31 d’octubre 2013

Canvi d'armari

Per fi ha arribat una mica de fresca. Una baixada de les temperatures que s'ha fet esperar però que és molt benvinguda, almenys per mi. I això comporta, encara que sigui a finals d'octubre, fer canvi d'armari. 

Omplir la rentadora de roba que (creuem els dits) ja no em posaré fins l'any vinent. 

Guardar el biquini i espolsar de les vambes d'estiu. Granets de sorra ben fina que es resisteixen a marxar, esgarrapant el record de l'últim passeig vora el mar de la temporada.

Canviar de bossa, començar a buidar-la, i posar els ulls com unes taronges de tot el que s'hi ha anat acumulant els últims mesos: un mocador de paper, un sugus de móra, un bitllet de tren, un ocellet de paper a mig fer, dos ocellets de paper ja fets, un llapis d'ikea, tres bolígrafs de cases comercials diferents, tiquets del supermercat, de bar... I millor no segueixo.

Començar a tenir els peus freds a dins del llit. 

No deixar refredar el cafè amb llet del matí, sinó agafar el got amb les mans i deixar que l'escalforeta envaeixi el cos. I si cal... escaldar-se la llengua.


Malgrat tot, els panellets els he fet en màniga curta encara. Però no sembla que això hagi estat un contratemps perquè facin patxoca!


06 d’octubre 2013

Xocolata per la cara

Asseguts en una granja fent un cafè, s'acosta una de les dependentes i demana si pot agafar una de les taules que no fem servir, amb les corresponents cadires. Segons abans el local era gairebé buit, així que havíem aprofitat un parell de taules arraconades per tenir més espai i poder desar el que duiem a sobre. Moments després, un ruixat fa que tothom s'aixoplugui a algun lloc, i una granja a mitja tarda és una bona opció, de manera que el local s'ha omplert. Bé, òbviament no ens oposem a la petició de la noia: apartem les nostres coses i la noia s'enduu la taula i les cadires. Ens dóna les gràcies quatre vegades, i a cadascuna d'elles li responem amb un somriure o un "de res". 

Dos minuts més tard, la noia s'acosta a la nostra taula i, mentre ens dóna les gràcies de nou, ens deixa uns croïssantets de xocolata en un platet. I què voleu que us digui que no sapigueu ja... Que a mi aquestes coses m'afalaguen molt. Segur que no és cap despesa, però no tenia necessitat de fer-ho, ni tan sols per captar clientela.

Moments després m'ha fet gràcia recordar que no és el primer cop que em passa, i que a més us ho havia explicat per aquí. Hi ha anys de diferència entre ambdues experiències, però no sé si pot arribar a ser recurrent això que em regalin coses dolces amb xocolata per la cara... Ja us dic que no m'hi oposaré pas!

03 d’octubre 2013

La fotografia

Una noia es mira a una dona ja gran, abatuda pel pas dels anys, que camina a passets curts i descompassats a través de l’habitació. Amb la mirada perduda a causa de la vellesa, s’ajuda de les mans per guiar-se dins la cambra que coneix perfectament. La noia se la mira, l’observa, la vigila, ja que la dona no sembla tenir un destí concret, només camina cap al tocador. I allà sobre no hi ha res d’especial, tret del que esperaríem trobar: un rellotge, unes arracades, un gerret, un marc de fotos. 

Ens la seguim mirant en la distància per si de cas s'ha desorientat, però no. Finalment s'atura davant del tocador. Ha arribat al seu destí. S'inclina envers la fotografia antiga, la besa, i fa mitja volta cap al llit. A la fotografia, en blanc i negre, s'hi poden veure dos joves vestits de casament. La dona se li assembla, però a la foto no se li arruguen ni les galtes ni el front, i la seva mirada és plena de vitalitat. L'home, ben vestit i amb una expressió respectable però alhora afable, l'abraça amb cura per l'esquena. Una postura forçada, potser, típica d'estudi de fotografia, però tot i així entranyable. 

La dona, que per l'avançada edat ja comença a comptar enrere, està colpida per la mort recent d'un ésser proper de manera prematura, quan no tocava. I no és el primer cop que ho viu, la vida li va clavar el seu propi punyal ara ja fa molts anys. Les ferides es tanquen, però cicatritzen. I de tant en tant, punxen. I potser un petó ajuda a guarir-les, a paliar el dolor. Però no és un petó... en són molts, moltíssims. Hi ha 365 dies en un any, i han passat molts anys des d'aquella pèrdua, més de quaranta.

I la noia tremola, i aguanta les llàgrimes. No sempre veiem les coses tal i com són, hi ha persones que duen massa coses a dins que no expressen, però que hi són i que les acompanyen al llarg dels anys. I el record dolç d'una persona estimada les fa grans, magnànimes.