos. Felicidades papás, i trenta coses per l'estil.

Fotografies amb nens. Quan un quinquenni enrere aquests nens eren els seus nebots, ara són els seus fills.

De sobte m'entra una mena de col·lapse mental i em veig a mi mateixa observada amb una mena de google glasses, com les que surten a les pel·lícules i et permeten identificar les qualitats del teu oponent i t'aconsellen si t'hi has d'enfrontar o no.

Laia. Dona. 24 anys. En edat fèrtil.

El temps passa, en sóc conscient, però encara falta perquè jo em vegi en una situació semblant. Potser és que per a nosaltres mateixos el temps no passa tan de pressa, o si bé veiem passar els dies no tenim la sensació que canviï tant la nostra condició vital. No em veig ni em sento adolescent, però tampoc em sento ni em veig mare ara per ara. En els temps que corren elles són les "prematures" i jo la que es penja, la que continua la seva carrera professional abans de pensar en descendència. Per contra, la generació dels meus pares als 24 ja havien tingut el primer fill o qui sap, fins i tot el segon.

No he descartat mai tenir fills, i encara més, sempre he pensat que m'agradaria ser "mare jove", prou vital encara per fer-los tot el cas que necessitessin i a tothora. Però el meu concepte de "mare jove" no s'emmarcava als 24 anys, encara em queden moltes coses per fer i sé la responsabilitat que comporta tenir a càrrec una petita vida. Desitjant-los molta sort, espero que ells també en siguin conscients. 

27 d’agost 2014

Dempeus al sostre

Aquest estiu em vaig proposar recuperar una mica l'activitat muntanyenca, i encara més, coronar el meu primer 3000. Com que a Catalunya en tenim uns quants i un d'ells és el més emblemàtic i el més alt del país, vaig marcar una creu al mapa per marcar la fita: vull pujar a la Pica d'Estats!

La ruta que vaig fer és la clàssica, la que surt de Catalunya i que acaba vorejant el cim pel cantó francès abans de l'ascensió final. En total són unes 10-11 hores de camí, tot i que molta gent fa nit als estanys en acampada lliure per tal de fer 2 hores de camí un dels dies i 8 hores aproximadament l'endemà.

Els paratges preciosos, i la ruta força exigent, sobretot per la durada. Després d'una ascensió prou digna i de coronar el cim (3.143 m), una mica de mareig i malestar pel sobreesforç em van fer aturar una estona. Finalment vaig poder reprendre el camí amb l'estómac buit i uns genolls que insistentment avisaven que m'estava excedint. Normalment la gent aprofita per coronar algun dels altres 3000 que hi ha a la zona, com ara el Verdaguer, el Montcalm o el Pic de Sotllo, però en les condicions en què em trobava el més assenyat va ser reprendre el camí de tornada i conformar-me en haver coronat el més alt de tots.

No hi va haver cava al cim tal i com mana la tradició quan hom s'estrena en el seu primer 3000. El que sí hi va haver van ser moltes fotos, amb les quals m'he atrevit a fer un mapa interactiu de la ruta.


I com a bona científica, vaig aprofitar l'ascensió al punt més alt del país per dur a terme un experiment sobre els canvis de pressió que tenen lloc quan pugem en alçada. La primera part de l'experiment (el plantejament i l'objecte experimental) ja es pot consultar, i actualitzaré el post quan hagi tingut temps de penjar el resultat de les meves observacions.

(Actuaització: la segona part de l'experiment ja està penjada també)

22 d’agost 2014

Despertar la curiositat

Fa més d'un any que Google Reader va tancar, i des de llavors no he tornat a tenir un gestor de feeds. La raó? Poca activitat a la xarxa, poques ganes d'ordinador, i no tenir res a dir. Últimament m'hi torno a reenganxar, noto que tinc més ganes de seguir blocs i d'escriure, tot i que tinc la sensació que l'estiu i les vacances hi han ajudat. Caldrà veure com evoluciono al setembre, octubre i tot el que vindrà després.

Així doncs, per intentar reenganxar-me, he decidit que ja tornava a ser hora de tenir alguna cosa que m'ajudés a detectar les actualitzacions dels blocs i altres webs que abans solia mirar. Finalment he optat pel feedly, ja que el Netvives no em va acabar d'agradar i al cap d'una setmana el vaig deixar estar. De moment em va molt bé, el nombre de blocs que segueixo és baix però confio que anirà augmentant a mesura que em reintrodueixi a la xarxa.

Sempre he intentat seguir algunes webs que pengen notícies de caire científic, per deformació professional m'agrada saber quins avenços hi ha, quins artefactes nous existeixen, o quines noves aplicacions han descobert a coses que ja coneixíem o ja havíem descobert fa temps. Avui he topat amb un post on expliquen que s'ha aconseguit crear un material transparent que absorbeix l'energia solar. No és un vidre, però ho sembla. I no és res nou, de fet ja ho sabíem fer això, però el problema és que fins ara aquest "vidre" era de color per aprofitar la part de la llum visible que els tints absorbeixen (el funcionament bàsicament és aquest). Ara han aconseguit que la llum que excita les cèl·lules fotovoltaiques per obtenir energia no sigui llum visible, sinó la que és propera a la zona ultraviolada i d'infraroig. És a dir, no cal color, prescindim d'aprofitar la llum visible, i és que només representa una petita part de la gran quantitat de radiació que arriba a la Terra. 

Si seguís parlant d'això aquest post hauria d'anar al Metablòlic. Però més enllà del descobriment, m'ha fet pensar molt. M'ha fet pensar en el que és un bon científic, en la capacitat d'algunes persones de pensar de manera diferent a la resta i tenir idees brillants. En l'afany de tenir curiositat i saber-se plantejar les preguntes correctes per acabar obtenint, amb persistència, respostes correctes. Vist amb perspectiva aquesta idea d'aprofitar la llum infraroja i ultraviolada pot semblar la cosa més normal i fàcil de comprendre (si ens molesta un vidre amb color, prescindim del color). Però a banda de les dificultats tècniques que pot tenir, m'ha semblat una idea molt bona que en cap moment se m'hagués passat pel cap. Sense voler, he pensat en la poca imaginació que tinc els últims temps, poca eloqüència, poca motivació. Fets que segurament han incidit en la meva vida professional i en la meva vida personal, i entre altres coses, el bloc. No saber què dir ni com dir-ho. No tenir l'espurneta de qüestionar-me coses, o bé tenir-la però no saber d'on treure l'empenta per xafardejar a la xarxa el per què, aquella gran pregunta. Haver abandonat la ciència d'estar per casa, que considero meravellosa, instructiva i el que és millor, a l'abast de tots. 

En el fons, m'ha fet pensar en què segurament mai tindré una gran idea, ni canviaré el món. Però vull avançar passet a passet, contribuir d'alguna manera al coneixement, tornar-me a menjar el món a preguntes tal i com feia fa un parell o tres d'anys i vull materialitzar-les. 

Vull satisfer la curiositat, però abans, vull tornar a ser una persona curiosa.

17 d’agost 2014

L'avi de 100 anys al cinema

Durant el mes de juliol vaig fer un esprint literari, ja que sortia la pel·lícula de "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra" i volia tenir l'oportunitat de veure-la havent llegit prèviament el llibre. No em solen passar aquesta mena de coses, massa cops les pel·lícules es fan només de trilogies o llibres totxo, i no em veig en cor de posar-m'hi. Un cop llegit, a banda de que em va agradar molt (i vaig aprendre moltes coses, ja que la Història i jo mai hem estat gaire amigues) vaig tenir la sensació que en podia sortir una bona pel·lícula, com a mínim entretinguda i amb gràcia, ja que de material n'hi ha de sobres.    

