26 de juny 2013

Agraïments

Per escriure la tesina del Màster, una de les coses més feixugues és escriure la introducció: la malaltia que estudies, què la caracteritza, quins esdeveniments tenen lloc, quins aspectes de la malaltia són els que aborda el teu grup de recerca, per què és interessant... I dic que és feixuc perquè sol ser complicat explicar com té lloc una malaltia quan passen trenta coses alhora i aquestes trenta n'activen a trenta més. Es forma un garbuix al cap difícil de desenredar, que acaba amb un duel ordinador-escriptor i uns quants insults llençats a l'aire. 

Després de deixar passar les hores i veure les coses des d'una altra perspectiva, es pot passar al pla B: consultar tesis anteriors del grup de recerca, normalment centrades en la mateixa malaltia, per veure com les han estructurat i que et doni una primera empenta. Però no ens enganyem, el primer que es mira d'una tesi (a part de la portada) no és ni la introducció, ni les fotos, ni l'índex: són els agraïments. M'encanta llegir aquest apartat de les tesis, on la gent abandona els formalismes i es deixa anar. Un apartat per agrair a tots els companys del laboratori o als amics el suport rebut, en cas que hagi estat així. Agrair a la parella haver aguantat els moments d'estrès i les llargues hores de feina. Als familiars que des de ben petit t'han ajudat a créixer sent com ets, i que t'han donat força i una abraçada quan l'has necessitada. O també enviar a prendre pel sac subtilment i potser de forma una mica encriptada aquells que t'han fotut pals a les rodes.

He de dir, amb la mà al cor, que l'ambient que es respira al laboratori on sóc és fantàstic. Hi ha col·laboració, somriures, bromes, copets a l'esquena, cervesetes, dinars a la terrassa i moltes mans disposades a ajudar-te si ho necessites. I aquest aspecte es veu reflexat als agraïments, on es parla de tu a tu amb totes aquelles persones que t'acompanyen en el teu dia a dia i que durant els quatre anys de tesi et regalen un trosset d'ells mateixos, de forma gratuïta. I en un instant, com un flaix, m'ha passat pel cap que d'aquest apartat ben bé podríem fer-ne una analogia amb un post. Per què no? Deixar-se anar, escriure a raig amb el cor. No us sona? Agrair als que t'acompanyen (virtualment) que et felicitin per l'aniversari del bloc i tinguin més ganes de saber de tu. Agrair els elogis que ha rebut un relat que has fet. Agrair que els emocioni una gesta que has explicat. Agrair que dediquin cinc minutets del seu dia a tafanejar el bloc i deixar-hi alguna perla, per petita que sigui. Un bloc es nodreix dels teus comentaris, ronda a les barres laterals de molts dels vostres blocs. I tant. Escrivim perquè ens ve de gust, però res seria el mateix sense els comentaris que enriqueixen cadascuna de les burrades que deixem anar. Així doncs, despres d'aquesta petita letàrgia intermitent... Gràcies :)

16 de juny 2013

Desaprendre

Dies enrere, pensant en el blog i en com l'he anat abandonant aquests últims mesos, vaig caure en la temptació de revisar posts antics. Més de sis-cents posts són impossibles de recordar, de manera que tenia molts buits a la ment que mica en mica vaig anar reomplint. Però el que em va sobtar més va ser que alguns escrits (sobretot de caire literari) hauria negat rotundament que en algun moment de la meva vida jo havia escrit allò.

El vocabulari, la notació, l'entonació, les idees, les metàfores... Em vaig sorprendre i alhora frustrar mínimament, ja que ara mateix em considero incapaç de reproduir textos com aquells. Es tracta d'un clar exemple de com abandonar una activitat ens fa perdre fluidesa, ens desentrenem, desaprenem. Algun cop, intentant fer un post he acabat abandonant per no saber com començar, com acabar o com transmetre. Però de la mateixa manera que desaprenem, també podem reaprendre, de manera que amb paciència, temps i ganes, vull intentar recuperar-ho de nou. 

A aquestes alçades, per no tenir gaire pressió i anar amb temps, hauria de començar a escriure la tesina del Màster, una tasca que se'm fa feixuga i que no trobo mai el moment de fer sobretot per aquest motiu: la manca d'idees, de vocabulari. Intento agafar idees d'aquí i d'allà, però la gràcia és retrobar el propi estil.