31 de desembre 2013

Modular l'autosuficiència

Ahir, buscant un regal per a una persona gran, vaig aprendre el significat d'una nova paraula. Ortopèdia. De fet, si la busco al diccionari, la seva definició encaixa amb el que em passava pel cap quan hi pensava. Què és allò que considerem ortopèdic? Normalment plantilles, genolleres, faixes i altres instruments per corregir males postures o deformitats del cos.

Però me n'he adonat que els establiments que prenen aquest nom avui en dia engloben moltes altres coses. No sé pas si de manera incorrecta, no sé si haurien d'anomenar-se d'alguna altra manera, però el post no ve motivat per això. El que m'ha sobtat és descobrir alguns dels objectes que venen a les ortopèdies, la funció dels quals és facilitar una mica les tasques diàries a aquells que tenen dificultats per fer-les, ja sigui a causa de l'edat o per alguna mena de discapacitat. Capses amb una petita ganiveta per poder tallar pastilles. Instruments per obrir taps d'ampolles de plàstic. Per poder-se posar una camisa o jaqueta. Telèfons amb tecles enormes. Coberts amb mànecs especials per facilitar-ne l'us. I un llarg etcètera. Entrar en un establiment d'aquesta mena gairebé és com endinsar-se en una d'aquestes botigues que estan de moda, on hi venen gadgets de cuina per a fer mil i una coses. 

Però el que en aquest post volia destacar és que me n'he adonat de l'existència d'aquestes limitacions en el dia a dia de molta gent. Partir una pastilla. Obrir una ampolla. Vestir-se. Veure les tecles del telèfon per poder trucar a algú. Tot això poden ser obstacles reals. És per això que no considero que aquests artefactes siguin una tonteria o innecessaris, ja que les persones que els fan servir poden tenir un grau més elevat d'autonomia. I l'autosuficiència en el nostre àmbit quotidià és una d'aquelles coses que no valorem quan la tenim, però que quan ens manca ens costa molt adaptar-nos-hi. M'agradaria que es popularitzessin alguns d'aquests instruments, ja és prou dur acceptar les pròpies limitacions que l'edat o els infortunis ens marquen. Les bones idees cal no deixar-les perdre.

24 de desembre 2013

Bones Festes!



Des d'aquest petit racó que em vaig proposar no abandonar, us desitjo un Bon Nadal i que tingueu uns dies de descans ben gratificants (i segur que merescuts!). En cas que tot el rebombori de Nadal, Reis, reunions familiars, anar de compres i les aglomeracions us resulti molest o se us faci una muntanya... Ànims! Que cadascú ho visqui a la seva manera, que al cap i a la fi, és el que compta.

Bones Festes a tothom!

16 de desembre 2013

Renovar-se o morir

Un títol potser una mica catastrofista, però cert. La meva activitat blocaire últimament és molt minsa, i ara per ara l'excusa del Màster ja no és vàlida. Ja no vaig amunt i avall, tinc més temps de lleure, i més temps per dedicar als blocs. Però hi ha hagut un distanciament, el meu racó de cervell vinculat a aquest petit espai de la xarxa que cuido des de fa ja molts anys ha deixat de cridar-me. Potser encara em parla, però amb menys insistència que abans. I el sento, i l'escolto, però no li faig gaire cas. 

Potser és ell, que ja no té aquella espurna de donar voltes i voltes per la catosfera, pels vostres blocs. O potser sóc jo, que miro, penso, somio, estimo, visc i escolto de manera diferent. Que he descobert la grandesa de les coses petites, que he canviat la manera de veure el món. Aquest fet, però, no ens ha de fer incompatibles.

El meu racó de cervell blocaire i jo mateixa hem parlat seriosament, i hem cregut oportú no deixar passar l'oportunitat de renovar-nos, de seguir endavant. Perquè en aquest cas, la frase renovar-se o morir pren rellevància, i és més certa que mai. Així doncs, rentat de cara, com en els vells temps, i intentar seguir donant la tabarra de tant en tant. Perquè encara tenim alguna cosa a dir.

25 de novembre 2013

Cultura popular

Si en sentir "Què hi farem..." de seguida em ve al cap "... mala cara quan morirem!"

... o bé si algú deixa anar un "Ai senyor..." per dins penso que respondria "...quanta roba i quant poc sabó!"

Vol dir que m'estic convertint en un exemple de com la cultura popular es transmet d'avis a néts. Val a dir que hi passo força estones, amb la meva iaia, malgrat que vaig amb el coet al cul i que últimament arribo a misses dites. I encara que no vingui a cuentu, he de dir que és un solet i per menjar-se-la a petons. Molt poques vegades envia algú a pastar fang o a fer punyetes, però té clar que qui la fa, la paga.

Ben mirat, no sé si només són un parell de frases el que se m'ha enganxat...

