18 d’agost 2013

Immortaliltzem-nos

La popularitat de les xarxes socials a la nostra societat és un fet indiscutible, i segurament molts de nosaltres tenim comptes oberts aquí i allà, xafardegem a estones mortes o publiquem entrades i fotografies a tort i a dret. D'alguna d'aquestes xarxes en sóc usuària, però mai he estat de publicar gaire cosa, sempre ha estat una eina d'on treure'n profit més que no pas fer alguna aportació. I he de dir en veu alta que sí, que em molesta l'ús indiscriminat que en fa molta gent. No vull saber en cada moment què menges, què beus, on ets o els mitjons que portes. En realitat tinc jo l'última paraula de tot plegat, ja que sóc jo qui treu el cap a la xarxa en estones mortes i qui mira les notificacions. Per tant, queixar-se no és ni útil ni coherent. Podria iniciar un post de tot el que això comporta a nivell de privacitat, ja que amb el mòbil avui en dia som un GPS amb potes, etcètera, etcètera... Però cadascú és lliure de fer el que li roti, i per tant em toca fer a mi el gest de tancar la pestanya del navegador si això em molesta. A més, no era aquest el tema del qual he estat rumiant. 

La necessitat d'explicar o immortalitzar les coses, perquè si no és com si no haguessin passat o no existissin. Podria ser això una explicació a l'obsessió d'alguna gent de publicar tot allò que fan? Existeix aquesta necessitat, deixant de banda si la fem pública o no a la xarxa? No en tenim prou amb la satisfacció personal que ens aporta allò que fem? Són intents de cridar l'atenció, de sentir-se integrat? O potser és una retroalimentació, tot plegat: estem condicionats a "l'aprovació" de la resta, al nombre de "m'agrada", als comentaris o als seguidors que tinguem per ser conscients de la rellevància del que fem o diem.

Segurament tenim ganes de compartir-ho i punt, no cal buscar tres peus al gat. Però he de reconèixer que, en algun rampell de conversa flisosòfica profunda sobre la vida amb algun amic, ha estat un tema que m'ha fet reflexionar.

5 comentaris :

  1. M'agradaria contestar que estic més d'acord amb el darrer paràgraf, però penso que no, que tenim certa tendència a exhibir-nos, i sobretot a rebre aprovació dels altres. No cal anar a les xarxes, eh, aquí als blogs també passa, no? Expliquem moltes coses, de categories molt diverses, però sempre agraïm els comentaris que ens fan, no? Si no tenim comentaris, no és al mateix. I mira que va bé escriure, pel simple fet d'escriure, però quan ja t'has acostumat a rebre aquest feedback, suposo que és difícil tornar enrere. No sé d'on ens ve, francament, però ja et dic, tendeixo més a pensar això, i no que ho fem pel simple fet de deixar-ho allà penjat i prou.

    ResponElimina
  2. Tens molta raó, i és molt malaltís. Jo no sóc de penjar a les xarxes cada moviment que faig, però quan faig alguna cosa que considero relativament important, sí que sento aquest impuls de dir-ho a tot arreu. Bé, jo és que sóc molt xerrameca, i ja ho explico tot al natural, però ara també ho vull fer a les xarxes... tot i que no sempre ho acabo fent (un cert autocontrol no fa mal).

    Però aquest és un tema que també he comentat amb amics i de vegades en fem conyes en plan: au, corre, fes una foto i penja-la al facebook ràpid que sinó tothom es pensarà que ens hem passat el diumenge tancats a casa!! I és que sembla que si no està al facebook, no ha existit... és molt trist!

    Després hi ha coses de la meva vida privada, que per motius diversos he decidit que no apareixerien a les xarxes... i llavors veus que està bé, perquè si es dóna el cas... tens coses de les que parlar amb la gent!! Perquè encara no saben el que has fet!

    I res, podríem parlar d'això eternament...

    ResponElimina
  3. I al final, penso que quan una cosa realment la gaudeixes amb molta intensitat... t'oblides de fer-ne un tuit. I quan te n'adones, veus que és bo! =)

    ResponElimina
  4. És com tot, hi ha gent que n'abusa i gent que en fa un ús raonable. En tot cas no llegint i publicant el que un vol s'acaba el problema.

    ResponElimina
  5. Xexu, hi estic d'acord en part, tot i que noto una certa diferència entre el món dels blocs i xarxes com facebook o twitter. Des del meu punt de vista, o pel tipus de blocs que he visitat, considero que el bloc requereix més "esforç", i que un dels aspectes que ens motiva a tirar-lo endavant és més aquest feedback que no pas la necessitat d'immortalitzar les coses que fem. És... una "necessitat" diferent.


    Yáiza, jo no dic que siguin el dimoni les xarxes, però el que no m'agrada és tenir aquesta mentalitat que comentes de "penjar-ho que sinó tothom es pensarà que ens hem passat el diumenge tancats a casa". En primer lloc perquè quedar-se a casa un diumenge no és cap drama, i en segon lloc perquè ningú n'ha de fer res tampoc del que feu o deixeu de fer. No és blanc o negre, que compartir les coses que fem no és cap mal, però diguem que jo sóc més de compartir notícies o coses que em semblen gracioses més que no pas citar afers de la meva vida privada. I mentre no sigui malaltís, cadascú pot fer el que vulgui, faltaria més! Però hi ha límits que quan se sobrepassen esgoten, tot i que això és anàleg als anuncis de la tele: si et molesta és tan fàcil com apagar-la...


    Joan, tens tota la raó del món: el principal és que cadascú pugui escollir lliurement, i si a mi em molesta he de ser jo qui tanqui barraca o no llegeixi. Però la gent que no en fa un ús raonable crec que hauria de tenir també algú que els donés una segona visió de la realitat també...

    ResponElimina