Aquesta setmana he anat a veure la pel·lícula, i la veritat és que m'ha semblat fluixeta. És una opinió personal, cadascú pot fer el seu propi judici anant a veure-la i pot ser que li encanti o que encara li agradi menys que a mi. Completament respectable. No és que es faci llarga i pesada, tampoc és que sigui poc fidel al llibre, narra molts dels esdeveniments que hi passen i gairebé no s'inventen res. No són aquests els motius pels quals no recomanaria a ningú que l'anés a veure. Un dels grans defectes que li trobo és que considero que no satisfà ni als lectors ni als no lectors. 

Pels que no han llegit el llibre trobo que es fa difícil de seguir, i que per tant es pressuposa que l'espectador està al corrent de tot el que passa i no expliquen. Tal i com he comentat no he llegit pas cap trilogia, i en canvi he seguit perfectament pel·lícules com El senyor dels anells o El médico. Hem de tenir en compte que la pel·lícula és sueca, no ens hem d'imaginar una superproducció ianqui, però no crec que la fluixesa sigui qüestió de pressupost (això suposo que repercuteix més en els escenaris, els efectes especials, els actors i totes aquestes coses). Tinc la sensació que és més qüestió de guió, de no haver sabut acabar de destriar del tot bé quina informació essencial hi havia al llibre que permetés a l'espectador seguir el fil de la història. Crec que hi ha massa buits que només l'espectador pot omplir si ha llegit la novel·la. 

Per contra, trobo que pels que han llegit el llibre decepciona una mica. Un dels aspectes que em van sobtar més és com alguns dels personatges han pres un rol i una personalitat molt diferent de la que traspuen a la novel·la, la caracterització em falla una mica. Ho he contrastat amb altra gent que també l'ha llegit i han tingut la mateixa sensació que jo, de pensar: "aquest era tan pàmfil?", "aquest en realitat no passava de tot, no?". Però no tots, per exemple el mateix avi centenari Allan i en Julius em van agradar força, me'ls havia imaginat tal qual. El final coixeja una mica, i el destí d'alguns dels personatges també. Un regust amarg en general. 

Però no tot són coses negatives! La pel·lícula es fa curta, i la mentalitat de l'avi de cent anys de dir les coses tal com ragen (i per tant, de cagar-la constantment) es percep molt bé, situacions còmiques que freguen l'absurd. Personalment no és una pel·lícula que m'hagi fet riure, però no puc negar que és entretinguda. I ja per acabar he de dir que la banda sonora també em va agradar, la trobo encertada, acompanya molt bé a tot el conjunt de situacions inversemblants que es succeeixen al llarg de la peli. 

Com a pel·lícula per passar una bona estona una tarda al cinema no la recomanaria, sobretot pel preu al que van les entrades. Per veure-la un dissabte o diumenge al sofà de casa, per què no. Pels lectors curiosos, recomanaria que preguntessin a altres lectors què els ha semblat, la meva només és una opinió de tantes, i en cas de no decidir-se, sentint-ho molt els hi diria que no es perden res. 

12 d’agost 2014

Pastís de pastanaga i festucs

Les vacances d'estiu han començat fantàsticament bé, sense cap viatge llarg a la vista però amb una mica de tot: dies de pànxing (bucles de dormir-menjar-dormir), dies de prendre una mica el sol a la platja, dies de posar-se les botes i fer alguna excursió a la muntanya... I dies d'intentar reprendre activitats que m'agrada fer però que després d'un dia feiner em fa mandra posar-m'hi. Una d'elles, la rebosteria!

Aquest cop vaig decidir intentar fer un pastís de pastanaga i festucs per portar a casa els sogres (la recepta la vaig treure d'aquí). Una aposta una mica arriscada, ja que no l'havia fet mai i a més també m'interessava quedar bé, ja se sap! L'elaboració va ser una mica feixuga, comprant festucs a quarts de deu del vespre als populars pakis, batent ous amb sucre deixant-s'hi el canell i afegint més calor de la necessària a l'ambient d'aquests dies amb un forn funcionant a tot rendiment. 

El resultat, però, he de dir que va ser espectacular. 

La presentació no és la més idònia, però a falta d'un recipient per transportar-lo
 el vaig deixar al mateix motlle.

Ha quedat deliciós i tothom ha quedat molt content! Només he de dir que la glaça de crema de formatge que porta per sobre va quedar una mica massa dolça pel meu gust, però per la resta, una recepta magnífica. Això sí, menjar-se'l és llençar per terra qualsevol esforç fet durant l'operació biquini!

27 de juliol 2014

Un Sinatra siberià

Nit d'estiu de festa major, i dues amigues i jo fèiem voltes per la vil·la de Blanes després d'haver presenciat des de la platja un meravellós espectacle de focs artificials. L'objectiu era fer un tomb per les paradetes, visitar els diferents escenaris i anar cap a casa, sense allargar gaire. Però aquestes coses mai acaben com esperes, de manera que al final ens posàvem sota els llençols a les tantes de la matinada i força animades per haver presenciat dos espectacles impactants la mateixa nit.

La segona sorpresa de la nit se'ns va aparèixer davant dels morros: un escenari de karaoke. Una de les meves amigues es va aventurar a participar-hi, així que vam prendre alguna cosa a les barraques dels organitzadors mentre esperàvem el seu torn. Aquests esdeveniments ja sabem com poden arribar a ser, no hi ha cap mena de filtre per poder participar. Hi ha els que desentonen molt, els que criden massa, els que ho fan una mica bé, algun que fins i tot penses "carai, aquest", els que es posen a riure i no acaben la cançó, els que no entenen que les lletres s'il·luminen a mesura que les has de cantar...

... I els que ho fan estrepitosament bé, que no solen ser molts. En aquest cas concret ens va sorprendre un noi rus, que venia de vacances amb la seva família. Li posarem uns... catorze anys, aproximadament. Corpulent per la seva edat, però amb faccions infantils i el típic acne que deixaven entreveure que era força jove. Abans de pujar a l'escenari semblava una mica nerviós i inquiet, però quan el van cridar i van anomenar la cançó que cantaria va pujar amb pas ferm i decidit, va agafar el micròfon i van començar a sonar les primeres notes. 


El somriure confiat del noi i el moviment oscil·lant del seu cos per seguir el ritme de les notes inicials de seguida va despertar alguna rialla entre el públic. El "guiri" feia gràcia, i encara era més sorprenent que s'oferís a cantar en un espectacle de poble, estant ell de vacances i envoltat de gent local. Ens va fer callar a tots, però. El "Start spreading the news / I am leaving today" va ressonar a plaça amb una tonalitat deliciosa. Semblava mentida que aquella veu sortís d'un noi tan jove, que tingués aquella força, aquell to greu tan característic de Sinatra. Aplaudiments, gent aixecant-se de la cadira, i un noi rus que seguia cantant, ara una mica més inflat i confiat per haver-se guanyat al públic. Amb coreografia inclosa, la posada en escena va ser genial. El jurat del concurs li va donar la màxima puntuació possible, de manera que va passar a la fase final i va tenir una segona oportunitat per deixar-nos bocabadats a tots interpretant It had better be tonight a l'estil Bublé, amb un moviment de malucs més llatí que no pas siberià. 

Sense cap mena de dubte les ampolles de cava de premi se les va endur ell, i a tots nosaltres ens va regalar la sensació d'haver presenciat un petit concert que no tenia res a envejar als múltiples festivals que es fan a l'estiu per tot arreu. Personalment, aquestes petites troballes inesperades sempre em deixen un bon regust de boca i em fan acabar la nit de manera diferent. 

