29 d’abril 2012

Els records són selectius

El post que ha escrit el Porquet sobre el seu primer record m'ha fet rumiar. Jo tinc mala memòria per als records, sobretot de la meva infantesa. Tinc flaixos, imatges que se sobreposen, coses que els meus ulls veien però que no sabria dir quants anys tenia quan allò va passar. Un espectacle al Palau Sant Jordi en el qual tenia llagues a la boca i mentre sopava el meu sandvitx de pa de motlle, plorava. Una caiguda amb el meu abriguet pelut de color blanc un dia de pluja. La caiguda a les escales de casa tornant de comprar i carregant una bossa, amb la consegüent ferida a la barbeta de la qual encara en tinc la cicatriu. Els colors que em deixava la noia de secretaria de la piscina, mentre esperava que el meu germà acabés el curset. 

Però de més gran, en una franja dels 7 als 14 aproximadament, hi tinc un buit important i recordo coses poc alegres, exceptuant potser un parell de competicions, que van ser èpiques. I em ve al cap allò de que potser recordem més les coses dolentes que no pas les bones. Per què deu ser això? No hi ha hagut coses bones que hagin estat prou rellevants com per guanyar-se un lloc a la memòria? O és un mecanisme de defensa, per ser conscient d'allò que fa mal i intentar-ho evitar quan calgui? No ho sé pas, però sí que sé que últimament m'agrada mirar les coses amb més deteniment, intentar absorbir-les o recordar-les per no perdre detall. I provo de ser conscient de com em sento per guardar també la sensació que envolta a les situacions que em són especials. 

Potser serveix d'alguna cosa, o potser no serveix de res. Els records segueixen les seves pròpies lleis i regles, no fan cas de res ni de ningú, no es deixen manipular. Com els somnis.

23 d’abril 2012

Dolç Sant Jordi!

Es pot estimar de moltes maneres, de manera que als meus quatre solets aquest Sant Jordi els ha caigut una rosa de part meva, que ho té tot: és vermella, no ocupa espai, és biodegradable (a l'estómac), és anticrisi (molt barata!) i estan fetes amb tot el carinyo del món! 




I una de vermella i no comestible per la mama, també! Aquestes que no faltin mai.


Espero que hageu tingut una diada ben dolça!




19 d’abril 2012

La maneta!

Cinc anys. Cinc anys són molts. El nap-buf de 16 anys que va començar a escriure aquest bloc no sé pas què n’esperava, i potser tampoc ho sé ara. El que sí que sé després d’aquests anys és que si rellegeixo els posts que he anat fent, hi puc anar veient la meva evolució, els canvis que a nivell personal i acadèmic m’han fet gran i m’han marcat al llarg del temps. Alguns us seran imperceptibles. xifrats en posts amb múltiples interpretacions. D’altres, com el canvi de nom del bloc, van esdevenir fets més notables: les cireres madures cauen de l’arbre, de manera que arribats a un punt vaig decidir fer el salt des d'una d'aquelles branques. 

No se m’ha ocorregut pas cap mena de celebració especial per aquest aniversari. La Zel o en Jordi Casanovas van obrir les portes del seu bloc a tot aquell que hi volgués participar. He pensat que si ho feia hauria d’acabar cedint-vos el bloc, després de vosaltres no sé si podria mantenir el nivell amb els meus posts! Vaig seguir rumiant, però les neurones no donen per a més i tot va quedar en un intent. 

Hi ha una cosa, però, que no faig des del segon aniversari. I és donar-vos les gràcies a tots i cadascun dels que en algun moment de la vostra vida blocaire heu decidit invertir uns minuts del vostre temps en deixar un comentari aquí. Escriure és bónic i engrescador, però encara ho és més una bona conversa. Un teva-meva, una crítica, un “jo també”, un “ànims”, una experiència... El meu comentari sempre ha estat, ha de ser i serà un “gràcies”. Sense tots vosaltres cada post seria una conversa amb mi mateixa, i això ho puc fer a títol personal, de manera que a aquest espai li mancaria el sentit. Per tant, una inmensa abraçada per a tots i cadascun dels motivats 2.0 que ens movem en aquest micromón! 