19 de novembre 2013

Gràcies, fgc

Algun cop n'he parlat, molts de vosaltres als respectius blocs també, i és que és un tema de salut pública molt important que no es pot obviar. Em refereixo al fet d'escoltar música al transport públic. Un fet molest, per aixecar-se de la cadira i fotre calbots a tort i a dret. A mi personalment em desperta un sentiment de mala llet, sobretot perquè considero que és un gest fet a propòsit per tocar el que no sona a la resta de la gent, per dos motius principalment: en primer lloc, perquè té una solució ben senzilla; en segon lloc, per la cara de satisfacció d'alguns dels individus que practiquen aquest esport de risc en sentir-se observats per la resta del vagó.

Potser no estic gaire acostumada a agafar els Ferrocarrils de la Generalitat, altrament coneguts com a ferrocatas o FGC, i per tant potser això que jo acabo de descobrir ja fa temps que en sereu testimonis. Però l'altre dia vaig tenir el goig de sentir per megafonia un missatge diferent. No era l'anunci d'una parada, ni es recordava que els carteristes estan a l'aguait, ni es reiterava la prohibició de fumar. M'agradaria poder reproduir el que s'hi deia, però no me'n recordo. A grans trets, s'alertava que no s'havia d'escoltar música als vagons sense auriculars, ni tampoc fer-ho amb auriculars però a un nivell de decibels que seguís molestant a la resta d'usuaris del vagó.

Ja sabem que aquest missatge no tindrà cap efecte sobre els honorables usuaris que practiquen l'esport de risc de sentir música sense auriculars. Igual que hi ha gent que segueix fumant a les andanes de tren, o que creua les vies de manera inconscient i perillosa, encara que es digui repetidament per megafonia. Però com a mínim queda palès que és un problema real!

07 de novembre 2013

Ressaca

Molts pensareu que tot seguit us explicaré alguna història picant de juventut, alguna nit d'estiu màgica, alguna trapelleria que va acabar com va acabar... I potser molts pensareu que us estic timant si us dic que la meva primera ressaca va ser fa menys d'una setmana. 

Gots, ampolles plenes, bona companyia, i una nit per endavant. Ganes de compartir una bona estona, sense que l'objectiu de la jornada fos engatar-se (paraula que he après recentment i que em fa gràcia colar aquí). Descobrir que quan t'engresques, cantes millor. Que mica en mica el cap funciona més lent, i esdevens incapaç de prendre decisions de caire lèxic (tot i l'ajuda del diccionari!). I que hi ha certes begudes que són aptes per entrar a la meva llista.

D'entre tots els que vam compartir aquella nit, l'abstemi del grup era l'individu respectable l'endemà. Els altres ens vam haver despertar amb mal de cap i zero ganes de moure'ns del llit... Però això sí, amb un bon record de tots i cadascun dels moments de la vetllada.

31 d’octubre 2013

Canvi d'armari

Per fi ha arribat una mica de fresca. Una baixada de les temperatures que s'ha fet esperar però que és molt benvinguda, almenys per mi. I això comporta, encara que sigui a finals d'octubre, fer canvi d'armari. 

Omplir la rentadora de roba que (creuem els dits) ja no em posaré fins l'any vinent. 

Guardar el biquini i espolsar de les vambes d'estiu. Granets de sorra ben fina que es resisteixen a marxar, esgarrapant el record de l'últim passeig vora el mar de la temporada.

Canviar de bossa, començar a buidar-la, i posar els ulls com unes taronges de tot el que s'hi ha anat acumulant els últims mesos: un mocador de paper, un sugus de móra, un bitllet de tren, un ocellet de paper a mig fer, dos ocellets de paper ja fets, un llapis d'ikea, tres bolígrafs de cases comercials diferents, tiquets del supermercat, de bar... I millor no segueixo.

Començar a tenir els peus freds a dins del llit. 

No deixar refredar el cafè amb llet del matí, sinó agafar el got amb les mans i deixar que l'escalforeta envaeixi el cos. I si cal... escaldar-se la llengua.


Malgrat tot, els panellets els he fet en màniga curta encara. Però no sembla que això hagi estat un contratemps perquè facin patxoca!


06 d’octubre 2013

Xocolata per la cara

Asseguts en una granja fent un cafè, s'acosta una de les dependentes i demana si pot agafar una de les taules que no fem servir, amb les corresponents cadires. Segons abans el local era gairebé buit, així que havíem aprofitat un parell de taules arraconades per tenir més espai i poder desar el que duiem a sobre. Moments després, un ruixat fa que tothom s'aixoplugui a algun lloc, i una granja a mitja tarda és una bona opció, de manera que el local s'ha omplert. Bé, òbviament no ens oposem a la petició de la noia: apartem les nostres coses i la noia s'enduu la taula i les cadires. Ens dóna les gràcies quatre vegades, i a cadascuna d'elles li responem amb un somriure o un "de res". 

Dos minuts més tard, la noia s'acosta a la nostra taula i, mentre ens dóna les gràcies de nou, ens deixa uns croïssantets de xocolata en un platet. I què voleu que us digui que no sapigueu ja... Que a mi aquestes coses m'afalaguen molt. Segur que no és cap despesa, però no tenia necessitat de fer-ho, ni tan sols per captar clientela.

