30 d’agost 2012

La flama crema amb menys força

Ahir va tenir lloc la cerimònia d'inauguració dels Jocs Paralímpics, i segurament molts estàvem amorrats al televisor... Però veient el Barça-Madrid que tant ens va fer patir. 

Independentment del partit, però, crec els Jocs Paralímpics estan molt infravalorats respecte els Jocs Olímpics, poca gent els fa cas. Durant un parell de setmanes, molts vam seguir als atletes que hi participaven, aclamant a Bolt, Phelps i companyia, coneixent esports dels quals segurament no en som seguidors i gaudint de competicions on s'enfrontaven els millors del món. Ara, segurament ni ho seguirem, ni sabrem qui competeix, ni en quina modalitat, ni si opta a medalla o no. Al final de la competició tindrem un recompte de medalles, que serà molt superior al que es va aconseguir fa tres setmanes. Perquè no hem d'oblidar que els nostres esportistes paralímpics són molt potents, i tenen un nivell que crec que els permetrà fer un bon paper. I ahir, mentre desfilaven durant la ceremònia inaugural, cap d'ells duia un posat altiu, de sentir-se entre els millors del món, sinó un somriure per tenir la oportunitat de poder participar en un esdeveniment com aquest, que potser per a ells també és una manera de tornar-li a l'esport tot el que els ha aportat. 

Dels esportistes olímpics sempre se'n destaca l'esforç, la motivació, el desgast físic i psicològic, el sacrifici. I els esportistes paralímpics també ho tenen tot això, però amb un desgast psicològic que en alguns moments segurament ha estat inimaginable. Hi ha qui ha nascut amb defectes congènits, i de ben petits potser ja hauran acceptat quines són les seves limitacions, però estic segura que no ha de ser senzill trobar-te dia rere dia amb obstacles que no pots superar. Encara més dur deu ser patir un accident que et limiti i no et permeti fer el que abans feies: hi ha un procés de dolor, d'aceptació de les noves condicions, i aquest procés moltes vegades troba la via d'escapament a través de l'esport. I això per mi encara li dóna més valor a tot plegat: el concepte d'esport va més enllà de l'esforç físic, del sacrifici, de l'esperit competitiu, del culte al cos. És una forma de regeneració de la pròpia persona, i de nous reptes a assolir.  

I tot això se'ns escapa. Alguns atletes paralímpics han aconseguit, fins i tot, assolir marques que els han permès participar als Jocs Olímpics amb atletes sense cap mena d'invalidesa, i això és molt i molt lloable. Però aquests esportistes ja existien abans, i segueixen existint. Corren gràcies a pròtesis de fibra de carboni, neden amb un sol braç o completament a cegues, a l'esforç de colpejar una pilota hi afegeixen el desplaçament amb cadira de rodes... I podria seguir. 

Potser un dels aspectes que em fa una mica més de ràbia és el fet que Internet avui en dia és una gran font d'informació, i que si a les seccions dels telenotícies on es parla d'Esports un 80% del temps ha d'estar ocupat per futbol per tenir més audiència, no entenc què costa penjar notícies dels paralímpics periòdicament a les pàgines web, ja sigui a les cadenes de televisió o a diaris digitals. Depenem dels mitjans de comunicació per assabentar-nos què passa a la resta del món, tot i que avui en dia la població, a través de les xarxes socials, també té un paper destacable. Però si dins nostre els paralímpics no es desperten cap sentiment d'excepcionalitat, aquest petit gra de sorra que podríem aportar també es perd.  

I a sobre que la flama olímpica sembla cremar amb menys força aquests dies, hi ha il·luminats que fan comentaris fora de lloc. Que el propi President d'un Comitè Paralímpic (obviant el tema nacionalitat) tracti amb tanta delicadesa als esportistes que el representen no ajuda pas a que la visió d'aquests Jocs millori ni que, des del meu punt de vista, els esportistes paralímpics aconseguexin tenir el reconeixement que es mereixen que els donem.

25 d’agost 2012

Misticismes

Tal i com han anat les coses (reestructuracions a última hora de les planificacions del curs, pujada de preus, i un llarg etcètera), hi ha molta gent que a dia d'avui encara no sap com podrà encarar la seva formació aquest any vinent. Jo mateixa encara no he pogut matricular-me al Màster que vull fer, però representa que properament podré fer-ho. Altres companys, encara esperen el segon període d'assignacions. 

I això és el que ha motivat el post. Hi ha un company que és en llista d'espera, i que malgrat haver fet el ronso al llarg de la carrera, l'últim any ha vist la llum. S'ha motivat i ha intentat compensar tres anys a mig gas, però malgrat això és normal que estigui a la corda fluixa, la inspiració divina no pot donar més de sí. És una persona competent i que crec que ho faria molt bé anés on anés, però l'expedient i el currículum en aquests casos té un paper força destacat. Així doncs, tremola per quan es resolguin les sol·licituds del segon període d'assignacions del Màster, i xerrant amb ell, em comentava que li posés una espelmeta i que pensés en ell el dia D.

I això em va fer pensar una mica. És absurd que posi una espelma a un sant si no hi crec, en aquestes coses. Conec gent que tot i no ser devota, sí que ho fa, sí que té aquest misticisme en situacions límit o davant d'esdeveniments importants. En aquests casos me n'he adonat que no tinc cap ritual, religiós o no religiós, que senzillament penso en aquella altra persona i desitjo que li vagi bé. Ni amulets, ni espelmes, ni frases clau, ni res. 

I vosaltres què se us passa pel cap de fer, en situacions així?

15 d’agost 2012

A mig gas

A mig gas encara, però amb energies renovades, torno a treure una mica el cap. El juliol va ser ple de contrasts, amb notícies de retallades i demés que m'han capgirat una mica els plans. Però l'agost, a part de calorós, ha estat (i està éssent) recomfortant, alliberador. Sobretot perquè m'he envoltat de natura i he caminat moltíssim (però ni molt menys intentant imitar les eminències de la catosfera, déu me'n guard!). I he vist paratges que recordava de la meva infantesa, adonant-me que de vegades els magnificava una mica, però que d'altres cops segur que fins i tot em quedava curta.

I anar fent, pas a pas, i aturar-se. I només sentir la remor del vent, ocells, i grills. I res més. Caminar molt, refrescar-se en aigües gelades, escollir un restaurant a dit i tenir el millor dels sopars en molt de temps... I emmagatzemar petits moments, talment com si els ulls fossin una polaroid, per tal que se'm gravin a la retina com una pel·lícula fotogràfica. Perquè si més endavant les coses van mal dades, me'n quedi un record dolç que m'ajudi a veure que tinc molt, i que encara queda molt per venir.







Verd, aigua i altre cop verd. El nostre Pirineu Occidental sempre serà la nineta dels meus ulls.