22 d’agost 2013

El millor que li pot passar a un croïssant

Et creus que sóc algú que no crec que sóc ni de lluny, em suposes el que desitges, imagines en mi coses coses que només existeixen en tu.

L'única manera en què la gent normal i corrent pot admirar és només una forma velada d'enveja, i jo no vull que m'envegin: em fa fàstic, em fa vergonya, em regira els budells, ¿ho pots entendre? I et diré més: és possible que durant un temps sí que estigués malalt: malalt de soledat, com l'Aneguet Lleig, o com un neandertal dreçat i barbamec en un món de cromanyons; tan malalt que fins i tot vaig arribar a recórrer el planeta tractant de trobar la resta dels cignes. Però vaig descobrir que no hi ha cignes, amb prou feines un o dos per cada cent ànecs, igual aquí que a Djakarta, i em va costar acceptar-ho però al final me'n vaig fer a la idea. Des d'aleshores sento preferència per aïllar-me d'aquest món que heu inventat tan malament.

"El millor que li pot passar a un croïssant", de Pablo Tusset.


Feia molt de temps que no llegia. Massa. I rebuscant enmig de la petita biblioteca de la meva tieta, entre col·lecions gairebé completes de llibres d'Agatha Christie, algun best seller i novel·les vàries, vaig trobar aquest. I suposo que no cal dir que el que em va decidir a agafar-lo i començar-lo va ser el títol, que tot i no tenir sentit amb la trama de la novel·la, sí que traspúa el toc d'humor que la caracteritza.

No faré una gaire bona ressenya del llibre perquè jo d'aquestes coses no en sé. El protagonista de la novel·la, en Pablo Miralles, és un fill de bona família que viu en un cau de merda, alcoholitzat dia sí dia també, habitual dels prostíbuls i un amant de la metafísica i les discussions filosòfiques. D'un dia per l'altre es veurà immers en una trama de persecucions i espionatge, arran de la desaparició del seu germà. Es tracta d'una novel·la per passar una bona estona, però que al final s'acaba enrabassant una mica massa pel meu gust. Tot i així, m'ha enganxat: 468 pàgines en tres dies. La personalitat de Pablo, la seva pròpia visió del món, el tracte que ha de suportar amb la Barcelona més burgesa... Una novel·la de misteri de la mà d'un personatge divertit, estrambòtic i inconformista que de tant en tant deixa anar perles com les que he citat abans, per mi excel·lents.

18 d’agost 2013

Immortaliltzem-nos

La popularitat de les xarxes socials a la nostra societat és un fet indiscutible, i segurament molts de nosaltres tenim comptes oberts aquí i allà, xafardegem a estones mortes o publiquem entrades i fotografies a tort i a dret. D'alguna d'aquestes xarxes en sóc usuària, però mai he estat de publicar gaire cosa, sempre ha estat una eina d'on treure'n profit més que no pas fer alguna aportació. I he de dir en veu alta que sí, que em molesta l'ús indiscriminat que en fa molta gent. No vull saber en cada moment què menges, què beus, on ets o els mitjons que portes. En realitat tinc jo l'última paraula de tot plegat, ja que sóc jo qui treu el cap a la xarxa en estones mortes i qui mira les notificacions. Per tant, queixar-se no és ni útil ni coherent. Podria iniciar un post de tot el que això comporta a nivell de privacitat, ja que amb el mòbil avui en dia som un GPS amb potes, etcètera, etcètera... Però cadascú és lliure de fer el que li roti, i per tant em toca fer a mi el gest de tancar la pestanya del navegador si això em molesta. A més, no era aquest el tema del qual he estat rumiant. 

La necessitat d'explicar o immortalitzar les coses, perquè si no és com si no haguessin passat o no existissin. Podria ser això una explicació a l'obsessió d'alguna gent de publicar tot allò que fan? Existeix aquesta necessitat, deixant de banda si la fem pública o no a la xarxa? No en tenim prou amb la satisfacció personal que ens aporta allò que fem? Són intents de cridar l'atenció, de sentir-se integrat? O potser és una retroalimentació, tot plegat: estem condicionats a "l'aprovació" de la resta, al nombre de "m'agrada", als comentaris o als seguidors que tinguem per ser conscients de la rellevància del que fem o diem.

Segurament tenim ganes de compartir-ho i punt, no cal buscar tres peus al gat. Però he de reconèixer que, en algun rampell de conversa flisosòfica profunda sobre la vida amb algun amic, ha estat un tema que m'ha fet reflexionar.