29 de març 2012

Rituals

Tenir un moment del dia que sigui especial és un petit tresor. Poden ser uns segons, uns minuts, una horeta... En resum, una estoneta on tenir una mena de ritual inconscientment estudiat i posat en pràctica, que repetim dia rere dia. Potser llegir un llibre mentre esperem el tren. O despertar la criatura que encara mandreja al llit, amb quatre pessigolles. O potser aquell cafè fumejant que impregna d'una olor deliciosa tota la casa, mentre fullegem el diari o mirem per la finestra, fent una mica el llangardaix amb els primers raigs de sol (ai, no sé si n'ha notat molt però aquest és el meu!). Es converteixen en una part indispensable del dia a dia, aquell moment de no importar-nos que el món giri sense nosaltres, de dir-li que necessitem descansar d'ell una estona. 

Jo també en tinc un altre... Cada cop que surto de la piscina, treure'm el gorro i les ulleres, agafar aire i fer una petita immmersió. I amb els ulls tancats, sentir aquell soroll sord al voltant que no saps d'on ve, i deixar anar bombolles fins que l'aire s'acaba i m'obliga a sortir.

I... quins són els vostres petits rituals?

23 de març 2012

Em fot!

Fer coses, moure's, prendre decisions, arriscar-se... Tot això sempre comporta mullar-se. Perdre o guanyar, sempre hi ha conseqüències. I si acabem decidint-nos per una opció o una altra seria, en principi, perquè estem disposats a acceptar aquest nivell de risc associat.

El problema potser ve si no havíem fet un bon balanç de la situació, infravalorant el nivell de risc, obviant variables, actuant sense pensar amb claredat. O potser sí ho vam contemplar, però tot i així ens va semblar acceptable, el fet de vèncer era una força absorbent en aquell moment que ho emmascarava tot. Quan, temps després, ens trobem amb les conseqüències dels nostres actes, tenim dret a queixar-nos? A pensar que no és just allò que se'ns presenta davant dels nassos? És una sensació estranya, com si les cartes que vam jugar en algun moment del passat tornessin en forma de pressió emocional negativa, per dir-ho d'alguna manera. I si bé pot ser que no ens afecti directament, o si potser ha deixat d'importar-nos, és "lícit" o "raonable" tenir aquesta sensació de no sentir-se mereixedor del que ens passa? Potser no ho volem canviar, no tenim intenció de retornar a l'estat inicial perquè sabem que actuaríem igual, no parlo d'això. Simplement és la sensació d'aturar-se, analitzar la situació, reflexionar i dir: sí, malgrat no voler-ho acceptar, em fot!

15 de març 2012

Transparent

Quina gràcia pot tenir, ser transparent? M'ho han dit alguns cops, però no fent referència al fet de passar desapercebuda, com un fantasma. Jo sóc transparent pel que fa a les emocions. 


Se'm nota quan estic contenta, em dóna per xerrar i per somriure tota l'estona. 

Se'm nota quan estic apàtica, es veu que contesto de manera estranya, amb un to entre melancòlic i de "deixa'm estar".

Se'm nota quan estic emprenyada o indignada, perquè es veu que contesto de manera seca, talllant.

Se'm nota quan estic il·lusionada, perquè es veu que em brillen els ulls.


Segur que aquestes reaccions són del més normals, el problema de ser transparent és que no les puc dissimular, traspuen sense ser-ne conscient, fins i tot quan les vull controlar s'esmunyen i es barregen a mb l'aire que m'envolta. En una conversa, tot i no voler que es noti, sempre m'acaben descobrint el pastís. Podria semblar a primer cop d'ull que pot ser un avantatge, si bé no per mi directament sí que ho podria ser a nivell col·lectiu, traspua sinceritat. Però deixa de tenir la seva gràcia quan te n'adones que et fa molt més vulnerable davant la resta, o que de sobte et fa estar mantenint una conversa de cortesia sobre el teu estat d'ànim amb algú que ni et va ni et ve.

10 de març 2012

Unes finestres al passat

Relíquies d'un passat, molt llunyà per a alguns i encara proper per a d'altres. Trobar objectes de 80 anys ençà, conservats meravellosament i guardats amb cura, és com tornar a tenir quatre anys i jugar a trobar pedres precioses amb formes estranyes al sorral de l'escola.  