Ada, Adrià, Alasanid, Alepsi, Alyebard, Anacrònic, Anna, Annatarambana, Asimetrich, Assumpta, AzRi3L, Badoc, Barbollaire, Barcelona m'enamora, Bocins, Boira, Caganer, Calpurni, Cantireta, Carme Fortià, Carquinyol, Cesc, Clarissa Vaughan, Clint, Cris, Dafne, Dan, David, Deomisses, Dessmond, El porquet, El veí de dalt, Elfreelang, Eli, Èlia, Els del PiT, Elur, Elvira FR, Estripanits, Eudald, Eva, Fada, Ferran Genís, Finestreta, Francesc Mompó, Garbí, Gemma, Gerardeli, Giorgio Grappa, Gripablau, Guspira, Helena, Instints, iruNa, JF Guíxols, Jacme, Jana Pirinea, Jansy, Jesus M Tibau, Jo mateixa, Joan, Joan Ayats, Joan Fer, Joan Gassull, Jordi, Jordicine, Josep, Josep B, Kweilan, L'avi, La meva perdició, Laura, Linwë, Llum, Lluna, Manuscrits, Martí, Matgala, McAbeu, Menxu, Mercè, Mireia, Missis, Mon, Mònica, Montse, MrTorture, Neopoeta, Nimue, NosotrasMismas, Núr, Nymnia, Oliva, Omalaled, Òscar, Pd40, Peix, Persona, Pons007, Quadern de mota, Quim, Rafel, Ramon, Rita, Rits, Roc, Sànset i Utnoa, Sisco, Striper, Té la Mà Maria, Terra, Tirai, Tocat del cargol, Toni, Txari, Una lingüista elitista, Uribetty, Valqui, Vier, Wayfarer, Xexu, Xitus, Yáiza, Yeral, Yrun, Zazpi, Zel, Zincpiritione.  

I he de dir que la llista m’ha espantat. Per començar, hi ha un nom per a cada lletra de l’abecedari, i això m’ha fet molta gràcia. Hi ha els esporàdics, els que ja no hi són, els que ens trobem a cada nova edició de Relats Conjunts, els pesats que ronden per aquí des de temps immemorials i que no em puc treure de sobre (amb tot el carinyo del món :-D)... Però el fet és que no recordava que tanta i tanta gent hagués passat per aquí! 

De nou, moltes gràcies per seguir nodrint el bloc amb el vostre punt de vista, que sempre sempre serà benvingut! Llarga vida al bloc!

PD: Sé que hi ha noms que pertanyen a un mateix blocaire, però com que potser també hi ha canvis de nom que desconec, he decidit posar-vos a tots :)

13 d’abril 2012

Fins a on podem arribar?

Abans de prendre una decisió, sempre podem escollir. Llavors, aquella decisió ens guia fins que, de nou, el camí es bifurca i hem de tornar a prendre una nova decisió. Estar en últim any de carrera comporta haver de prendre una decisió, haver d'escollir què es vol fer, com, on i per què. Comporta haver de tornar quatre anys enrere, quan un cop s'acabava el Batxillerat se t'obria un món de possibilitats davant teu. 

Aquesta mena de converses es repeteixen dia sí, dia també al meu voltant últimament. Jo la decisió ja l'he presa, i molts se'n sorprenen (i no és per menys, solc ser la que es rumia les coses mil cops!). Però sobretot per la idea de continuar aquí la meva formació. Molts allarguen la carrera fins l'any vinent amb Erasmus, marxen a fer màsters a universitats d'Espanya o fins i tot més lluny, es prenen un any sabàtic o fan estades amb beques a l'estranger. Molts també es queden per aquí, per suposat, o bé no saben què faran. No negaré que durant els tres cursos anteriors vaig estar consultant molts programes de beques per Europa, per fer pràctiques o màsters. Però de la mateixa manera que vaig entrar volent ser biòloga marina i ara mateix vull fer immunologia, les coses van canviant amb el temps. Mai sabem quines sorpreses ens trobarem pel camí, i tampoc m'estic tancant cap porta, tinc molt temps per endavant per poder veure món i per conèixer com es treballa en altres llocs. 

