26 de setembre 2013

Kit de supervivència

Llicenciada, "mestressa"... i de moment, intent de doctoranda. Tot de noms per denominar una mateixa persona, o millor dir, la trajectòria acadèmica d'una persona. Això "d'intent" està supeditat a que em toqui la loteria i alguna de les meravelloses beques mileuristes per a predoctorands porti el meu nom imprès. Creuarem els dits.

Tot i no ser oficialment encara doctoranda, no m'he pogut estar d'estrenar un regal que vaig rebre pel meu aniversari. Un regal fantàstic, d'aquells que ensenyes amb orgull a tothom. Un regal fet especialment per a mi, de la mà de dues de les biòlogues més boniques del planeta Terra. 




El pack del doctorand, imprescindible a la poiata de qualsevol investigador mindundi. Un kit de supervivència per tal de tirar endavant al llarg de la tesi sense acabar boig ni deprimit. Mocadors de paper (per eixugar les llàgrimes de desesperació o les d'alegria), uns quants analgèsics (massa maldecaps... en necessitaré més!), bolígrafs de propaganda (el principal motiu pel qual es va de congrés és robar material d'oficina... tot això d'intercanviar coneixements està sobrevalorat i és només una tapadora), unes quantes dolçaines (pels moments d'estrès, que ja sabem que el cervell només vol glucosa)... I una fotografia per tenir-les sempre present, per saber d'on venim.

Si algun cop he pensat o dit que de la universitat n'he tret poques coses, m'equivocava. Mentia. Potser no va ser una època intensa, però sí que me'n vaig endur coses meravelloses. 

PD. I no, no he estrenat el pack amb els mocadors sinó amb els dolços... que el meu mes de setembre ha estat força estressant!

16 de setembre 2013

No són només pedres

La història mai va ser una de les meves assignatures preferides a l'escola, ho he de reconèixer. Potser per manca d'entusiasme, o per tenir professors amb poca motivació. O potser ambdues coses. Aquesta antipatia era una de les coses que compartíem el meu germà i jo, així que mig jugant, mig estudiant, algun cop havíem enfrontat indis i cobwoys de playmòbil simulant la Guerra de Successió o la Primera Guerra Mundial, sobre un mapa dibuixat en un paper. Les batalles eren cruents, amb insults i braços escampats per terra. Era una altra manera d'estudiar, sense noms recargolats ni vocabulari refinat.

Però el cert és que, com segurament a alguns de vosaltres, vaig descobrir que la història sí m'agradava, però no per estudiar-la sinó per descobrir-la. Una de les primeres coses que me'n va fer adonar va ser un joc de rol que sortia per fascicles amb el diari Avui a mitjans dels anys 90: La Història Màgica de Catalunya. Jo sempre escollia ser una aventurera o una maga, i viatjava amunt i avall dels Països Catalans. Anaves traient targetes i podies fer encontres o missions, i mica en mica guanyaves punts fins que et senties prou fort com per enfrontar-te al drac de l'Albufera. Va ser amb aquest joc on vaig començar a sentir parlar d'Àusias March, Bernat Metge, Gifré el Pilós o Jaume I, recordo que a cadascuna de les targetes n'explicaven quatre pinzellades. I em semblava molt xulo que aquests personatges haguessin existit, i que el mapa s'estengués més enllà de la costa catalana i arribés fins i tot a l'Alguer. La veritat és que no en tenia ni idea que en un racó d'una illa del Mediterrani també s'hi parlés català!
 
Avui en dia encara no m'atreveixo a encetar grans novel·les històriques que han enamorat a milers de lectors, potser perquè encara retinc a la memòria un petit trauma d'aquella època d'estudiant, qui sap. Però això no vol dir que no m'agradi saber-ne coses, aprendre i meravellar-me. Aquest cap de setmana he aprofitat per fer una petita visita al Centre Cultural del Born, i he de dir que m'ha sorprès gratament, pel que n'esperava. És una oportunitat per conèixer alguna cosa més de la ciutat de Barcelona, i per admirar les runes del que va ser la Barcelona del 1700 (que per cert, estan força ben conservades). A més, l'entorn per mi és encantador: sempre m'han agradat les estructures gegants de ferro com el Born, l'arc de la Boqueria o l'Estació de França.

Si en teniu oportunitat, jo crec que és una activitat ben bonica i curiosa, tot i el debat que s'ha originat. Per una banda, és interesant veure com eren les cases (sovint adaptades a l’ofici al qual es dedicava la família), l’empedrat del carrer, la gent que hi vivia…. I per altra banda, ja que enguany celebrem el tricentenari, no està de més conèixer una mica més a fons en què consistí el setge de de 1714. És xocant veure amb els propis ulls la gran quantitat de bombes que van ensorrar la ciutat, i amb ella, la llibertat i voluntat d’un poble. "Posar cara” a coses que fins al moment només són una il·lusió o un gargot al nostre cap ens pot ajudar a decidir el camí que volem triar, i de quina manera volem començar a caminar.


13 de setembre 2013

M.Sc.

Al llarg de la vida contínuament estem sota avaluació. A l’escola, institut o universitat, se’ns posa a prova amb exàmens i treballets que de vegades toquen molt la pera, però que són un tràmit que cal superar. Quan comencem a treballar, el jefe ens supervisa i espera alguna cosa de nosaltres. I ho farem, intentarem estar a l’alçada, ja sigui per convicció i per voler fer la feina ben feta, o només pel fet de no acabar al carrer. Fins i tot els ulls dels més petits analitzen dia rere dia allò que fem. Ells, amb els seus mítics “per quès”, també avaluen les respostes dels pares i emeten el seu propi judici sobre si la resposta ha estat convincent o si aquest se’m vol treure de sobre

Potser som avaluats constantment, però no per això vivim (la majoria) amb una angoixa al pit. Només en els moments clau, en aquelles trobades cara a cara en les que saps que t’hi estàs jugant alguna cosa, és quan alguns tendim a convertir-nos en un sac de nervis. Cames tremoloses, suor, inquietud, cap ennuvolat que enterboleix les idees… I mentre et passa n’ets conscient, i saps que t’hi has de sobreposar, que d’allò en depèn el teu èxit i que surtis victoriós de la batalla. De vegades es guanya, de vegades es perd, cadascú té les seves pròpies eines i les fa servir com bonament pot. 

Avui és el dia D+1 d’una de les meves primeres grans batalles a nivel laboral: presentació de la tesina de Màster. Potser més que batalla és batalleta per a alguns, però per mi és un punt i a part important. Una avaluació que, paradoxalment, tanca un gran cicle d’avaluacions: tota la meva vida acadèmica. Escola, institut, universitat i màster. Si bé és cert que m’agradaria fer la tesi doctoral, i que això em segueix vinculant a una vida acadèmica, hi ha un salt qualitatiu important. Comença una vida centrada en un tema que escolleixes, que fas teu i que arribes a estimar. Et marques el teu propi ritme (dintre d’uns límits), esculls cap a on vols caminar, i qui vols que t’acompanyi. L’avaluació en majúscules serà la tesi segurament, dintre d’uns tres o quatre anys si tot va bé. I després, demanar projectes i passar comissions que te’ls avaluin i te’ls concedeixin (o no!). Tota una vida éssent avaluats. Però per tot això encara queda molt. 

Avui em toca assaborir la victoria de la batalleta i estar contenta de tota la feina feta. Una porta que es tanca… Esperem que la finestra que s’obri arribi en forma de beca.