Moments després m'ha fet gràcia recordar que no és el primer cop que em passa, i que a més us ho havia explicat per aquí. Hi ha anys de diferència entre ambdues experiències, però no sé si pot arribar a ser recurrent això que em regalin coses dolces amb xocolata per la cara... Ja us dic que no m'hi oposaré pas!

03 d’octubre 2013

La fotografia

Una noia es mira a una dona ja gran, abatuda pel pas dels anys, que camina a passets curts i descompassats a través de l’habitació. Amb la mirada perduda a causa de la vellesa, s’ajuda de les mans per guiar-se dins la cambra que coneix perfectament. La noia se la mira, l’observa, la vigila, ja que la dona no sembla tenir un destí concret, només camina cap al tocador. I allà sobre no hi ha res d’especial, tret del que esperaríem trobar: un rellotge, unes arracades, un gerret, un marc de fotos. 

Ens la seguim mirant en la distància per si de cas s'ha desorientat, però no. Finalment s'atura davant del tocador. Ha arribat al seu destí. S'inclina envers la fotografia antiga, la besa, i fa mitja volta cap al llit. A la fotografia, en blanc i negre, s'hi poden veure dos joves vestits de casament. La dona se li assembla, però a la foto no se li arruguen ni les galtes ni el front, i la seva mirada és plena de vitalitat. L'home, ben vestit i amb una expressió respectable però alhora afable, l'abraça amb cura per l'esquena. Una postura forçada, potser, típica d'estudi de fotografia, però tot i així entranyable. 

La dona, que per l'avançada edat ja comença a comptar enrere, està colpida per la mort recent d'un ésser proper de manera prematura, quan no tocava. I no és el primer cop que ho viu, la vida li va clavar el seu propi punyal ara ja fa molts anys. Les ferides es tanquen, però cicatritzen. I de tant en tant, punxen. I potser un petó ajuda a guarir-les, a paliar el dolor. Però no és un petó... en són molts, moltíssims. Hi ha 365 dies en un any, i han passat molts anys des d'aquella pèrdua, més de quaranta.

I la noia tremola, i aguanta les llàgrimes. No sempre veiem les coses tal i com són, hi ha persones que duen massa coses a dins que no expressen, però que hi són i que les acompanyen al llarg dels anys. I el record dolç d'una persona estimada les fa grans, magnànimes.

26 de setembre 2013

Kit de supervivència

Llicenciada, "mestressa"... i de moment, intent de doctoranda. Tot de noms per denominar una mateixa persona, o millor dir, la trajectòria acadèmica d'una persona. Això "d'intent" està supeditat a que em toqui la loteria i alguna de les meravelloses beques mileuristes per a predoctorands porti el meu nom imprès. Creuarem els dits.

Tot i no ser oficialment encara doctoranda, no m'he pogut estar d'estrenar un regal que vaig rebre pel meu aniversari. Un regal fantàstic, d'aquells que ensenyes amb orgull a tothom. Un regal fet especialment per a mi, de la mà de dues de les biòlogues més boniques del planeta Terra. 




El pack del doctorand, imprescindible a la poiata de qualsevol investigador mindundi. Un kit de supervivència per tal de tirar endavant al llarg de la tesi sense acabar boig ni deprimit. Mocadors de paper (per eixugar les llàgrimes de desesperació o les d'alegria), uns quants analgèsics (massa maldecaps... en necessitaré més!), bolígrafs de propaganda (el principal motiu pel qual es va de congrés és robar material d'oficina... tot això d'intercanviar coneixements està sobrevalorat i és només una tapadora), unes quantes dolçaines (pels moments d'estrès, que ja sabem que el cervell només vol glucosa)... I una fotografia per tenir-les sempre present, per saber d'on venim.

Si algun cop he pensat o dit que de la universitat n'he tret poques coses, m'equivocava. Mentia. Potser no va ser una època intensa, però sí que me'n vaig endur coses meravelloses. 

PD. I no, no he estrenat el pack amb els mocadors sinó amb els dolços... que el meu mes de setembre ha estat força estressant!

16 de setembre 2013

No són només pedres

La història mai va ser una de les meves assignatures preferides a l'escola, ho he de reconèixer. Potser per manca d'entusiasme, o per tenir professors amb poca motivació. O potser ambdues coses. Aquesta antipatia era una de les coses que compartíem el meu germà i jo, així que mig jugant, mig estudiant, algun cop havíem enfrontat indis i cobwoys de playmòbil simulant la Guerra de Successió o la Primera Guerra Mundial, sobre un mapa dibuixat en un paper. Les batalles eren cruents, amb insults i braços escampats per terra. Era una altra manera d'estudiar, sense noms recargolats ni vocabulari refinat.