Però de tot això, el que realment m'ha fet rumiar és que si bé el panorama que ens envolta no és gaire engrescador, la sensació general que denoto és que en la ment de molts, quedar-se comporta una mena d'acomodament i manca d'ambició. Potser aquí la inversió que es fa en ciència és menor que en altres indrets i per tant, amb menys pressupost hi ha menys marge d'acció... Però també es fan moltes coses! I prou interessants! Hi ha la mentalitat d'abandonar el vaixell si s'enfonsa, però jo crec que es pot arribar lluny sense tenir les butxaques plenes a vessar, només cal tenir ganes, idees i un bon plantejament. 

Per què no hi ha gaire gent que tingui ganes de saber fins a on podem arribar? 

06 d’abril 2012

Jo nedo

Fa poquets dies la Yaiza va comentar de que havia tornat a córrer la seva mitja particular. Als comentaris s'hi van nombrar diferents esports (què pot aportar cadascun, etc.), i en algun comentari va sortir que la natació era un esport avorrit (tot i que també va ser defensat, eh!). Cadascú té les seves preferències a l'hora de fer esport, només faltaria, però jo de natació n'he practicat tota la vida i de seguida em van venir al cap milers de raons per defensar aquest petit esport que a mi m'ha fet gran, i que de fet em ve de gust explicar-vos. Perdoneu si m'enrotllo massa!


Ja d'entrada, la principal raó per la qual molta gent considera que la natació és avorrida és perquè et fiques en una piscina i vas amunt i avall, sense sortir de la bassa. I això és cert, però per mi això és un mal menor (a part de que a l'estiu també es pot practicar a l'aire lliure!). Per mi posar-me en una piscina és regalar-me una estona de sensacions, de bones vibracions, d'un cansament generalitzat que s'estén per totes i cadascuna de les parts del cos i que em deixa renovada. M'agrada estar dins l'aigua i no tocar de peus a terra, és un ambient completament diferent del que estem acostumats durant la resta de la nostra vida. I per mantenir-nos estables dins l'aigua hem de moure tot el cos, fins i tot músculs que no saps ni que tens. D'això en vaig ser conscient quan entrenava, ja que després del mes d'agost de descans, a la tornada els primers dies em feia mal literalment tot el cos: cames, braços, adductors, glutis, coll, trapezi...

El que m'enganxa i m'atrapa més d'aquest esport, però, és la sensació de surar sobre l'aigua. I no em refereixo a posar-se panxa enlaire i deixar-se endur (que també és molt recomanable de tant en tant). Parlo de quan hi ha una harmonia de braços i cames, quan noto que els braços m'empenyen cap endavant i que les cames ho acaben d'arrodonir tot. Llavors noto com si nedés per sobre de la superfície de l'aigua, com si aquesta no oposés resistència. La pròpia embranzida fa que tan sols abaixant una mica el cap quan arribo a la paret el viratge es faci sol, gairebé per art de màgia. I flexionant una mica els genolls en tinc prou per impulsar-me i reprendre el meu propi camí. La gràcia és que no em passa sempre, depèn de com estigui aquell dia i del bagatge que porti. Per exemple, el primer dia que toco aigua després d'una setmana sense nedar no aconseguiré sentir-me així, però al segon dia ja ho puc aconseguir en funció de si els braços i les cames responen o no. No ho puc predir, aquesta és també la cirereta del pastís: alguns dies "persegueixo" aquesta sensació: és un joc entre l'aigua i jo, entre el cansament i la persistència. 

Un altre petit secret és, quan no hi ha ningú al meu carril, nedar amb els ulls tancats. De tant en tant els obro, per no desviar-me massa, però és una sensació impressionant de nou. És com quan es diu que els que perden un sentit en desenvolupen un altre: mentre nedo amb els ulls tancats ja no em concentro en veure què m'envolta, sinó que tot es focalitza en notar com la mà entra a l'aigua, com faig força des de la punta dels dits fins a l'espatlla, en trobar una ritmicitat en cada respiració... És un instant que hipnotitza, és notar que estàs immers en alguna cosa que et recorre tot el cos.

A aquesta alçada del post potser alguns pensareu que m'he fumat alguna cosa, però he de dir al meu favor que jo nedo força bé, quan entrenava vaig agafar una bona tècnica. És per aquest motiu, suposo, que malgrat ser un tap de bassa i calçar un 36, dins la piscina se'm veu força espavilada. I de la mateixa manera que hi ha gent que va en parelles o en grup a córrer o a fer bici, també es pot nedar en grup, i aquest fet es converteix en un al·licient extra: desmarcar-se, que t'agafin de nou, deixar-los enrere, retrobar-vos després de 50 metres i que la història es repeteixi de nou... Potser no ho sembla, però és extremadament divertit. I no negaré pas que més d'un cop m'he ennuegat rient sota l'aigua! 

