03 d’octubre 2013

La fotografia

Una noia es mira a una dona ja gran, abatuda pel pas dels anys, que camina a passets curts i descompassats a través de l’habitació. Amb la mirada perduda a causa de la vellesa, s’ajuda de les mans per guiar-se dins la cambra que coneix perfectament. La noia se la mira, l’observa, la vigila, ja que la dona no sembla tenir un destí concret, només camina cap al tocador. I allà sobre no hi ha res d’especial, tret del que esperaríem trobar: un rellotge, unes arracades, un gerret, un marc de fotos. 

Ens la seguim mirant en la distància per si de cas s'ha desorientat, però no. Finalment s'atura davant del tocador. Ha arribat al seu destí. S'inclina envers la fotografia antiga, la besa, i fa mitja volta cap al llit. A la fotografia, en blanc i negre, s'hi poden veure dos joves vestits de casament. La dona se li assembla, però a la foto no se li arruguen ni les galtes ni el front, i la seva mirada és plena de vitalitat. L'home, ben vestit i amb una expressió respectable però alhora afable, l'abraça amb cura per l'esquena. Una postura forçada, potser, típica d'estudi de fotografia, però tot i així entranyable. 

La dona, que per l'avançada edat ja comença a comptar enrere, està colpida per la mort recent d'un ésser proper de manera prematura, quan no tocava. I no és el primer cop que ho viu, la vida li va clavar el seu propi punyal ara ja fa molts anys. Les ferides es tanquen, però cicatritzen. I de tant en tant, punxen. I potser un petó ajuda a guarir-les, a paliar el dolor. Però no és un petó... en són molts, moltíssims. Hi ha 365 dies en un any, i han passat molts anys des d'aquella pèrdua, més de quaranta.

I la noia tremola, i aguanta les llàgrimes. No sempre veiem les coses tal i com són, hi ha persones que duen massa coses a dins que no expressen, però que hi són i que les acompanyen al llarg dels anys. I el record dolç d'una persona estimada les fa grans, magnànimes.

3 comentaris :

  1. Ha de ser molt dur arrossegar durant tants anys una pena tan gran, i amb tanta resignació, perquè no s'hi pot fer res. I que cada cop que passa alguna desgràcia es revifin els records. No sé si és bo, perquè així no es perden, però de difícil ho ha de ser una estona llarga.

    ResponElimina
  2. Xexu, és la motxilla que duem penjada a l'esquena... A alguns els hi pesarà més que a d'altres, però tots necessitem una motxilla per portar les coses que necessitem al llarg de la vida. Tot contribueix a la nostra manera de fer o pensar. Pot ser difícil, però no és dolent, d'això n'estic segura.

    ResponElimina
  3. I com diu el tòpic, però no per ser-ho és menys veritat, és que aquestes persones seguiran vivint mentre les recordem, les honorem i mantinguem viva la flama del seu pas i la seva obra en aquest món.

    ResponElimina