13 de setembre 2013

M.Sc.

Al llarg de la vida contínuament estem sota avaluació. A l’escola, institut o universitat, se’ns posa a prova amb exàmens i treballets que de vegades toquen molt la pera, però que són un tràmit que cal superar. Quan comencem a treballar, el jefe ens supervisa i espera alguna cosa de nosaltres. I ho farem, intentarem estar a l’alçada, ja sigui per convicció i per voler fer la feina ben feta, o només pel fet de no acabar al carrer. Fins i tot els ulls dels més petits analitzen dia rere dia allò que fem. Ells, amb els seus mítics “per quès”, també avaluen les respostes dels pares i emeten el seu propi judici sobre si la resposta ha estat convincent o si aquest se’m vol treure de sobre

Potser som avaluats constantment, però no per això vivim (la majoria) amb una angoixa al pit. Només en els moments clau, en aquelles trobades cara a cara en les que saps que t’hi estàs jugant alguna cosa, és quan alguns tendim a convertir-nos en un sac de nervis. Cames tremoloses, suor, inquietud, cap ennuvolat que enterboleix les idees… I mentre et passa n’ets conscient, i saps que t’hi has de sobreposar, que d’allò en depèn el teu èxit i que surtis victoriós de la batalla. De vegades es guanya, de vegades es perd, cadascú té les seves pròpies eines i les fa servir com bonament pot. 

Avui és el dia D+1 d’una de les meves primeres grans batalles a nivel laboral: presentació de la tesina de Màster. Potser més que batalla és batalleta per a alguns, però per mi és un punt i a part important. Una avaluació que, paradoxalment, tanca un gran cicle d’avaluacions: tota la meva vida acadèmica. Escola, institut, universitat i màster. Si bé és cert que m’agradaria fer la tesi doctoral, i que això em segueix vinculant a una vida acadèmica, hi ha un salt qualitatiu important. Comença una vida centrada en un tema que escolleixes, que fas teu i que arribes a estimar. Et marques el teu propi ritme (dintre d’uns límits), esculls cap a on vols caminar, i qui vols que t’acompanyi. L’avaluació en majúscules serà la tesi segurament, dintre d’uns tres o quatre anys si tot va bé. I després, demanar projectes i passar comissions que te’ls avaluin i te’ls concedeixin (o no!). Tota una vida éssent avaluats. Però per tot això encara queda molt. 

Avui em toca assaborir la victoria de la batalleta i estar contenta de tota la feina feta. Una porta que es tanca… Esperem que la finestra que s’obri arribi en forma de beca.

6 comentaris :

  1. que sigui així, bona sort en una vida on se'ns demana molt per obtenir tant sols la supervivència.

    ResponElimina
  2. No és una batalleta, batalles són el que explico jo, tu t'has tret un bon pes de sobre. És probable que amb el temps ho relativitzis, però quan t'hi enfrontes no és pas fàcil, tots els punts del camí tenen la seva dificultat, i ja en tens un al sac. Felicitats futura doctora. I et dic així perquè no sé com t'he de dir ara, això de M.Sc. no sona gens bé. Potser en suahili ho saben pronunciar bé.

    ResponElimina
  3. Gràcies Joan. Bé, hi ha camins més senzills, però cadascu segueix el que creu que li convé o el que li dicta la raó i el cor. Si he decidit emprendre aquest camí no és per supervivència sinó perquè hi tinc il·lusió i m'agrada... A veure si m'arriba una espurna d'aquesta sort.


    Xexu, a la feina em van anomenar "mestressa". De fet, un company meu mexicà als màsters els anomena "maestrías". I si en tens una, ets un "mestre". Tot i que això de mestressa tampoc em fa gaire el pes. Amb Laia quedem entesos i ja em va bé.

    ResponElimina
  4. Amb retard però enhorabona. En el camp de les beques la cosa està molt fotuda (i més aquest any que hi ha un sidral...) però endavant i ànims, a batallar !

    Ais les 'maestrías', estic més fart d'escoltar aquest nom !!

    ResponElimina
  5. Carquinyol, més que batalla és una escavetxina això, roden caps que dóna gust. Però si no hi juguem no tenim res a pelar, o sigui que...

    ResponElimina
  6. Enhorabona! assaboreix, i tant que s'han d'assaborir les victòries, totes tenen el seu mèrit!!!

    ResponElimina