28 de juny 2012

Valorar l'esforç

Quan pagui, quan pagui... Només seré oficialment llicenciada quan pagui, ja ho sé. Quan em clavin més de 200€ per un títol que em dirà tot i res. Que sóc oficialment biòloga. I això ho pot voler dir tot o no voler dir res. 

Tenir un títol sota el braç farà que em pugui matricular al Màster, ara que oficialment estic acceptada. Però no dirà res de mi pel que fa a les meves competències, el que sóc o no sóc capaç de fer. Tampoc em dirà si serveixo per investigar, si tinc iniciativa, si sé anar més enllà. Només dirà que he estudiat amb prou eficiència durant quatre anys per anar-me traient les assignatures de les quals m'he matriculat. 

Fa poc vaig mantenir una petita conversa amb algú que actualment ha acabat el màster, i que ha obtingut una beca per a fer el doctorat. Parlàvem dels requisits, de quin paper té la nota mitjana d'expedient en tot això, i de la importància que això té i el que pot dir d'un mateix. Ell defensava que tenir una bona nota mitjana no diu pas si serveixes per investigar, que senzillament és un índex de que tens facilitat estudiant. Que de vegades té massa pes. I hi estic d'acord, en aquest aspecte: no diu pas com és una persona. A la universitat he topat amb gent que tenia expedients que enlluernaven només de veure'ls, però amb les quals espero no haver de treballar mai. I ser bon investigador no s'ha de resumir en una nota, hi ha molt, molt més darrere. S'ha de tenir ment desperta, saber treballar en equip, ser sociable, tenir iniciativa per buscar noves vies, i saber lligar caps quan has fet diferents experiments. 

Però no negaré que jo tinc una nota mitjana força decent (que encara no és del tot oficial però que intueixo), i que això em beneficiarà. I si bé no considero que hagi de ser decisiva, sí que trobo que ha de tenir també certa rellevància a l'hora que algú decideixi comptar amb mi dins del seu equip. A part de dir que tinc facilitat en l'estudi, fet que no puc negar, també crec que pot deixar entreveure altres coses, com la tenacitat, o l'esforç, o el no defallir quan es té un objectiu. I aquest no pretén ser un post per tirar-me floretes, sinó que la conversa que vaig mantenir em va fer despertar un sentiment de voler valorar el que he estat fent al llarg de la carrera, i que potser si no ho faig jo no ho pot fer ningú. Jo també he estat cansada d'exàmens, i he tingut ganes de cremar els apunts. O he estat fent colzes (literalment, fins i tot ara els tinc una mica fets merda!) mentre a fora feia un dia espaterrant i la gent anava a la platja. O m'he menjat vacances de Nadal i de Setmana santa quatre anys seguits, perquè tenia treballets i exàmens a la tornada, i volia fer-ho bé. I senzillament era una necessitat interna de voler fer les coses el millor possible, saber que tenia potencial a dins per fer-ho i estar disposada a entregar-lo. Per què hauria de ser dolent o irrellevant, això?

19 de juny 2012

Què seré quan sigui gran?

Quan tenia tres anys, volia ser perruquera. Rentar, tallar i pentinar. Tant, que em vaig amagar sota una taula i em vaig tallar el serrell de manera desastrosa, tot tornant de la perruqueria. Va caure un calvot, segurament, ja no me'n recordo, però estava clar que allò estava fet per a mi. Ja n'aprendria de gran!

Quan tenia vuit anys, seguia volent ser perruquera. Però un dia, recordo que en una reunió on jo també hi era, la senyoreta ens va dir a la meva mare i a mi que jo tenia el cap molt ben moblat, i que seria bo que estudiés. Si després seguia volent ser perruquera, que ho fos, però que primer explotés una mica el caparró. Molt bé, vaig dir. Doncs seré mestra, advocada i després perruquera. Tota una declaració de principis. 

Més tard (amb 12-14 anys) m'hi veia, fent de professora. Els meus companys m'entenien quan els explicava coses que no entenien, i a mi m'agradava explicar-les. L'art de tallar i pentinar s'havia quedat enrere feia uns anys.

Amb 15 anys, vaig descobrir la Biologia. I vaig començar a pensar en una fusió de competències: ser professora de Biologia. Explicar metabolisme, evolució, coses d'animals, funcionament del nostre cos... Tot era molt interessant! I se m'acudien mil experiments i representacions per fer.

