20 de juliol 2012

Parada i fonda

Encara no estic de vacances, però aviat cauran. I enguany és un bon moment també per fer vacances de bloc, per recomposar idees dins del cap i reemprendre'l amb energies renovades a finals d'estiu. Després d'un any com aquest, les tinc ben merescudes, crec!

Espero que gaudiu de les vostres! A la tornada ja us en faré cinc cèntims de les meves!

09 de juliol 2012

Aprenc a pensar

Fa un any i mig vaig fer una assignatura orientada a l'ensenyament de les ciències, motivada com ja us podreu imaginar per la meva multiplicitat de perspectives pel que fa al futur professional. I bé, entre les moltes burrades que em van dir, hi havia alguna coseta que mig deixava entreveure alguna cosa decent a aprendre en aquella assignatura: s'havia de perdre la mania a ensenyar conceptes i conceptes, i per contra, s'havia de motivar que la gent pensés per sí mateixa. D'informació avui en dia en tenim a cabassos (massa fins i tot), de manera que seria molt més pràctic ensenyar a buscar i destriar la informació, i no pas memoritzar milers de coses que dintre d'un parell de mesos ni recordarem.

I en el meu cas, com suposo que amb molts de vosaltres, això no ha estat posat en pràctica gairebé mai. Ningú m'ha ensenyat a pensar. I dit així, el primer que es passa pel cap és que això no es pot ensenyar. Doncs jo considero que sí i que no a la vegada. Crec que sí que es pot educar, fent treballar el cap davant de situacions problema que s'hagin de resoldre, però tenint en compte un ingredient secret: la solució correcta. Sempre que m'han fet barrinar una mica, hi havia una solució correcta amagada en algun lloc, i que amb una bona cerca bibliogràfica, o aplicant la lògica apresa o amb nocions de càlcul (o de vegades, fins i tot, només si t'il·luminaves) es podia trobar. Però no hi ha hagut mai un a veure com ho plantejaries, què se t'acut que podem fer, com creus que es podria fer... Sempre hi ha una veueta de rerefons, lleu però persistent, que et va burxant perquè endevinis què és el que vol que pensis aquell que t'està posant a prova. 

Però quan investigues, la gràcia està en cercar allò del qual ningú et pot donar una resposta, perquè simplement no existeix encara. I fins i tot un cop descobert, anys més tard apareixen noves tecnologies que permeten fer-ne un anàlisi més acurat i que ens tiren la teoria establerta per terra. S'ha de ser imaginatiu, tenir la ment oberta i tenir la tranquil·litat de que allò que se t'ha acudit i que has provat pugui no ser el que busques. I això em sembla que em manca una mica: saber per on tirar, què plantejar, com començar. I realment, em fa una mica de pena que no se m'hagi motivat en aquest sentit després de tants anys estudiant.

Però tot i així, tal i com he dit abans, jo crec que aquestes coses es poden educar. I encara tinc molt temps per endavant!!! Simplement ha estat una petita reflexió, feta una mica a cau d'orella, que com tantes i tantes altres coses potser dintre d'un parell d'anys faran que me'n foti una mica de mi mateixa.

04 de juliol 2012

Frenètic

Un dia ja en vaig parlar, dels pobles grans com el meu. No em considero "de poble", però aquesta setmana m'he adonat que les aglomeracions en hora punta a la gran ciutat, a les quals no estic acostumada, sí que em fan posar una mica nerviosa (i malalta, però això és culpa de la diferència tèrmica del transport públic). 

M'agrada caminar de pressa, quan anava a la universitat sempre ho feia. Però amb la calor que fa m'havia proposat anar ben descansada, escoltant música i arribant a lloc amb el cap clar. Però no ha estat possible: tot i anar sobrada de temps, el ritme frenètic de la gent del voltant m'ha atrapat, i m'he trobat caminant de pressa, quasi corrent, i pujant les escales a peu per no fer cua. O de sobte estava corrent per agafar un metro, quan al cap de dos minuts en passa un altre. Realment la gent va justa de temps? O nosaltres mateixos fomentem aquest estrès? A mi m'havia passat algun cop: m'aixecava al matí sobrada de temps, i m'entretenia amb qualsevol tonteria (no a propòsit) fins que, de nou, sortia amb el temps just i mig corrents. Com si el subconscient forcés aquesta pressió, aquesta manca de calma i serenitat. 

No sé si sóc l'única a qui li passa, però el cert és que no en trec res de bo, només petites dosis de tensió, calor, suor i potenciar el constipat!