Però el cert és que, com segurament a alguns de vosaltres, vaig descobrir que la història sí m'agradava, però no per estudiar-la sinó per descobrir-la. Una de les primeres coses que me'n va fer adonar va ser un joc de rol que sortia per fascicles amb el diari Avui a mitjans dels anys 90: La Història Màgica de Catalunya. Jo sempre escollia ser una aventurera o una maga, i viatjava amunt i avall dels Països Catalans. Anaves traient targetes i podies fer encontres o missions, i mica en mica guanyaves punts fins que et senties prou fort com per enfrontar-te al drac de l'Albufera. Va ser amb aquest joc on vaig començar a sentir parlar d'Àusias March, Bernat Metge, Gifré el Pilós o Jaume I, recordo que a cadascuna de les targetes n'explicaven quatre pinzellades. I em semblava molt xulo que aquests personatges haguessin existit, i que el mapa s'estengués més enllà de la costa catalana i arribés fins i tot a l'Alguer. La veritat és que no en tenia ni idea que en un racó d'una illa del Mediterrani també s'hi parlés català!
 
Avui en dia encara no m'atreveixo a encetar grans novel·les històriques que han enamorat a milers de lectors, potser perquè encara retinc a la memòria un petit trauma d'aquella època d'estudiant, qui sap. Però això no vol dir que no m'agradi saber-ne coses, aprendre i meravellar-me. Aquest cap de setmana he aprofitat per fer una petita visita al Centre Cultural del Born, i he de dir que m'ha sorprès gratament, pel que n'esperava. És una oportunitat per conèixer alguna cosa més de la ciutat de Barcelona, i per admirar les runes del que va ser la Barcelona del 1700 (que per cert, estan força ben conservades). A més, l'entorn per mi és encantador: sempre m'han agradat les estructures gegants de ferro com el Born, l'arc de la Boqueria o l'Estació de França.

Si en teniu oportunitat, jo crec que és una activitat ben bonica i curiosa, tot i el debat que s'ha originat. Per una banda, és interesant veure com eren les cases (sovint adaptades a l’ofici al qual es dedicava la família), l’empedrat del carrer, la gent que hi vivia…. I per altra banda, ja que enguany celebrem el tricentenari, no està de més conèixer una mica més a fons en què consistí el setge de de 1714. És xocant veure amb els propis ulls la gran quantitat de bombes que van ensorrar la ciutat, i amb ella, la llibertat i voluntat d’un poble. "Posar cara” a coses que fins al moment només són una il·lusió o un gargot al nostre cap ens pot ajudar a decidir el camí que volem triar, i de quina manera volem començar a caminar.


13 de setembre 2013

M.Sc.

Al llarg de la vida contínuament estem sota avaluació. A l’escola, institut o universitat, se’ns posa a prova amb exàmens i treballets que de vegades toquen molt la pera, però que són un tràmit que cal superar. Quan comencem a treballar, el jefe ens supervisa i espera alguna cosa de nosaltres. I ho farem, intentarem estar a l’alçada, ja sigui per convicció i per voler fer la feina ben feta, o només pel fet de no acabar al carrer. Fins i tot els ulls dels més petits analitzen dia rere dia allò que fem. Ells, amb els seus mítics “per quès”, també avaluen les respostes dels pares i emeten el seu propi judici sobre si la resposta ha estat convincent o si aquest se’m vol treure de sobre

Potser som avaluats constantment, però no per això vivim (la majoria) amb una angoixa al pit. Només en els moments clau, en aquelles trobades cara a cara en les que saps que t’hi estàs jugant alguna cosa, és quan alguns tendim a convertir-nos en un sac de nervis. Cames tremoloses, suor, inquietud, cap ennuvolat que enterboleix les idees… I mentre et passa n’ets conscient, i saps que t’hi has de sobreposar, que d’allò en depèn el teu èxit i que surtis victoriós de la batalla. De vegades es guanya, de vegades es perd, cadascú té les seves pròpies eines i les fa servir com bonament pot. 

Avui és el dia D+1 d’una de les meves primeres grans batalles a nivel laboral: presentació de la tesina de Màster. Potser més que batalla és batalleta per a alguns, però per mi és un punt i a part important. Una avaluació que, paradoxalment, tanca un gran cicle d’avaluacions: tota la meva vida acadèmica. Escola, institut, universitat i màster. Si bé és cert que m’agradaria fer la tesi doctoral, i que això em segueix vinculant a una vida acadèmica, hi ha un salt qualitatiu important. Comença una vida centrada en un tema que escolleixes, que fas teu i que arribes a estimar. Et marques el teu propi ritme (dintre d’uns límits), esculls cap a on vols caminar, i qui vols que t’acompanyi. L’avaluació en majúscules serà la tesi segurament, dintre d’uns tres o quatre anys si tot va bé. I després, demanar projectes i passar comissions que te’ls avaluin i te’ls concedeixin (o no!). Tota una vida éssent avaluats. Però per tot això encara queda molt. 

Avui em toca assaborir la victoria de la batalleta i estar contenta de tota la feina feta. Una porta que es tanca… Esperem que la finestra que s’obri arribi en forma de beca.

22 d’agost 2013

El millor que li pot passar a un croïssant

Et creus que sóc algú que no crec que sóc ni de lluny, em suposes el que desitges, imagines en mi coses coses que només existeixen en tu.