16 de juliol 2014

Regust analògic a l'era digital


Aprendre a jugar a un videojoc que té els mateixos anys que tu té la seva gràcia, i més en una pantalla de televisió de plasma. Una escena plena de contrastos, però he de dir que ben divertida! Poc a poc em van instruint i vaig coneixent tots els personatges mítics que hi apareixen, però em costa una mica, ho trobo força complicat. El que porto pitjor és això de tenir tants botons, de vegades costa saber quan saltes, quan tires bales o quan gires com una baldufa! I la cançoneta... s'enganxa molt, inevitablement. 

Malgrat tenir molt poca experiència en els videojocs i les consoles (com denota la meva poca traça) he de dir que si bé gràficament avui en dia es fan autèntiques meravelles, el joc és molt entretingut i versàtil. Amb imaginació i quatre figures fetes amb una mica de gràcia es pot crear una història i un joc que perduri al llarg del temps i que et faci passar una estona entretinguda. Una estoneta abans de fer el sopar, un dissabte al vespre que fa mandra sortir, un dia de pluja que no convida a fer vida de carrer... I si bé és un joc bàsicament individual, fer-lo cooperatiu i jugar amb la parella també es converteix en una activitat simpàtica per fer. I abans de donar una imatge equivocada: No, no ens hem adherit al clan de modernets ni ens aferrem a la moda vintage, hipster o com es digui. Senzillament intentem aprofitar el que tenim a l'abast, i el Super Mario World era allà. És més aviat supervivència en temps de crisi! 

La Super NES i jo coincidim 23 anys després d'haver nascut. Quan he mirat la pantalla m'ha fet gràcia!

01 de juliol 2014

Sobretot, keep calm

Últimament tinc molta feina al laboratori, els dies volen. Llevar-se, anar a la feina, passar-s'hi una mitjana de deu hores i, en acabar, tornar a casa, fer el dinar de l'endemà i llegir dues frases d'un llibre abans de caure morta de son. Aquesta seqüència repetitiva ha estat la predominant al llarg del mes de juny, i el cos em demana vacances a crits. I tot i que he de pringar encara unes cinc setmanes, aquest mes de juliol toca acabar experiments, anar tancant temes, i guiar a una noia de pràctiques. Seguiré tenint feina, encara hi ha dies durs marcats en groc fosforescent al calendari, i "carregar" amb algú de pràctiques que no ha fet mai res en un laboratori de vegades comporta fer de "mainadera" i deixar de banda els propis experiments. 

Però m'he proposat fermament baixar el ritme en la mesura que sigui possible, i avui he tingut petits moments de glòria, de tranquil·litat. He pogut plegar relativament aviat (després de "només" nou hores de feina), i després d'una visita de cortesia, he anat tirant cap a casa. Gairebé no hi havia fruita a la nevera, calia passar per la fruiteria, i m'hi he recreat una estona: unes quantes pomes, un alvocat per l'amanida, unes nectarines... Mirar els melons de reüll, sospesar-los i confirmar que són verds... Mirar de reüll amb delit les cireres, i desistir comprar-ne perquè van caríssimes...  

Quan he decidit anar tirant cap a casa he passat per davant d'una fruiteria propietat d'una cooperativa, d'aquestes on els productes els venen sense que hi hagi intermediaris. He decidit entrar-hi perquè tres caixes curulles d'unes cireres vermelles i a molt bon preu m'han adduït. A més, tant la decoració, com la música que sonava, com el senyor que hi havia rere el taulell m'han agradat. Així que al final n'he agafat unes quantes i he reprès el camí a pas lent, mig cantussejant, mentre anava picant cireres. I m'he sentit feliç. Un instant, una sensació. Tranquil·litat. Dolçor. Felicitat.

Un cop a casa m'ha agradat pensar "això ho he d'escriure al bloc", m'ha semblat que tornava a tenir ganes de xerrameca blocaire. Així doncs, aquí estic: ordinador obert, sona Pink Martini de fons, una vareta d'encens crema lentament i tinc una clara fresqueta davant. Segon moment de felicitat. 

Malgrat l'estrès o la feinada, keep calm and carry on. La frase pren més sentit que mai. Sobretot, keep calm. Això vull fer. 

27 de juny 2014

Senyores que...

A aquestes alçades dubto que ningú hagi sentit parlar almenys un cop de la mítica frase introductòria "Señoras que..." que es va posar de moda a les xarxes socials fa un temps, sobre tòpics enfocats a gent ja d'avançada edat. He de reconèixer que alguns em feien gràcia, i més d'un cop se m'ha passat pel cap aquesta frase per descriure situacions que em passen. Com per exemple, Senyores que tenen la necessitat d'iniciar una conversa als vestidors de la piscina com si et coneguessin de tota la vida. I en boles, òbviament.

He de dir que des de fa dues setmanes o tres he topat amb un espècimen d'aquest grup que m'incomoda una mica. En primer lloc, perquè no m'agrada que gent desconeguda em tracti de manera molt propera, m'incomoda, sóc així. Sóc d'anar molt a la meva, i si bé hi ha situacions que poden propiciar un entrecreuament de paraules amb algun desconegut, no suporto que de qualsevol situació se n'intenti generar diàleg. Per explicar-me posaré un exemple que m'ha passat avui mateix. 

La Senyora que... en qüestió ha sentit soroll d'aigua (estàvem a cinc metres d'una piscina amb dutxes, per favor) i ha interpretat que, tot i que ella havia entrat feia deu minuts amb un sol espaterrant, potser s'havia posat a ploure en aquell precís moment i estava caient un diluvi universal. Després de llençar la pregunta a l'aire i veure que jo no li feia ni cas, com si la cosa no anés amb mi, ho ha repetit deixant entreveure que no parlava amb les parets, que estàvem soles al vestidor i que era moment d'establir diàleg. I mentre em vestia, tot intentant que la situació no fos tan violenta, jo li anava dient que sí, que tenia raó, que més valia ésser previsor i dur el paraigua a sobre. 

Minuts més tard, mentre jo recollia les coses a una velocitat propera a la de la llum per intentar fugir d'allà, la Senyora que... no trobava el difusor del seu assecador de cabell. Ha començat a buscar-lo i a parlar en veu alta per tal de cridar l'atenció. Novament, en veure que passava d'ella i que jo anava a la meva, ha fet evolucionar el diàleg que mantenia amb ella mateixa cap a monòleg, forçant-me a que li fes cas per arribar a una conclusió a la qual ella soleta havia arribat, i per la qual no em necessitava pas: se l'havia oblidat el dia anterior, i segurament li guardaven a recepció. Hagués entès que m'acusés d'haver-li agafat o alguna cosa per l'estil, però no entenc quina necessitat tenia d'explicar-me el que feia o deixava de fer, quina tècnica feia servir per assecar-se el cabell o quantes coses ha perdut ja al vestidor des de que està matriculada al centre.

Si voleu em podeu titllar d'antipàtica, o d'asocial, però puc compartir un espai amb algú altre i romandre en silenci tranquil·lament, no tinc aquesta necessitat de parlar amb gent desconeguda. I encara menys en boles, per favor!

02 de juny 2014

Una Laia always pays her debts

Uns quants mesos enrere, quan el meu futur depenia de la concessió d'una beca predoctoral, vaig fer una promesa a la meva parella: que si me la donaven, un dia el convidaria a un restaurant molt bonic i on s'hi menja de conya: la Semproniana. I com ja vaig comentar en el seu dia, la beca va arribar, així que la meva promesa s'havia de complir. 