I el final d'una bona sessió sempre ha d'estar a l'alçada. Ja ho vaig comentar en el post dels rituals, però hi ha un parell de coses que m'agrada fer: la primera (la repeteixo), és treure'm gorro i ulleres, submergir-me i aguantar la respiració, escoltant el que m'envolta (la remor de l'aigua, un murmuri, un soroll, els peus que vencen a la gravetat i volen surar...). També m'agrada fer una piscina per sota l'aigua, propulsant-me només amb els peus, i divisar com la paret cada vegada és més a prop, alhora que les existències d'aire també van minvant. Fins que al final ressegueixo la paret amb els dits, surto a la superfície i respiro amb força.

Una vegada em va venir una petita revelació a la ment, una mica estúpida, però que em va fer somriure: que en anglès, swim s'assembla a swing. I que, en certa manera, aquesta mena de comunió amb l'aigua és com un ball a ritme lent però constant, un lleuger balanceig, un deixar-se portar...


Bé, doncs ja he avisat que em quedaria una mica llarg! I pel que veig, una mica paranoic també! He deixat quatre detalls del per què a mi em sembla que és un esport que pot donar molt de sí, i els mateixos arguments que jo he fet servir poden ser del tot inversemblants per a una altra persona. Però en això consisteix la màgia de l'esport, la gràcia és poder triar i remenar. Encara que ara només faci natació com a hobby, l'essència de quan entrenava en part no s'ha perdut: m'ho passo molt bé, hi ha competitivitat, he conegut a força gent i m'hi sento com a casa...

04 d’abril 2012

En perill d'extinció


Potser el dibuix jo l'hagués dissenyat de manera diferent, però el missatge és clar!

02 d’abril 2012

Els pobles grans

La línia que defineix què és un poble i què és una ciutat és massa prima, o potser massa poc definida, de manera que fa de mal dir què ho és i què no. He consultat a la viquipèdia i només m'ha sabut dir que "Una ciutat és una població gran amb alta densitat de població amb predomini del sector terciari i menys del 25% de la població treballant a l'agricultura". Per tant, visc en una ciutat d'uns 60.000 habitants on es viu del comerç, del Parc Tecnològic del Vallès i del que pugui aportar tenir una universitat a prop.

Però si parleu amb mi, sempre l'anomenaré el poble, perquè no em surt pas dir-li ciutat. Hi ha certs llocs cèntrics (on et pots trobar a tothom) i la perifèria (bàsicament residencial). I és al costat de Barcelona, de manera que el vocabulari no és gens característic (ans al contrari, a algun barri sentir parlar català fa plorar). No ens coneixem tots, però sí que és molt senzill que milers de cares et sonin familiars, perquè te les trobes aquí i allà repetidament. A una de les botigues de coses de la llar hi treballa la parella d'un amic. Algunes dependentes del supermercat i de la farmàcia del costat de casa estudiaven amb mi. L'avi que em trobo cada cap de setmana a la piscina passeja el gos pel carrer més ample del barri. Un professor de la universitat cada matí veig com acompanya a la filla a l'escola. I el noi que fa les pizzes al bar de la meva facultat me'l trobava abans cada tarda al gimnàs.

I no em fa res. Però el que potser sí que em fa pujar la mosca al nas és la manca d'anonimat quan la necessites. Els nens, tel's trobes als parcs o a la plaça de l'església anant amb patinet. Als més grans, a algun dels quatre o cinc locals xulos que té la localitat. I si bé no em molesta trobar criatures que em saludin, sortir al vespre i topar sempre amb algú de vegades pot resultar incòmode. No tinc gaire enemics (diria!), però sí hi ha gent a qui per una raó o una altra no em ve de gust ni trobar-me ni haver-los de dedicar un somriure més burlesc que no pas de cortesia. O bé, simplement, m'agrada poder sortir amb algú a prendre alguna cosa i que no sigui vox populi!!