L'única manera en què la gent normal i corrent pot admirar és només una forma velada d'enveja, i jo no vull que m'envegin: em fa fàstic, em fa vergonya, em regira els budells, ¿ho pots entendre? I et diré més: és possible que durant un temps sí que estigués malalt: malalt de soledat, com l'Aneguet Lleig, o com un neandertal dreçat i barbamec en un món de cromanyons; tan malalt que fins i tot vaig arribar a recórrer el planeta tractant de trobar la resta dels cignes. Però vaig descobrir que no hi ha cignes, amb prou feines un o dos per cada cent ànecs, igual aquí que a Djakarta, i em va costar acceptar-ho però al final me'n vaig fer a la idea. Des d'aleshores sento preferència per aïllar-me d'aquest món que heu inventat tan malament.

"El millor que li pot passar a un croïssant", de Pablo Tusset.


Feia molt de temps que no llegia. Massa. I rebuscant enmig de la petita biblioteca de la meva tieta, entre col·lecions gairebé completes de llibres d'Agatha Christie, algun best seller i novel·les vàries, vaig trobar aquest. I suposo que no cal dir que el que em va decidir a agafar-lo i començar-lo va ser el títol, que tot i no tenir sentit amb la trama de la novel·la, sí que traspúa el toc d'humor que la caracteritza.

No faré una gaire bona ressenya del llibre perquè jo d'aquestes coses no en sé. El protagonista de la novel·la, en Pablo Miralles, és un fill de bona família que viu en un cau de merda, alcoholitzat dia sí dia també, habitual dels prostíbuls i un amant de la metafísica i les discussions filosòfiques. D'un dia per l'altre es veurà immers en una trama de persecucions i espionatge, arran de la desaparició del seu germà. Es tracta d'una novel·la per passar una bona estona, però que al final s'acaba enrabassant una mica massa pel meu gust. Tot i així, m'ha enganxat: 468 pàgines en tres dies. La personalitat de Pablo, la seva pròpia visió del món, el tracte que ha de suportar amb la Barcelona més burgesa... Una novel·la de misteri de la mà d'un personatge divertit, estrambòtic i inconformista que de tant en tant deixa anar perles com les que he citat abans, per mi excel·lents.

18 d’agost 2013

Immortaliltzem-nos

La popularitat de les xarxes socials a la nostra societat és un fet indiscutible, i segurament molts de nosaltres tenim comptes oberts aquí i allà, xafardegem a estones mortes o publiquem entrades i fotografies a tort i a dret. D'alguna d'aquestes xarxes en sóc usuària, però mai he estat de publicar gaire cosa, sempre ha estat una eina d'on treure'n profit més que no pas fer alguna aportació. I he de dir en veu alta que sí, que em molesta l'ús indiscriminat que en fa molta gent. No vull saber en cada moment què menges, què beus, on ets o els mitjons que portes. En realitat tinc jo l'última paraula de tot plegat, ja que sóc jo qui treu el cap a la xarxa en estones mortes i qui mira les notificacions. Per tant, queixar-se no és ni útil ni coherent. Podria iniciar un post de tot el que això comporta a nivell de privacitat, ja que amb el mòbil avui en dia som un GPS amb potes, etcètera, etcètera... Però cadascú és lliure de fer el que li roti, i per tant em toca fer a mi el gest de tancar la pestanya del navegador si això em molesta. A més, no era aquest el tema del qual he estat rumiant. 

La necessitat d'explicar o immortalitzar les coses, perquè si no és com si no haguessin passat o no existissin. Podria ser això una explicació a l'obsessió d'alguna gent de publicar tot allò que fan? Existeix aquesta necessitat, deixant de banda si la fem pública o no a la xarxa? No en tenim prou amb la satisfacció personal que ens aporta allò que fem? Són intents de cridar l'atenció, de sentir-se integrat? O potser és una retroalimentació, tot plegat: estem condicionats a "l'aprovació" de la resta, al nombre de "m'agrada", als comentaris o als seguidors que tinguem per ser conscients de la rellevància del que fem o diem.

Segurament tenim ganes de compartir-ho i punt, no cal buscar tres peus al gat. Però he de reconèixer que, en algun rampell de conversa flisosòfica profunda sobre la vida amb algun amic, ha estat un tema que m'ha fet reflexionar.

31 de juliol 2013

Tornant als orígens

Un Mundial de Natació a casa no el podia deixar escapar. Les Picornell de gala, tornar-hi després de tant de temps, l'ambient, l'aigua, els crits... Un gran campionat per endolcir una mica els vespres d'estiu. 




02 de juliol 2013

Olor d'estiu

Felicitat
f. [LC] [FS] Estat de l’ànim plenament satisfet. 

Una enciclopèdia ens pot definir què és la felicitat, però no pas com assolir-la. Ni una enciclopèdia ni ningú. Un concepte tan relatiu el forja cadascú dins del seu cap en funció de les seves vivències, interessos, fites i il·lusions, en sí no existeix cap definició que ens la descrigui ni cap fórmula màgica que ens ajudi a trobar-la. Però des del meu punt de vista, aturar-se i saber apreciar el que tenim enlloc de pensar en allò que ens manca hi ajuda. I bastant. 