No es tracta d'un restaurant de luxe, però sí que és un lloc on s'hi menja de conya i que té cert renom, de manera que la factura pica una mica per la butxaca d'una persona com jo, no és un lloc on podria anar cada cap de setmana. És per això que vam acordar que el sopar es faria efectiu quan el meu sou comencés a fer-se tangible. Però els tractes amb els Ministerios i amb altres institucions mai poden ser senzills, i fins al cap de dos mesos de la concessió i la signatura del contracte no vaig començar a cobrar. La cosa s'endarreria, però els dos teníem en ment aquell sopar. 

Aquest cap de setmana no... El que ve, tampoc... I així van anar passant els dies, fins que amb la voluntat de quadrar calendaris, vam veure que aquest cap de setmana el teníem lliure. Reservat! Dissabte ens vam posar les nostres millors gales, disfressant-nos una mica per una nit, i vam fer un soparet romàntic al restaurant. Perquè malgrat la tardança, una Laia always pays her debts!

I com a resum de la vetllada he de dir que ens va encantar tot: l'estètica del lloc, la carta, la presentació dels plats, els contrasts de gustos, el tracte... . Amanides amb salses que no haguessis dit mai que hi quedarien tan bé, jugar a endevinar què són aquells daus i aquella salsa que decoren el plat, textures cruixents barrejades amb d'altres de més meloses... I unes postres de tres xocolates tan denses i delicioses que si no fos perquè atipa molt, en demanaries deu més. Una cosa curiosa i un punt a favor de la carta, des del meu punt de vista, és que es pot escollir de quina mida vols la ració (S, M o XL), fet que et dóna llibertat per tastar diferents cosetes o bé agafar racions més grans per compartir (o no!)

Una nit preciosa, i una factura que em va tocar pagar però que no va ser pas escandalosa, i això que vam acabar amb la panxa ben plena! Un dia és un dia!

17 de maig 2014

És greu, doctor?

Divendres, 11 de la nit. Des de l'ordinador sento a tot volum l'envelat de la plaça, i gent de mitjana edat (o potser no tan mitjana) ballant i escoltant l'orquestra que el poble ha contractat. Ha estat una setmana complicada, amb molta feina i poques hores de son, i estic que no m'aguanto, amb l'esquena lliscant mica en mica pel respatller de la cadira. 

Quisiera ser, el eco de tu voz, 
para poder estar cerca de tííííí...

De sobte em noto la boca una mica seca, enganxosa, i decideixo saquejar la nevera, a veure què hi trobo. Aigua, cervesa, coca-cola i res més. Un quinto potser... Encara em queda una estoneta d'estar desperta, i així potser la música que m'amenitza l'ambient passa millor. 

Ay, ay ay aaaaaay... Canta y no lloreeeeeees,
porqueee cantando se aleeeegran, cieeeelito lindo, los corazoneeeees

I de sobte, me n'adono que me les sé gairebé totes, una rere una altra. Que mentre acabo de rentar uns plats, en taral·lejo una. Que mentre escric això, també conec la lletra de la que està sonant. Que la que ha sonat abans fins i tot m'agradava. És música de l'època dels meus pares, o fins i tot més enrere, i estic segura que mai he fet el gest voluntari de sentir-les.

És greu, doctor?

07 de maig 2014

Cinto

Després de l'èxit de la meva Saintpaulia (que per cert, ja té floretes!) em vaig adonar que cuidant plantes me'n surto prou bé. Amb aquesta premissa, i llençant miradetes cada cop que passava per davant una floristeria, vaig aconseguir una planta bulbosa de temporada (que són aquestes que tenen un bulb subterrani, per sobre de l'arrel, per emmagatzemar nutrients). I per què bulbosa? Doncs no ho sé, sempre m'han fet gràcia aquestes plantes, són curioses no? 

La planta en qüestió és un jacint (Hyacinthus sp.), que com no podia ser d'una altra manera, vaig acabar anomenant Cinto. El primer que vaig fer va ser trasplantar-lo, ja que els venen en uns tests minúsculs de plàstic on gairebé no hi ha terra i vaig pensar que així estaria més còmode. També vaig procurar col·locar-lo en un indret lluminós i que tingués companyia d'algun altre vegetal, així que com que no en tinc cap altra, el vaig col·locar just al costat de la Saintpaulia. I vaig encertar, ja que després de fer tot això i abandonar-lo durant un cap de setmana, dilluns en Cinto estava esplèndid!


Tal i com ha de fer una bona cuidadora de plantes, vaig preguntar al senyor Google què havia de fer perquè el meu Cinto creixés sa i fort. Durant l'època de creixement es veu que s'ha d'alimentar bé, així que li vaig proporcionar la ració exacta de nutrients que necessitava (o sigui, un rajolí d'aigua de l'aixeta, mesurat així a ull). I tant li va agradar que els canvis es notaven al cap d'unes hores! I va ser llavors quan vaig poder veure de quin color seria el meu Cinto. N'hi ha de diferents colors, però les floretes del meu van resultar ser de color blanc immaculat, talment com un petit floc de neu enmig de la primavera.


El cinquè i el sisè dia el meu Cinto va arribar a l'adolescència i la va superar amb escreix. La tija cada vegada es veia menys, anava quedant amagada sota una catifa de floretes blanques que, a més, feien molt bona olor. Una preciositat! Tothom que el veia n'elogiava la seva bellesa, i jo, com tota mare orgullosa, m'inflava, n'ensenyava tots els detalls i també fotografies antigues (de dies enrere) perquè es notés com havia crescut i el canvi que havia fet.


Jo ja sabia que el meu Cinto no duraria gaire, quan me'l van lliurar ja em van dir que la seva esperança de vida era limitada. Quan el pes dels dies viscuts va començar a passar-li factura, vaig notar que la tija flaquejava i vaig intentar afegir-li una petita crossa.  

 

I així va aguantar fins que va dir prou, que ja no tenia ganes de fer la fotosíntesi; i jo, atenent les seves pregàries, el vaig eutanasiar. De tota manera, seguint les indicacions del senyor Google altre cop, he intentat cuidar la llavor del petit Cinto, el bulb que era quan va arribar a les meves mans, ja que sembla ser que l'any vinent el podria tornar a plantar. El 2015... Cinto returns?  

24 d’abril 2014

Provisionalitat

Per Sant Jordi aquest any va caure Dies de Frontera, de Vicenç Pagès Jordà. D'aquest autor ja he llegit Els jugadors de whist i la veritat és que em va agradar força, o sigui que aquest l'agafaré amb moltes ganes. Va ser tota una sorpresa rebre el llibre, ja que no l'esperava pas i de fet, ni tan sols sabia que aquest autor havia tret un nou llibre. I això que és la novel·la guardonada amb el Premi Sant Jordi d'enguany... Me n'adono que això no diu gaire cosa a favor meu sobre com n'estic al dia de les novetats literàries ni de la meva voracitat lectora, però bé, qui fa el que pot no està obligat a més!

Ja a casa, fent una ullada a la contraportada, em vaig quedar amb una frase que em va agradar:


Al capdavall, la provisionalitat també és provisional

A primer cop d'ull sembla ser una redundància, però cinc minuts després d'haver-la llegit em vaig adonar que estava amb la mirada perduda, fixada en una pota d'una de les cadires de casa, i amb la frase donant-me voltes pel cap. Provisionalitat, qualitat de provisional. Que no és per sempre. Que no és etern. Un concepte amb un doble sentit, que alhora molesta i dóna esperances. Desitgem que les situacions incòmodes ho siguin i desapareguin aviat, i per contra ens espanta que altres coses esdevinguin provisionals. Una prolongació en el temps d'una situació provisional, si és un afer que està a les nostres mans, sol deixar un rau-rau a la panxa de remordiment: la sensació que estem apalancant, que no fem prou. 

