26 de juny 2013

Agraïments

Per escriure la tesina del Màster, una de les coses més feixugues és escriure la introducció: la malaltia que estudies, què la caracteritza, quins esdeveniments tenen lloc, quins aspectes de la malaltia són els que aborda el teu grup de recerca, per què és interessant... I dic que és feixuc perquè sol ser complicat explicar com té lloc una malaltia quan passen trenta coses alhora i aquestes trenta n'activen a trenta més. Es forma un garbuix al cap difícil de desenredar, que acaba amb un duel ordinador-escriptor i uns quants insults llençats a l'aire. 

Després de deixar passar les hores i veure les coses des d'una altra perspectiva, es pot passar al pla B: consultar tesis anteriors del grup de recerca, normalment centrades en la mateixa malaltia, per veure com les han estructurat i que et doni una primera empenta. Però no ens enganyem, el primer que es mira d'una tesi (a part de la portada) no és ni la introducció, ni les fotos, ni l'índex: són els agraïments. M'encanta llegir aquest apartat de les tesis, on la gent abandona els formalismes i es deixa anar. Un apartat per agrair a tots els companys del laboratori o als amics el suport rebut, en cas que hagi estat així. Agrair a la parella haver aguantat els moments d'estrès i les llargues hores de feina. Als familiars que des de ben petit t'han ajudat a créixer sent com ets, i que t'han donat força i una abraçada quan l'has necessitada. O també enviar a prendre pel sac subtilment i potser de forma una mica encriptada aquells que t'han fotut pals a les rodes.

He de dir, amb la mà al cor, que l'ambient que es respira al laboratori on sóc és fantàstic. Hi ha col·laboració, somriures, bromes, copets a l'esquena, cervesetes, dinars a la terrassa i moltes mans disposades a ajudar-te si ho necessites. I aquest aspecte es veu reflexat als agraïments, on es parla de tu a tu amb totes aquelles persones que t'acompanyen en el teu dia a dia i que durant els quatre anys de tesi et regalen un trosset d'ells mateixos, de forma gratuïta. I en un instant, com un flaix, m'ha passat pel cap que d'aquest apartat ben bé podríem fer-ne una analogia amb un post. Per què no? Deixar-se anar, escriure a raig amb el cor. No us sona? Agrair als que t'acompanyen (virtualment) que et felicitin per l'aniversari del bloc i tinguin més ganes de saber de tu. Agrair els elogis que ha rebut un relat que has fet. Agrair que els emocioni una gesta que has explicat. Agrair que dediquin cinc minutets del seu dia a tafanejar el bloc i deixar-hi alguna perla, per petita que sigui. Un bloc es nodreix dels teus comentaris, ronda a les barres laterals de molts dels vostres blocs. I tant. Escrivim perquè ens ve de gust, però res seria el mateix sense els comentaris que enriqueixen cadascuna de les burrades que deixem anar. Així doncs, despres d'aquesta petita letàrgia intermitent... Gràcies :)

5 comentaris :

  1. Home, quin gran clàssic! No ens enganyem, els agraïments són el que primer va a llegir tothom quan els cau una tesi a les mans. En alguns casos són totalment emocionants. Jo pensava fer plorar a tothom, naturalment, i també tenia pensat escriure desagraïments! Però com que al final no va ser, doncs ni una cosa ni l'altra. Fes-los bé els del teu màster, eh! Els de la tesi ja vindran.

    I no està malament això de fer agraïments blogaires, jo en faig a totes les respostes, perquè com dius, no seria el mateix sense aquesta informació creuada que tracem en els comentaris. Els altres companys blogaires acaben sent la benzina que necessitem per tirar endavant els nostres blogs.

    ResponElimina
  2. Jo no he fet tesina de màster, només treball fi de carrera però també vaig tenir uns agraïments de l'estil que comentes...

    ... i sort que vaig tenir un bon director de projecte, perquè el que tenia al cap posar en cap contrari era :

    "Finalment voldria agraïr a Odisseu que trigués una mica més que jo en arribar a la seva Ítaca, tot i que a mi el Déu m'ha posat proves més feixugues"

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. I ara no ens explicaràs sobre quina malaltia has estat fent recerca?? Vaaaa, que tinc curiositaaat!!

    No he tingut ocasió de tenir gaires tesis o tesines a la mà, però recordo molt els agraïments de l'única que he pogut fullejar. Eren la repera! Així que em crec que és una tendència general... i realment, és d'agrair que dins d'una cosa tan "seriosa" t'hi deixin posar un trosset del tu més natural.

    Per cert, conec la cançó que tens a la barra lateral... feia molt que no l'escoltava! Ara l'entenc més que el primer cop que la vaig escoltar, almenys! ;)

    ResponElimina
  5. Xexu, ja m'ho imaginava que també escriuries desagraïments. Segur que trencaries cames a tort i a dret!

    És admirable la paciència i la dedicació que hi tens al bloc... perquè el nombre de comentaris per post és estratosfèric i els comentes un a un! Jo amb els quatre que passeu per aquí de vegades ni ho faig... No anem bé, no cuido els meus lectors!


    Carquinyol, tu ets més diplomàtic que en Xexu en aquestes coses, em sembla. Les deixes anar però quedes com un senyor ;)


    Hehehe, Yáiza... Una malaltia relacionada amb la Immunologia, que és el Màster que he fet. I fins aquí xerraré! :P

    Els agraïments de les tesis són força emocionants, sobretot perquè perden el caràcter dur i seriós, i la gent es deixa anar. I encara és millor si coneixes de qui es parla!

    I pel que fa a la cançó, jo no en sé gaire de francès, no lentenc gaire si no fos perquè l'he buscat a Google. Té una història, que me la reservo per a un altre post!

    ResponElimina