------------------------------------------

Hi ha petits trossets de diumenge sorprenents, capaços de refer-te de cap a peus. Sortir a fer una cerveseta i unes braves i, sense haver-ho planejat, acabar a un concert dels Lax'n'busto a Montjuïc. El meu primer concert. I a sobre gratuït i a dos pams de l'escenari. Fer cara de desconcert davant les cançons noves que no em sé. Saltar, cantar desafinant, riure i ballar els clàssics, i entonar els himnes més recents. Anar-me'n a dormir amb un somriure als llavis, convençuda de que no es pot fer a tot arreu, això. Els plans alternatius d'aquesta magnitud són un regal de la ciutat.

Serà un estiu amb feineta, tenint en compte que el meu mes de setembre serà carregat. Però estic contenta, renovada, amb il·lusió de gaudir de l'estiu i de Barcelona. Com una guiri més penso passejar pels carrers, fer cervesetes a les terrasses i aprofitar les mil i una opcions d'oci que s'hi poden fer amb ben pocs calerons. Encara queda per les vacances, però ja fa olor d'estiu. 

I la feina, les maleïdes beques i la incertesa no em poden absorbir. Tot plegat és una petita guerra, en la qual s'ha de sobreviure. Però segur que al final tornarem.

26 de juny 2013

Agraïments

Per escriure la tesina del Màster, una de les coses més feixugues és escriure la introducció: la malaltia que estudies, què la caracteritza, quins esdeveniments tenen lloc, quins aspectes de la malaltia són els que aborda el teu grup de recerca, per què és interessant... I dic que és feixuc perquè sol ser complicat explicar com té lloc una malaltia quan passen trenta coses alhora i aquestes trenta n'activen a trenta més. Es forma un garbuix al cap difícil de desenredar, que acaba amb un duel ordinador-escriptor i uns quants insults llençats a l'aire. 

Després de deixar passar les hores i veure les coses des d'una altra perspectiva, es pot passar al pla B: consultar tesis anteriors del grup de recerca, normalment centrades en la mateixa malaltia, per veure com les han estructurat i que et doni una primera empenta. Però no ens enganyem, el primer que es mira d'una tesi (a part de la portada) no és ni la introducció, ni les fotos, ni l'índex: són els agraïments. M'encanta llegir aquest apartat de les tesis, on la gent abandona els formalismes i es deixa anar. Un apartat per agrair a tots els companys del laboratori o als amics el suport rebut, en cas que hagi estat així. Agrair a la parella haver aguantat els moments d'estrès i les llargues hores de feina. Als familiars que des de ben petit t'han ajudat a créixer sent com ets, i que t'han donat força i una abraçada quan l'has necessitada. O també enviar a prendre pel sac subtilment i potser de forma una mica encriptada aquells que t'han fotut pals a les rodes.

He de dir, amb la mà al cor, que l'ambient que es respira al laboratori on sóc és fantàstic. Hi ha col·laboració, somriures, bromes, copets a l'esquena, cervesetes, dinars a la terrassa i moltes mans disposades a ajudar-te si ho necessites. I aquest aspecte es veu reflexat als agraïments, on es parla de tu a tu amb totes aquelles persones que t'acompanyen en el teu dia a dia i que durant els quatre anys de tesi et regalen un trosset d'ells mateixos, de forma gratuïta. I en un instant, com un flaix, m'ha passat pel cap que d'aquest apartat ben bé podríem fer-ne una analogia amb un post. Per què no? Deixar-se anar, escriure a raig amb el cor. No us sona? Agrair als que t'acompanyen (virtualment) que et felicitin per l'aniversari del bloc i tinguin més ganes de saber de tu. Agrair els elogis que ha rebut un relat que has fet. Agrair que els emocioni una gesta que has explicat. Agrair que dediquin cinc minutets del seu dia a tafanejar el bloc i deixar-hi alguna perla, per petita que sigui. Un bloc es nodreix dels teus comentaris, ronda a les barres laterals de molts dels vostres blocs. I tant. Escrivim perquè ens ve de gust, però res seria el mateix sense els comentaris que enriqueixen cadascuna de les burrades que deixem anar. Així doncs, despres d'aquesta petita letàrgia intermitent... Gràcies :)

16 de juny 2013

Desaprendre

Dies enrere, pensant en el blog i en com l'he anat abandonant aquests últims mesos, vaig caure en la temptació de revisar posts antics. Més de sis-cents posts són impossibles de recordar, de manera que tenia molts buits a la ment que mica en mica vaig anar reomplint. Però el que em va sobtar més va ser que alguns escrits (sobretot de caire literari) hauria negat rotundament que en algun moment de la meva vida jo havia escrit allò.