Reflexions prou interessants sorgides arran d'una sola frase anotada a la contraportada d'un llibre que encara no he encetat. Tot un misteri saber si aquest concepte és rellevant en el sí de la novel·la o si bé només és una cosa completament irrellevant en la qual m'he fixat, com també és un misteri la dedicatòria que vaig obtenir de l'autor, tot passejant per Barcelona en un dia tan bonic com el d'ahir. No l'he acabat d'entendre, però espero fer-ho quan hagi acabat de llegir!

21 d’abril 2014

Té pinta de gat, però és una Mona

Una mica d'esbarjo per Setmana Santa sempre va bé, i enguany he aprofitat per relaxar-me i agafar forces abans de la tornada a la normalitat. Això sí, sense oblidar les tradicions gastronòmiques típiques d'aquestes dates: menjar carn Divendres Sant (sí, som així de majos a casa!) i fer la Mona de Pasqua. 

No tinc fillols, però any rere any intento fer una Mona pels de casa amb un pa de pessic senzill i alguna cosa de xocolata a sobre, ja us n'he fet partícips algun cop. Aquest any havia promès que en faria una i la veritat és que no m'hi he posat per poc, ja que he fet la Mona més tradicional que havia fet mai: sense batedora elèctrica i manufacturant un ninot de xocolata!

Mànigues arromangades, ingredients sobre el marbre i una mica de música per animar la cosa. L'elaboració del pa de pessic m'ha servit com a element substitutori de la campana de piscina que he fet aquesta setmana, ja que amb un batedor manual cal fotre-li canya, déu n'hi do! Clac, clac, clac, i anar batent els ous amb el sucre, amb garbo com diu la meva iaia, fins que queda una crema esponjosa que dobla el seu volum inicial. Després tamisar la farina, barrejar bé i al forn. 

Mentrestant m'he aventurat a fer el ninot de xocolata. Un gat m'ha semblat bonic i prou senzill com per veure'm en cor de fer-lo, prenent com a model un dibuix d'internet. He de confessar que no les tenia totes que això pogués sortir bé, de manera que a l'hora de comprar els ingredients també vaig comprar un parell d'ous de xocolata... Però finalment no han calgut! Ha quedat prou bé, però he de dir que això de fondre xocolata ha estat una autèntica marranada. Un cop fosa i resolidificada, he anat perfilant les diferents parts amb un escuradents, que posteriorment he anat enganxant amb més xocolata a mode de ciment. Una bomba calòrica i una bona estona d'elaboració, gairebé tot el matí, però ben bonic que ha quedat. Què en penseu?


Abans que m'ho digui algú... No té tres potes! Hi ha un petit error de perspectiva i el cap no està enganxat sobre les potes de davant, però... És un problema menor això! No busqueu tres peus al gat!

08 d’abril 2014

#3 Swimming tips. La força

En aquesta nova edició dels Swimming tips, m'agradaria desmitificar un concepte que molta gent em sembla que té arrelat: la distància avançada mentre es neda és directament proporcional a les hòsties que es foten sobre la superfície de l'aigua

Doncs no. 

Hi ha dos tipus de persones que foten hòsties a l'aigua: els que sembla que ho fan per pur instint de supervivència (o sigui, que no tenen gaire confiança dins l'aigua i que la seva tàctica per mantenir la flotació és moure's desesperadament) i en segon lloc, els que ho fan de manera frenètica i sovint intentant simular que fan un sprint o una cosa per l'estil. Últimament he topat amb uns quants membres d'aquest últim grup, que ja es nota que es matxaquen al gimnàs i que només es remullen una estona el cul a la piscina. I com que només s'hi estan una estona, d'alguna manera han de destacar. Aquesta manera de nedar és completament inútil per un parell d'aspectes: en primer lloc, perquè no per picar més fort s'avança més de pressa, cal fixar-se en altres coses per avançar. I sobretot és contraproduent perquè cansa molt, es consumeix oxigen de manera brutal i innecessària. I controlar la respiració és una de les coses més importants que cal tenir en compte quan es neda. 

El concepte de força dins l'aigua no és del tot important. No és el poder absolut, no sereu un mestre Jedi de la natació si la posseïu. I encara menys si la força es fa de dalt cap a baix, fotent hòsties a l'aigua. Si s'ha d'emprar, com a mínim que sigui per empènyer l'aigua de davant cap a endarrere. Sempre que algú neda de manera molt brusca i provocant onades considerables una servidora sembla un vaixell a la deriva, ja que jo no en tinc, de força, i em costa mantenir-me estable. Quan ho veig em fa pensar en una frase que ens deia el nostre entrenador: que l'aigua era com si fos la teva parella, se l'havia de tractar amb carinyo, sense ser brusc. I és que ja ho deia Newton, acció-reacció: quan exercim una força sobre la superfície de l'aigua la força ens torna en la mateixa direcció però en sentit contrari, i per tant fem un moviment de dalt cap a baix. I això és completament absurd, ja que el moviment interessa fer-lo de manera horitzontal! Si apliquéssim algunes de les lleis de la física estic segura que podríem comprovar que si un home amb pinta d'haver-se xutat anabolitzants colpeja l'aigua de manera barroera, avança molt menys que si la força realitzada és molt menor però s'aplica de manera adequada (en aquest cas he de dir que desconec si estar tan inflat deu contribuir a la seva flotació i si seria una variable que caldria tenir en compte). 


PS. Aquest post no pretén ofendre ningú, nedar ja és prou complicat i cadascú es defensa com pot, només faltaria. Però els que em coneixeu ja sabeu la tírria que tinc als figurins de gimnàs que a la piscina gaudeixen picant-se amb els altres... I si són barroers encara els suporto menys. 

01 d’abril 2014

Un manyoc de llana per fer un Jersei

Fa poc, un parell de paràgrafs del llibre El jersei de Blanca Busquets em van fer rumiar una mica. He de dir que la novel·la en sí no em va captivar, però la quotidianitat amb la qual s'expressa el personatge principal i el que explica de la seva vida i de la dels altres fa que no sigui complicat poder extrapolar i apropiar-se d'alguns dels esdeveniments que narra. 

I és que normalment ens preocupem de coses de les quals no hauríem de fer ni cas, però no ho podem evitar. Ens ho mirem del dret i del revés, ens emmurriem, ho tanquem en una capseta i al cap de mitja hora ja la tornem a anar a buscar per tornar a mirar allò que sabem que ens fa mal però que no podem evitar contemplar. Una manera de ferir-se ben estúpida que no té cap raó de ser, però que tot i així de vegades duem a terme. Un vudú a la pròpia persona; el tel als ulls que a estones no ens permet apreciar la resta de coses bones que ens envolten, que ens fan feliços. I potser sembla una tonteria, però tinc la sensació que és cosa de dones més aviat. Potser els homes saben emmagatzemar aquestes coses en capsetes, i tenen la capacitat que no es puguin obrir a voluntat. Les dones, en canvi, tenim el cervell com un cabdell de llana desfet i refet en forma de manyoc. I un manyoc té aquestes conseqüències: trobar la punta del fil per començar a estirar és tota una odissea, els sentiments es barregen i costa destriar què és allò veritablement important i què és allò que hem de deixar de banda. 

D'altra banda, una de les passions de la protagonista és la filosofia. Jo sempre m'he considerat poc amant d'aquesta disciplina, mai l'he sabut gaudir ni interpretar, ans al contrari: entendre les múltiples interpretacions de la realitat i de la condició humana m'han costat una barbaritat. O parlant clar, com dèiem quan ho estudiàvem al Batxillerat, tot allò ens semblava una anada d'olla. Però la iaia Dolors de la novel·la, ja cap al final de la seva vida, fa una reflexió que em va agradar. 

