15 d’octubre 2012

Sobreviure

La crisi econòmica ens afecta a tots, més o menys directament, i com que tothom escombra cap a casa avui també m'agradaria fer-ho a mi. De moment em dedico a formar-me per poder esdevenir algun dia algú capaç de poder-se dedicar a fer ciència, a investigar aquests buits conceptuals que encara avui tenim, i poder-los omplir per evolucionar en el com, el quan i el per què de tants i tants processos biològics, fonamentalment patològics. Per mi és una tasca preciosa i molt important, poc compresa de vegades per qui ho veu des de fora.

És un món molt castigat, i que malgrat que comprenc la situació en què ens trobem, no deixa de sorprendre'm i fer-me molta llàstima veure com els recursos disminueixen, i com amb menys diners s'han d'intentar obtenir els mateixos resultats o millors. Però és un peix que es mossega la cua, ja que amb molts menys diners, com podré seguir comprant el que necessito? Ara que conec una mica aquest món me'n faig creus del que costen els kits comercials per mesurar certes proteïnes, els anticossos, els medis de cultiu... I sense material no s'investiga ni es poden arribar a obtenir resultats, que en conseqüència tampoc es publicaran en format article en cap revista. Sense publicar et titllaran de mandrós, o de poc ambiciós, i encara et donaran menys diners (o gens!), amb els quals encara podràs fer menys cosa, arribant a un cercle viciós del qual els que tinguin un cop de sort o se sàpiguen espavilar se'n sortiran.

Per altra banda, si el pressupost es redueix també es pot contractar a menys gent, o directament es prohibeix contractar ningú. Es donen menys beques, i els requisits són més durs. No es tracta de perdre la feina, tampoc es tracta de deixar de cobrar. No és una situació que em posi entre l'espasa i la paret econòmicament, ja que no puc perdre una independència que no tinc. És més una qüestió emocional, una mena d'esgotament mental quan t'hi pares a pensar. 

Som en una mena de xarxa tròfica gegant, intentant rampinyar el que es pugui abans que en cas d'una hecatombe, ens veiem engolits pels peixos grans. I encara que pugui semblar estrany, l'únic clam que tinc és poder lluitar per sobreviure-hi, tot i que no puc perdre una batalla on ni tan sols sembla que ens hi vulguin deixar entrar.

01 d’octubre 2012

Fum

Les últimes setmanes, però sobretot els últims dies, he esdevingut de fum. Em deixo veure, però no gaire. Vaig amunt i avall, però sense romandre molt de temps en un mateix lloc concret al llarg del dia. I encara em deixo coses per fer. L'agenda (sí, m'ha arribat el dia que necessito agenda) no acaba de complir la seva funció organitzativa i és caòtica. Tinc papers repartits pel món i no a mà quan els necessito. I el cap fa voltes i no sap molt bé què ha de pensar i quan ho ha de fer.

Per contra, malgrat l'atabalament al qual ja m'aniré acostumant, sóc un fum viatger que es queda una mica de cadascun dels llocs que visita, tots ells força interessants. I això m'agrada.


PD. Anirem traient el cap de tant en tant... Sigueu bons! :-)