El vocabulari, la notació, l'entonació, les idees, les metàfores... Em vaig sorprendre i alhora frustrar mínimament, ja que ara mateix em considero incapaç de reproduir textos com aquells. Es tracta d'un clar exemple de com abandonar una activitat ens fa perdre fluidesa, ens desentrenem, desaprenem. Algun cop, intentant fer un post he acabat abandonant per no saber com començar, com acabar o com transmetre. Però de la mateixa manera que desaprenem, també podem reaprendre, de manera que amb paciència, temps i ganes, vull intentar recuperar-ho de nou. 

A aquestes alçades, per no tenir gaire pressió i anar amb temps, hauria de començar a escriure la tesina del Màster, una tasca que se'm fa feixuga i que no trobo mai el moment de fer sobretot per aquest motiu: la manca d'idees, de vocabulari. Intento agafar idees d'aquí i d'allà, però la gràcia és retrobar el propi estil.


26 de maig 2013

Per enèssima vegada, recomençar

Després de fer l'últim examen de l'última assignatura del màster, espero que hagi de passar força temps abans de tornar-ne a fer. Tot i que sóc conscient que estem sota avaluació i aprenentatge constant, el que em toca a partir d'ara és un procés molt diferent. I per tant, per enèssima vegada, es tanca una etapa i se n'obre una altra (esperem) de llarga durada.

Ara toca aprendre (si tinc sort i les beques ho permeten), com és el món de la recerca. En començo a intuir quatre pinzellades: una muntanya russa de decepcions i alegries, frustracions i petits punts de llum. És extremadament senzill passar d'un garbuix de dades inintel·ligible que no sembla respondre a res a tenir la sensació que tot encaixa. S'ha de saber aguantar pals, el primer consell que em dono a mi mateixa és saber afrontar experiments que no funcionen (per cagar-la o per motius desconeguts), i a no prendre-m'ho de manera massa personal. Em resulta complicat de moment, ja que indirectament s'hi dediquen moltes hores i la implicació física i psicològica és important. Però és imprescindible no deixar-se absorbir. 

Així doncs, nous horitzons, nova etapa!

21 d’abril 2013

Sis

Abandonament total i absolut d'aquest racó de món, que aquesta setmana va fer sis anys. Aquest sisè una mica qüestionable, però tenir un bloc que vaig començar quan feia batxillerat i mantenir-lo després d'acabar la carrera ja és tot un què per mi, en aquell moment ni m'ho hagués imaginat. 

Ja he deixat de pensar en tot allò que abans feia i que he anat arraconant per manca de temps i d'esma, ja que no acabaria mai. A més, em fa adonar-me del ritme de vida tant atrafegat que porto últimament, fet que em fa qüestionar que no faig les coses bé, que no em sé gestionar, de manera que el cercle viciós es tanca i l'estrès es retroalimenta. No, prou. 

Encara sóc una esclava del temps, però estic aprenent a gestionar-lo. Mica en mica, no cal córrer en això tampoc, però la gent del meu voltant m'ha fet reflexionar. Un mateix no se n'adona del tot, però la imatge que els altres tenen de mi és que vaig estressada a tot arreu, que els dies no tenen prou hores per fer tot el que he de fer, i que enlloc de caminar, volo. D'una vorera a una altra del carrer, d'un metro a un altre, d'un edifici a un altre. 

I fer les coses més lentament ajuda a frenar. Caminar pas a pas, no a gambades. Esperar semàfors. Canviar el repertori del mp4 i que les cançons acompanyin el pas, sense fer-lo accelerar. Negar-se a accelerar el pas a les escales del metro i veure com les portes es tanquen als teus nassos. Recrear-se a l'hora d'ensabonar-se els cabells. 

Potser encara és massa d'hora per notar-ne els efectes, ja que no fa gaire que ho poso en pràctica. Però jo crec que em sento millor, encara que el sentiment només sigui conseqüència de saber que estic fent alguna cosa pel meu benestar. Com l'efecte placebo. Però funciona, així que ja em serveix.

Un mes i les classes presencials de màster s'hauran acabat. Feu el compte enrere amb mi? :)

31 de març 2013

Melodies de la meva pròpia història

M'agrada la música, i últimament hi estic força enganxada. Música al metro, música quan em quedo sola al laboratori o quan tinc tasques rutinàries. Tots sabem que hi ha cançons sagrades i necessàries en un moment determinat, que parlen de temes que ens fem nostres, deixant que la imaginació ens faci creure que han estat escrites per nosaltres. 

Del que m'he adonat, però, és que quan de debò necessito una cançó que em parli d'un tema proper, del que em passa, del que vull aconseguir, de com me'n vull sortir... Llavors sempre tinc tendència a tornar als clàssics escrits en la meva llengua. Això no vol dir que no hi hagi cançons bones arreu i en diferents idiomes, però malgrat saber-ne la lletra i entendre-les, mai m'arriben tant ni em fan tremolar com les nostres. És per això que segurament al mp4 hi dec dur cançons que tenen més anys que jo, de temes ben diferents i cantades en català. Totes i cadascuna d'elles, en un moment determinat, m'ajuden a escriure la meva pròpia història.