A la Dolors, els filòsofs només li han ensenyat una cosa: que la realitat, tal com ens la presenten, es pot veure de punts ben dispars, que cadascú hi diu la seva, que podem estar parlant del mateix i, tanmateix, depèn com siguem, ens ho prendrem d'una manera o una altra. O sigui, que tot ens ho fem els humans, i també som nosaltres els que imaginem o fins i tot creem tragèdies allà on no n'hi ha. 

Pot semblar una banalitat, però és, ras i curt, el que vaig acabar entenent jo de la filosofia quan me la van fer estudiar. Disparitat d'opinions, diferents realitats, diferents veritats. I per tant, si tot ens ho fem nosaltres, el nostre propi cop a la taula serà el detonant de la nostra pròpia trajectòria. La clau és deixar de banda les preocupacions innecessàries i centrar-nos en el cop a la taula, encara que no sigui del tot fàcil. Només en això. 

19 de març 2014

#2 Swimming tips. Els Swimmers


El segon post d'aquest monogràfic em ve de gust dedicar-lo als swimmers, fent analogia i alhora homenatge als runners. Fer esport en general està de moda, i sortir a córrer ha estat una de les activitats que ha acabat guanyant més adeptes. No cal estar apuntat a cap complexe esportiu, el material necessari és accessible a tothom i es pot fer a l'aire lliure. I està molt bé, però el concepte runner va una mica més enllà. Els runners vindrien a ser aquells que surten a córrer (ai, no, perdó, practicar running, que queda molt millor) i que per fer-ho, creuen necessitar tot un conjunt de coses tals com unes vambes de 200€ mínim, un rellotge-comptaquilòmetres-pulsòmetre-cronòmetre amb trentamil funcions, i la corresponent aplicació mòbil que enregistra el recorregut (cal penjar-ho a les xarxes socials, que si no és com si no haguessin fet res!). I total, per sortir a fer una volteta a l'illa de cases un cop per setmana (durant la qual tres quartes parts del trajecte seran caminant) i cansar-se'n al cap de tres mesos. Us enllaço una descripció prou encertada del que vindria a ser aquest perfil de corredor.

A tot això he de dir que fer esport i sortir a córrer està molt bé, jo animaria a tothom a que trobés el seu esport particular, el que més li agradi. Però que la gent normal, de carrer, que fa esport per estar una mica en forma i per sentir-se bé munti tot aquest espectacle... Ho trobo exagerat, fora de lloc i un gran malbaratament de diners, sincerament.

I tot això per tal d'entendre el concepte swimmer, que per mi és el mateix que el runner però en medi aquàtic. Des de sempre jo he practicat la natació: vaig començar amb 4 anys, als 8 feia competicions escolars, i des dels 10 fins als 15 aproximadament vaig competir federada, entrenant 3 hores i mitja diàries, sis dies a la setmana. I tot això, que queda una mica forçat i pedant dir-ho així, només ho comento perquè quan parlo de material esportiu de natació sé a què em refereixo: conec les marques, els teixits, els tipus de banyador i d'ulleres. És per això que em sorprèn anar a nedar i trobar homes i dones amb banyadors de preus desorbitats que es llencen a l'aigua i amb prou feines fan tres piscines seguides. No cal, de debò, i em costa entendre'n el motiu. No sé si els han enredat, si només és per fer-ne ostentació (si de seguida et fots a l'aigua, tampoc es llueix gaire!) o si realment s'ho creuen, que els és necessari. Hi ha banyadors que faciliten que l'aigua llisqui, i que t'ajuden a surar, però creieu-me que d'on no n'hi ha no en raja. Això ho pot notar un Phelps, no algú que fa braçades de manera barroera i que l'impediment més gran que té per avançar és ell mateix. Jo mateixa segueixo practicant aquest esport, i faig servir unes ulleres que fan el fet i un dels banyadors més barats que trobo al mercat, negre i de marca indefinida. I no necessito més.

Torno a recalcar que està molt bé que la gent s'aficioni a l'esport i a l'activitat física en general, molts de nosaltres tenim feines una mica estàtiques contra les quals una mica de mobilitat i exercici no van gens malament. Però, com sempre es diu, tot en la seva justa mesura.

13 de març 2014

Saintpaulia

Una mica de sol, unes bones vistes, un ambient de temperatures no gaire fredes... I la meva Saintpaulia, tot i no tenir flors, creix ben ufanosa i ha augmentat en frondositat, senyal que la meva companyia li és grata. No li parlo gaire... Però de fet, pobreta, la ignoro una mica, deixo que vagi fent. Em sembla que tampoc em troba a faltar gaire, és molt independent. Us ensenyo el moment en què me la van regalar, fa tres mesos (amb flor, provinent d'hivernacle segurament) i una fotografia dels petits brots que li surten, feta actualment. El meu proper repte serà que em floreixi.


04 de març 2014

#1 Swimming tips. La tornada a casa

Avui enceto un monogràfic que no sé quant durarà, o quants posts tindrà, però que em fa gràcia fer. Swimming tips, o coses que em fan gràcia del món aquàtic en el qual em moc quan el cos m'ho demana. Bé, no us enganyaré, la majoria de posts segur que són xorrades... De consells, pocs!

La reflexió d'avui ha estat motivada per un parell de noies que sovint em trobo al vestidor, senzillament perquè fan una cosa que jo no tinc pebrots de fer: posar-se el pijama un cop s'han acabat de vestir i tal qual, amb l'abric a sobre, marxar cap a casa. El que he pensat en veure-ho: enveja sana.

Però per entendre'm, comencem pel començament. Jo no tinc força humana per aixecar-me a les 6-7 del matí per anar a nedar abans d'anar a la feina, ja que després tinc el cos força relaxat i seria un espectre durant la meva jornada laboral. Així que la meva franja horària ideal és la tarda-vespre. Com que no sobren els calers, una servidora està apuntada a un complex esportiu en horari de nit, i abans de les 8 del vespre no puc entrar. A aquesta hora hi ha massa gent pel meu gust xipollejant a la piscina, de manera que progressivament he anat allargant la meva hora d'entrada fins a tres quarts de nou aproximadament. Això vol dir que surto cap a les deu del vespre, quan ja és de nit, i en arribar a casa el primer que toca és sopar i posar-se el pijama.

A molts potser us fa mandra llegir que nedo a aquestes hores, però sincerament, trobar la piscina mig buida i nedar a gust és un plaer indescriptible. Però ai... Tot en aquest món té un ying i un yang, coses bones i grans putades. I en aquest cas, haver de vestir-me per, al cap de deu minuts, haver-me de treure de nou la roba i posar-me el pijama, és una cosa que fa moltíssima mandra. A l'estiu encara, que em poso una samarreta, un vestidet o una faldilla, m'eixugo els cabells amb la tovallola i avall. Si vaig amb pantalons, passa. Però si a l'hivern he fet un intent d'anar una mica arreglada a la feina i m'he posat un vestit o una faldilla... Mateu-me. Tota dona (i potser fins i tot algun home) sap que posar-se unes mitges en un indret amb clima tropical i humitat ambiental del 99,9% és gairebé impossible. Que s'encallen. Que no pugen, que no hi ha manera. Que fem gests impossibles, petits saltets, moviments de cintura, el que calgui. I només de pensar que, després de tot l'esforç, al cap de deu minuts m'ho hauré de treure per posar-me el pijama...