Uns prismàtics a través dels quals veure-hi un trosset de món, i que no tenen gaire cosa a envejar a alguns dels més nous. Potser no enfoquen de tan a prop, però ho fan amb una nitidesa excepcional. Al principi em feia por tocar-los, com si s'haguessin de transformar en pols només entrar-hi en contacte. Però han resistit el pas dels anys, i han anat acumulant tot allò que uns ulls curiosos hi van poder veure a través. I sembla que ho pugui mig reviure mentre amb els ulls clavats als oculars, sento la veu de l'àvia que va xiuxiuejant. Fer l'espieta des de la galeria del pis per veure les sessions de cinema a la fresca que es feien a l'estiu, al cinema que hi havia a la planta baixa, ara ja desaparegut. Dies especials de gala, de poder-se permetre anar a veure una obra de teatre ben empolainats i amb els prismàtics a les mans, per no perdre's cap detall des del galliner estant. 

En treure els ulls dels oculars, uns altres ullets, petits i cansats pel pas dels anys, miren a l'infinit a través de la finestra. I mig humits, acompanyen el cap que assenteix, recordant aquells anys que no van durar gaire però que van deixar un record ben dolç a la memòria. 



05 de març 2012

Per segon cop!


3/03/2012. Camp Nou

Entretingut, emocionant... I el millor, del tot inesperat. 

03 de març 2012

Especialista... en què?

Avui he fet una feineta de recerca, de treure la pols al bloc, de posts escrits qui sap quan. M'agrada molts cops trobar-hi comentaris i reflexions que s'han complert, i d'altres que no (per especular que no quedi). Una mica com a les Cartes al futur que alguns de vosaltres escriviu. 

Avui tocava rescatar el post del dia que em vaig decidir a estudiar Biologia sanitària, a convertir-me en biòloga de "bata". Hi he trobat comentaris que m'han fet molta gràcia: en Xexu vaticinava que em dirien friki quan m'agafés assignatures que no eren de la meva branca com a lliure elecció... i en algun cas així ha estat! I en Dan em deia que havia fet una bona tria, i també la va encertar. Però sobretot necessitava llegir-lo perquè jo sóc bastant cagadubtes, em costa prendre decisions, i necessitava veure i palpar que la tria no esdevé un procés tan traumàtic com me'l plantejo. Que després mica en mica cadascú es va construint el camí, i que si hi ha coses que no es poden fer, es poden acabar substituint per altres que poden acabar sent una grata sorpresa.

I tot això ara a que ve? Obertura del període de preinscripcions a Màsters. Aquest cop, però, la paradoxa encara és major, perquè jo ho tenia molt clar: la Immunologia em té el cor robat. Barregeu uns quants macròfags amb unes quantes citoquines, afegiu-hi un polsim d'immunoglobulines i tindreu una recepta per llepar-vos-en els dits (molts no tindreu ni idea de què són aquests noms, ho sé!). I tenia moltes ganes d'aprendre noves receptes com aquestes, però... Sorpresa, hi ha una mena de justícia divina que no està contenta si no em posa pals a les rodes. Una magnífica renovació curricular o una cosa així fa que s'hagi obert la preinscripció del Màster en Immunologia, però que aquesta sigui temporal a l'espera que des de l'òrgan de Govern corresponent s'aprovi. I em fa una mica de respecte, perquè malgrat no ser un Màster nou i que jo tinc l'esperança de que sí que es faci l'any vinent, els últims anys han sortit Màsters de sota les pedres, de mil coses diferents, i en conec uns quants que han acabat desapareixent. Tot això fa que vulgui preinscriure'm a un segon Màster, "per si de cas". I les alternatives... o no em fan gaire el pes, o són tan generals que seria pagar per avorrir-me al llarg d'un any (és molt llarg d'explicar, però en resum: amb el Pla Bolonya, els Graus han reduït temari de manera que el que s'imparteix en molts Màsters jo ho he fet al llarg de la meva especialització de Llicenciatura). 

Quina alternativa triar? Ja em teniu de nou, cagadubtes!