Fins que aquell curs, després de moltíssims anys de no trepitjar el zoo, hi vaig tornar. I va començar l'obsessió dels dofins, els cetacis, i la Biologia Marina en general. Ja no en vaig sortir, de les ciències de la vida, un cop m'hi vaig trobar em van atrapar. En aquella època em veia en algun zoo o dofinari, estudiant el son unilateral dels dofins, les maneres que tenen de comunicar-se... O encara millor, fent sortides a mar obert, estudiant-los en llibertat. Immersions arreu del món, estudiant espècies marines meravelloses, ben allunyades del que sovint tenim a la superfície. Fent documentals, ensenyant al món quina meravella d'espècies ens envolten. 

I així fins a la universitat. On la Biologia Marina és gairebé inexistent. On la branca de Biologia Animal és força avorrida. I on se'm va obrir tot un món de Biologia Humana, de comprendre com funciona el cos humà, que a dia d'avui encara em té fascinada. Ni els pentinats més extravagants, ni els salts de dofins més inversemblants arriben a captivar-me tant com el nivell de complexitat i regulació tan elevat que té el nostre cos. Què seré quan sigui gran? Seré algú capaç de comprendre com funciona tot plegat i de trobar-hi solucions quan no funcioni bé.

I així fins aquest curs. On s'han acabat complint les previsions que molts feien i que jo havia negat des que vaig entrar a la universitat. Jo no m'hi veia, al laboratori. Ni fent quatre anys de doctorat. I al final sembla que s'acabaran complint les dues premisses. I qui sap si en futur encara seré professora, tal i com vaig vaticinar quan tenia vuit anys. Segurament ensenyant coses que aleshores no sabia ni que existien, el punt de vista canvia. Però tot i així seguiria sent docència, compaginada amb investigació.

De tota manera, jo em segueixo preguntant què seré quan sigui gran. Potser perquè encara no em vull considerar gran. Potser perquè tal i com està el panorama, encasellar-se i fer afirmacions rotundes és arriscar-se molt. Però sembla ser que ara sí, tot comença a fer-se palpable.  

17 de juny 2012

L'os

El meu aïllament social i blocaire d'aquestes últimes setmanes ha fet que tot just avui llegís el post d'en Xexu sobre les assignatures dures de rosegar. I a dos exàmens d'acabar la carrera, és un moment fantàstic per poder fer el post! El Batxillerat no va ser gaire traumàtic, de manera que em centraré en les assignatures de la carrera.

A primer, vaig arribar a avorrir a mort la Botànica. Sobretot el visum (consistent en que et foten una fulla o un fruit davant i l'has d'identificar). Tinc el record d'anar a fer un tomb amb les companyes pel Campus de la UAB, completament artificial i on s'hi barregen mil i una espècies diferents, per poder anar estudiant. Tothom s'ho sabia i jo ni fava, em costava molt. El millor va ser anar a dinar a la gespa el dia abans, i en veure una de les professores del departament córrer per allà, espiar-la per veure si anava a collir material per l'examen!

A segon, vaig patir amb Citologia i Histologia. La dura en teoria era Fisiologia Animal, però a mi m'encantava de manera que me la vaig treure decentment. Però Citologia i Histologia vaig patir en estudiar-la, ja que tot eren classificacions, estructures... 

A tercer, vaig patir amb la Immunologia. Duríssima, sobretot pel professor. El nivell era molt alt, es passava bastant i ho detallava tot al mil·límetre. A més, hi ha centenars de processos que s'interrelacionen entre sí, i diferents combinacions de les mateixes molècules tenen diferent funcionalitat. Un caos. Però meravellosament interessant. Vaig aconseguir netejar l'assignatura de tota la brutícia amb la que aquell professor l'emmetzinava i estudiar-la va ser un plaer. Dels cops que he gaudit més estudiant!

Però per damunt de tot això, crec que podria destacar la Neurologia. El professor era molt egocèntric, el plantejament de l'assignatura no em va agradar (ni aquest ni la distribució del temari) i em va costar força. A més a l'examen ens va fer comentar uns articles de metodologia que encara avui ens preguntem quina relació hi havia entre el que ens va preguntar i el que es comentava a l'article. Crec que a raó d'aquesta assignatura he desenvolupat una mena de resposta immune contra tot el que se li assembla, i quan en altres assignatures apareixen temes de neurologia em costen moltíssim! 


Bé, un repasset d'assignatures de la carrera que han estat memorables!

PD: jo també li dic os i no coco, Xexu! :)