Però... Ai. Per què no emportar-me el pijama a la piscina i posar-me'l? Si vaig amb calçat esportiu i el pijama s'assembla a un xandall... Quan arribés a casa només hauria de treure'm l'abric, posar-me les sabatilles i ja està. El món giraria a velocitat constant, tot estaria en harmonia, i jo no em barallaria amb les mitges ni em vestiria pensant en la mandra que em fa haver-m'ho de treure al cap de no res. 

Hauria d'existir la teletransportació per casos com aquest. O això, o tenir un pijama prou decent com per poder-me'l posar en un espai públic i que no em fes vergonya sortir al carrer amb ell. No m'hi veig amb cor, però hi ha dies que la idea em tempta molt,  no ho puc negar!

24 de febrer 2014

Veus

Mai he tingut un gran sentit auditiu, a l'escola crec que mai vaig acabar d'entendre molt què era tot allò del to, el timbre o el color dels sons. Només sé si una cosa m'agrada o no: una cançó, un instrument, una veu. 

D'entre tots els sons, la veu la trobo molt interessant i particular, deixant de banda la seva aplicació en el món de la música. Em refereixo a les veus en sí, a la parla, a la dialèctica. Hi ha persones que tenen un to de veu realment interessant, que són atractives, el que popularment en el meu diccionari jo he patentat com a tenir veu de ràdio. Són aquelles veus meloses, sovint no gaire agudes, que entren per l'oïda i que mica en mica t'embolcallen fins a transportar-te a una mena de son hipnòtic, dolç, tranquil·litzant. I amb això no vull dir que siguin avorrides, sinó plaents.

I entre totes aquestes veus, també hi ha la teva. Més aviat greu, però alhora sorprenentment dolça, captivadora, càlida. I és que més d'un dia et trucaria sense saber què dir, només per sentir-te parlar, per absorbir els teus bon dia i els com estàs. O si t'enganxés amb un diari entre mans, et demanaria que em llegissis què passa al món, passant de la notícia i de l'entorn en general. I et diré per enèssima vegada que tens una veu molt bonica, i tu t'ho prendràs a conya, i encara faràs una mica de teatre tot deixant anar una frase de pel·lícula i posant cara de paio seductor. I jo, també per enèssima vegada, riuré, perquè em farà gràcia la teva representació i alhora perquè mai entendràs que res d'això no et cal, que la teva veu té un encant natural.

22 de febrer 2014

Història d'un regal

Ruta circular per Barcelona tot buscant un regal, carregada amb els trastos de la feina i amb la voluntat de no passar-m'hi gaire estona. És divendres, i tot i haver descansat força la passada nit, els ulls pesen una mica i la mandra es va apoderant de les cames i els peus, que quan començo a caminar es queixen una mica - Que no, que no en tenim ganes, d'anar amunt i avall -. Tranquils, que jo tampoc. Una ullada ràpida als indrets clau on tinc altes probabilitats de trobar-ho, i cap a casa. 

Baixant per un carrer comercial ple de gom a gom vaig esquivant a la gent amb el cos, però crec que a més d'un el colpejo lleugerament amb tot el que porto a sobre - perdó, perdó -. A cadascuna de les botigues que entro la rutina és la mateixa: el de seguretat em mira però l'ignoro, faig quatre gambades mentre repasso la botiga amb els ulls, i en no trobar el que vull, surto. Avui hem de ser pràctics, no ens hem d'entretenir. Arribo a una plaça, tombo a l'esquerra i pujo per una avinguda. I cada vegada i ha més i més gent. Els que surten de la feina. Els que vénen de recollir les criatures d'alguna activitat extraescolar. Els que fan una cervesa amb els amics. Els que passegen sols. Els que corren. I jo segueixo enmig de tot i de tothom, al meu ritme airós i massa estressant segurament, però les ganes d'enllestir-ho fan volar els peus. Segona travessia a la dreta, i tot recte. Ja és fosc, i sembla que espurneja. Apreto encara una mica més el pas per evitar la mullena i arribo a destí. Malauradament, aquest cop l'aposta ha fet fallida i surto de la botiga amb les mans buides. 

Miro el rellotge: encara tinc una estona abans no comencin a abaixar-se les persianes. Mentre el cap barrina quin pot ser el meu proper destí, constato que les balconades a l'Eixample són gairebé inexistents i que ja no espurneja, sinó que plou amb alegria. Travesso la Gran Via corrent, intentant protegir amb més pena que glòria tot el meu equipatge, i noto com els cabells molls se m'enganxen a les galtes. Davant meu acaba apareixent la parada de metro que buscava, la que em durà al següent punt de la ruta.

Altre cop al carrer, i encara plou. M'aturo en una botiga de temàtica indefinida i d'ambient una mica zen: musiqueta tranquil·la, colors pàl·lids, olor agradable. Per uns moments les presses desapareixen, i camino per la botiga pausadament, fent lliscar els ulls per les lleixes sense buscar-hi res, només per robar una mica de calma. Mai millor dit, l'oasi enmig de la tempesta. Quan me'n canso surto al carrer, i de sobte albiro a uns ciquanta metres l'indret que buscava. Hi entro i en cinc minuts trobo el regal: m'ho miro del dret i del revés, com si fos impossible haver-ho trobat, com si hi hagués gat amagat. Però no, no hi ha dubte: me l'emporto amb mi. Per fi, l'odissea ha acabat!

Ara ja només em queda la tornada a casa, amb una bossa extra a les mans. Travesso una plaça de llambordes molles i lliscoses, i per sort el carrer que agafo fa baixada. Aquest acaba morint a un carrer principal, on decideixo no haver de fer transbord i caminar durant dues parades de metro, distància que se'm fa eterna. Un cop a lloc, i ja per última vegada avui, baixo a l'andana i agafo el metro que em durà a casa. Els peus remuguen que els he estafat, i no poden tenir més raó.

19 de febrer 2014

The nothing box

 

Ja fa força temps que vaig veure aquest vídeo, i si bé és divertit i entretingut, reconec que és una mica exagerat i que en algunes ocasions acaba fregant els límits de l'absurd. La setmana passada el vaig tornar a veure, ja que el citaven al llibre que estava llegint, Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, i el cert és que em va fer pensar una mica. No en el fet que m'encantaria tenir una Nothing Box (això no té discussió possible!), sinó en el fet que, en pocs anys, la meva perspectiva envers aquests tòpics ha anat canviant.

Uns quants anys enrere, potser quatre o cinc, aquesta mena de comparacions entre homes i dones em semblaven desmesurades perquè no les veia en el meu dia a dia, amb els meus amics o coneguts. Que si ells no saben escoltar, tenen poca memòria, poques ganes d'anar a comprar, mandra eterna per les tasques de la llar, que no entenen a les dones, que tenen poca sensibilitat... I per altra banda, que si elles són molt toves i ploramiques, que canvien de parer sovint, que s'enfaden sense motiu, que són multitasca, que pensen en mil coses alhora i es preocupen per totes i cadascuna d'elles... Però dins el marc temporal que entendríem com a post-adolescència-pre-maduresa, al meu voltant les coses han anat fent un gir. I sorprenentment, he vist que tot s'ha anat adaptant mica en mica a aquesta mena de "conductes estereotipades condicionades pel sexe" (això ben bé podria ser el títol d'una tesi!). 

Potser perquè les amistats han anat canviant, o perquè han anat evolucionant, creixent, modulant-se. I sense anar més lluny, jo mateixa he canviat, no sé si per culpa dels estrògens o perquè en general les dones ja estem programades per madurar d'aquesta manera. Molts dels tòpics que se'ns atribueixen ara els veig reflectits en mi, quan temps enrere considerava que això eren foteses. Sí. Em preocupo més per les coses, i hi dono voltes tot i saber que no està a les meves mans solucionar-ho. I tinc la llagrimeta sempre a punt, per deixar-la anar quan una cosa em sap greu, quan m'afecta mínimament (no em jutgeu, és una aixeta difícil de controlar!). De vegades em sap greu que no m'endevinin el pensament, encara que sigui pràcticament impossible que l'altre sàpiga quines mil coses em ronden pel cap. I podria continuar. 