Saben bé, que el futur és la foscor i que el negre és el color. 
[...] 
Però no es rendeixen, somien il·lusions fent himnes de cançons i criden...


27 de març 2013

Vuitanta

Una viva imatge del pas del temps: la meva iaia ha fet vuitanta anys. No podria dir que estigui plena de vitalitat; tampoc ha tingut una vida plàcida que li hagi permès no desgastar-se. Però ha aconseguit superar les advesitats, abaixant el cap múltiples vegades, i sabent a dia d'avui que necessita suport per a tasques quotidianes. Accepta el pas dels anys i la seva condició, però no com una rendició sinó com un canvi d'aires.   

I ric, mentre seu a la cadira, sense tocar de peus a terra, i intentant aguantar estoicament mentre la son s'apodera del seu cos. O quan una abraçada sense motiu o una broma tonta la fa somriure, accentuant encara més les faccions de la cara. O quan arrufa el nas mentre mira per la finestra si plou els dimecres, el dia d'anar a mercat a comprar. 

La típica persona que té aquell "no sé què" que fa que sigui irresistible estimar-la.

Moltes felicitats, iaiona!

29 de gener 2013

Rebrotar

No puc dir gaire cosa de la meva absència, senzillament que els meus "dia a dia" i les meves rutines han anat canviant. Hi ha diferents patrons, que es van repetint amb una freqüència indeterminada, fora de tota lògica. Laboratori, classes, piscina. O bé laboratori tot el dia i piscina. O bé classes tot el dia i piscina. O bé fer treballets, o presentacions, i treure la piscina del plànning. 

I anem fent. El panorama científic no millora, hi ha dies més animats que d'altres, però intentem tirar endavant. Potser per això una companya em va regalar ja fa uns dies unes llavors per plantar. Esperem que aquest cop també creixin, tal i com ho van fer l'altra vegada, tot i que m'ensumo que són d'una altra espècie. Ja comencen a treure el cap!




Quan hagin crescut, la idea és assecar els trèbols i repartir sort, sentint-me com el calb de la loteria. Segurament no servirà de res, la sort no truca a la porta ni es transmet a través de fulles assecades. Però que es podreixin tampoc és un futur millor per a ells, ni per a ningú. Rebrotar sempre és signe de vida.

09 de gener 2013

Despropòsits

Ha arribat el mes de gener, i els gimnasos i piscines tornen de nou a estar a rebentar de gent. Dintre d'uns tres mesos tot tornarà a la normalitat, però d'entrada avui ja m'he quedat sense plaça a una sessió a la qual pretenia anar. I el to no pretén ser irritant, no m'importa pas que la gent faci esport, malgrat que les instal·lacions es massifiquin. És més, me n'alegro, és bo que la gent trobi una activitat esportiva que els motivi i els faci sentir bé.

Que algú vulgui fer esport, a grans trets, pot ser: 1) perquè li agradi i el faci sentir bé, és a dir, com a afició; 2) perquè el metge li recomani fer esport i moure's per millorar en salut o 3) per voler baixar de pes per qüestions estètiques i de salut mental (obsessionar-se amb l'excés de pes pot arribar a límits amb els quals segurament tots estem familiaritzats). 

Des del meu punt de vista, el problema d'aquests rampells d'apuntar-se al gimnàs quan comença el mes de gener i el conseqüent abandonament és que no hi ha motivació. El fet de decidir-se a començar ha de ser una raó de pes per a un mateix, i crec que el canvi d'any és un estereotip tan arrelat que no té sentit per a gairebé ningú (o potser per a mi no té sentit i tinc una visió poc objectiva del tema). Que el metge t'agafi per banda quan tens el colesterol pels núvols i t'avisi seriosament que pots tenir problemes si no hi poses remei, pot ser una raó de pes. Però que canviï el calendari, ho és? A més, crec que per a molta gent, igual que jo, el concepte d'any natural és menys rellevant que no pas l'inici d'any al setembre i la fi d'aquest a l'agost. O al juliol. La meva vida fins ara ha estat dominada pel calendari escolar, però no crec que sigui gaire diferent per a la resta de la gent, ja que molts feu parada i fonda a l'estiu. Molts d'aquests famosos propòsits també tenen millors resultats si s'engloben en una rutina diària o setmanal que ajudi a integrar-los en el nostre dia a dia, de manera que també tindria més sentit plantejar-los quan comencem aquestes rutines.

Potser anar al gimnàs o fer esport és un concepte secundari, però d'altres propòsits com deixar de fumar sí que crec que s'hauria de ser més conscient a l'hora de prendre una decisió. I per tant, s'ha d'estar segur, i tenir una raó de pes per començar. Per a mi el punt de partida, la presa de decisions, és una de les coses més complicades de qualsevol projecte que engeguem, i estar motivat és important per a que tot surti bé. Si no, tan sols hi ha dues solucions: o bé fracassem (amb la conseqüent desmoralització en ser conscients que no hem estat capaços de superar-ho), o bé ens convertim en autòmats que deixem que el món es mogui al nostre voltant, sense ser gaire conscients del que fem i del per què ho fem.