I el mateix podria dir del sexe masculí, que aquí pringuem tots! Val a dir que hi ha de tot, homes molt detallistes i d'altres que no recorden ni l'aniversari; els que t'escolten i els que es posen nerviosos només veure que et passa alguna cosa; els que saben agafar la paella pel mànec (literalment i figuradament), i els que no... Però jo crec que tot això ho podríem arreglar amb una mica de teràpia gènica que ens implantés una Nothing Box pròpia a les dones. Com deu ser? Segons el personatge del llibre, evasió pura.

10 de febrer 2014

Schedule

Sóc una dona ocupada, o senzillament em faig gran. Una d'aquestes dues coses pot explicar la gran revelació que he tingut fa una estona: necessito una agenda. Massa coses per fer, massa cites prèvies, massa solapaments i massa viatges amunt i avall. El cap se satura, i és incapaç de recordar-ho tot. Massa coses o pèrdua de capacitat memorística? Qui sap. 

Sempre he tingut coses per fer, m'he vanat de ser multi-tasca i de sortir-me'n amb tot només amb l'ajuda del meu caparró. Quan estudiava a la universitat, molts companys es feien calendaris durant les èpoques d'exàmens, per distribuir-se els temes que havien d'estudiar cada dia, i de quines assignatures. Eren veritables obres d'art que sovint no es complien, però que tot i saber que acabarien éssent mig inútils, ells necessitaven fer. El seu cap necessitava materialitzar i visualitzar aquell plànning. En el meu cas, mai va ser així. Bé per la constància, bé per tenir un arxiu mental ben moblat, i saber quan obrir una capseta i quan tancar-la. Potser me'n sortia perquè malgrat tenir moltes coses al cap, tot acabava éssent una mateixa cosa: els estudis.

Des de fa poc he iniciat una etapa més estable i calmada de la meva vida, on segurament hi ha més obligacions però que tenen orígens diferents. I totes es barregen, i tenen horaris que s'han de compatibilitzar. I no sempre és senzill. Vull creure que de moment encara no em falla la memòria, sinó que el caparró s'acostuma a fer volar pardals i que, quan de sobte li demano que estigui a ple rendiment, es satura una mica i necessita ajuda externa.

Schedule. Una paraula que vaig aprendre a pronunciar fa un temps, gràcies a un tàndem lingüístic amb un noi nord-americà. Paraula que he desaprès i que ara em costa de nou, però que torno a necessitar!

05 de febrer 2014

Jo vaig a la muntanya...

Si a una mica de muntanya li afegim unes quantes cançons, una culleradeta de sol, un polsim de tendresa i un grapat de bona companyia... En pot sortir una excursió ben bonica i relaxant!

Vall de Llémena


30 de gener 2014

Tota una vida

Aquest post us el devia des de fa molts dies, i també me'l devia a mi mateixa. És un post de flashbacks, de la trajectòria d'aquest petit bloc, que el faig de manera paral·lela al típic post d'aniversari. 

Perquè de fet, l'edat d'aquest bloc es pot veure reflectida de dues maneres diferents: calculant-ne els anys o a través de la meva trajectòria acadèmica. De la cirereta innocent de 16 anys, a la Laia de 23 i escaig. De la Laia estudiant de Batxillerat, a, finalment i ara sí, la Laia doctoranda.

En aquest petit racó de món la Laia pre-pre-biòloga us va fer partícips dels nervis pre-Selectivitat. Era un moment desitjat, les ganes d'accedir a la universitat eren majúscules. Poca broma, havia de ser una gran biòloga marina jo! Estudiar dofins, balenes i cetacis en general, observar-ne el comportament, aprofitar les grans propietats d'aquests animalons per a que persones amb deficiències cognitives interactuessin amb el món... Tot allò prometia. I en tenia moltes ganes, moltes!

I el moment va arribar! Vaig aprovar la Selectivitat i vaig estudiar Biologia. I de totes les coses que vaig anar trobant en entrar a aquell micromón, el que em feia més il·lusió ves per on era estrenar una bata per a fer les pràctiques de laboratori. Blanquíssima (he de dir que ara ja no ho és tant), i que des del meu punt de vista em donava un aspecte professional. Començava a fer coses importants, la bata ho denotava. Ei, que ara la Laia fa de biòloga, aneu amb compte eh!

Més tard, abans de passar a tercer curs de carrera, vaig haver de decidir si volia ser biòloga de bata o de bota. O sigui, laboratori o camp. I en aquell moment, amb un nus a la gola, vaig deixar enrere el somni de biòloga marina i em vaig endinsar en el món de la biologia sanitària, la vessant més clínica. L'altra opció tenia una perspectiva molt pobra a la meva Facultat, i en dos anys havia descobert que això del laboratori no estava tan malament. I temps després he de dir que, tal i com molts van pronosticar en aquell moment, vaig fer bona tria. 

Vaig tenir el primer contacte amb un laboratori de veritat fent pràctiques en empreses externes. I allò era una altra cosa, ostres! S'hi feia ciència de veritat, experiments amb cara i ulls. I tenia una llibreta de laboratori! El primer cop que algú em va consultar com havia fet un experiment i vaig recórrer a la llibreta, permeteu-me dir-ho, em vaig sentir una miqueta important. Adonar-se que a algú li interessa o li importa el que fas fa que t'omplis de joia. Allò m'estava agradant!

Com a bona estudiant de l'última promoció de llicenciats, i amb els estudiants a la bolonyesa menjant-nos els talons, les hores d'estudi durant l'últim curs de carrera van créixer exponencialment. Aprovar els exàmens de l'última convocatòria de gener m'acostava al punt i final, però encara quedaven uns quants mesos per endavant. Ànims Laia, agafa aquests totxo-apunts i no els deixis anar! Poc a poc, mica en mica, i ja érem a la convocatòria de juny. L'última de totes. I vaig entregar un últim examen amb la il·lusió que, finalment, era Biòloga.

Però no em vaig quedar aquí. Això de la recerca biomèdica en un laboratori m'havia agradat, tenia el cuquet de seguir involucrada en aquest món. I per fer recerca bàsica com la que havia estat fent fins aleshores el camí a seguir era fer un Màster. I així va ser. El frenetisme d'aquell any va coincidir amb l'etapa menys prolífica d'aquest petit bloc, als dies els hi faltaven hores. Però de nou, vaig poder. I la Laia Biòloga era, un any després, també Immunòloga.

L'inici de la tesi doctoral era a tocar, però les retallades en R+D no m'ho posaven fàcil. Necessitava una beca. A l'estiu havia de tenir notícies bones, fins i tot vaig intentar felicitar-me des del passat. Però els terminis s'aplaçaven, algunes peticions me les rebutjaven... 

Fins avui. La Laia (que ja no té 16 anys i ja no aspira a estudiar dofins) ha aconseguit una beca predoctoral. I me n'he adonat que en aquest racó de món hi he redactat tota la meva vida acadèmica, i que d'alguna manera n'heu estat partícips els que encara teniu valor de passar per aquí, tot i la meva poca activitat. La petita Laia del passat fliparia, i alhora us estaria agraïda d'haver-la aguantat tot aquest temps.

Aviat faré set anys blocaires, però el dia d'avui també era important. I també es mereixia un post. És un punt i a part, l'inici d'una vida completament diferent.