29 de febrer 2012

Un punt petit...

...però sóc un punt.


20:46: He trobat la fotografia sencera...




Font: el meu mòbil cutre

26 de febrer 2012

Deixa'm no dir-te...

Postal amb ocell 

Una postal d'aniversari feta plegant paper i enganxant trossos de paper de regal, seguint una mica la tècnica del decoupage. Fa patxoca, feia temps que no tenia gaire idees per fer postals, però aquesta ha quedat prou bé. El més important, però, era què posar a dins, a part de Moltes felicitats. Últimament no tinc gaire fluidesa verbal en aquest sentit, i m'he enganxat força a escoltar música. N'escolto pel carrer, mentre netejo a casa, mentre cuino. Això fa que hagi trobat lletres que parlen per sí soles i que m'ajuden a dir el que a mi no em surt. I qui diu cançons, diu poemes. I qui diu poemes, diu Miquel Martí i Pol.


Deixa'm no dir-te el que hem perdut. Ho saps tan bé com jo, i prou que ho repeteixen tot de corcs, insistents i temeraris, només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir-te, en canvi, el que hem guanyat: un pam de món, concret i destriable, i un vidre de colors per contemplar-lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara


És un poema que potser per a molts de vosaltres passaria desapercebut, o que no us diu res. Però per a la meva postal va perfecte, no és només adequat sinó que és el que jo voldria saber dir, o el que dic però no és escoltat. Potser al mestre li fan més cas que a mi.

23 de febrer 2012

Composition X [RC]


Quantes vegades prenem decisions de les quals més tard ens en penedim, i molt... Però no es pot fer marxa enrere. Per aquest motiu, per exemple, no li agradaven gens els tatuatges: eren una cosa massa estàtica, de caràcter permanent, que ni les tècniques làser aconseguien fer desaparèixer sense deixar cicatriu. I les persones canviem, de manera que allò que semblava meravellós, qui diu que ens uns anys no es pot convertir en odiós? 

Un altre exemple, el seu marit. Aquell xicot atent, encisador i ben plantat s'havia metamorfosat en una bola de greix insofrible, impertinent i arcaica, que es passava el dia al sofà renegant de tot i de tothom i que era incapaç de mirar-se el melic (literalment i figuradament) i jutjar-se a sí mateix. No sabia pas si durant els primers anys de casats ell s'havia esforçat en amagar tots aquests trets, o si bé havia anat canviant mica en mica, sense que ella se n'adonés, fins el dia que es va trobar asseguda mirant la tele al costat d'un desconegut. Dels petons i les abraçades havien passat als crits, els renecs i a la insistència d'ell en assetjar-la amb paraules brutes i masclistes. La que neteja la casa, la que es passa el dia sense fer res, la que... Tot allò s'havien convertit en sinònims del seu propi nom, que a aquell ritme no trigaria a oblidar ella mateixa, fins i tot. Quan arribava de la feina, ell seia al sofà, amb una tassa de te i el diari, del qual en descartava la major part per centrar-se només en les pàgines d'esports. Mentrestant ella anava fent mica en mica les feines de casa, sense dirigir-se la paraula. Fins i tot era incapaç d'aixecar els peus quan ella, tot passant' l'escombra, li ho demanava. Intentava estar al mig de tot per ser un destorb sempre que pogués i així propiciar que es desencadenés una baralla a la més mínima, de la qual sabia que en sortiria guanyador.

I ella, formigueta, anava recollint diners, setmana rere setmana, d'altres feinetes remunerades que feia mentre el seu marit no hi era: vores de pantalons de veïnes, netejar escales de blocs de pisos... El raconet es va anar engreixant, i com que el noi del banc coneixia al seu marit des de feia molts anys, se'n va guardar prou d'ingressar-los i els guardava en un sobre, dins d'una maleta petita de viatge. Allà dins, a més, hi tenia quatre peces de roba ben plegades des de feia més de cinc mesos. 

[...]

El davantal a ratlles (una analogia grossera de la seva condició de presonera), i l'escombra. El seu propi vaivé la té mig hipnotitzada, sense saber ben bé quin dia o quina hora és, tots els dies li semblen iguals. Ell, com sempre, al sofà, ben acomodat, com un maharajà que té la serventa a disposició les 24 hores del dia. Ella, amablement, li demana si pot alçar els peus per poder escombrar. Ell alça els ulls del diari, li fa una repassada de cap a peus, somriu mig burleta i, sense articular paraula, se'n torna a la lectura. Ella comença a enrojolar-se i continua escombrant, obviant que hi han uns peus que li toquen els collons. Col·loca al recollidor tota la merda que de moment ha acumulat, i, com si ell no hi fos, continua escombrant, xocant un cop i un altre contra els peus del marit. Ell alça els ulls, mig mosca, per avisar-la. Ella s'atura, però quan ell creu que ja ha quedat avisada, hi torna, aquest cop més fort. Pica, i pica, i pica fins que ell, emprenyat, li llença el diari a la cara i la comença a escridassar. Ella li aboca el recollidor amb tota la merda i la pols per sobre, li crida i es treu el davantal. I mentrestant pensa que no totes les decisions que es prenen a la vida són irreversibles. La maleta és a la porta. 


18 de febrer 2012

Pilars

A la vida cadascú té el seu micromón muntat: les seves amistats, la seva família, persones amb qui rius, persones que et donen consells, persones amb qui t'hi compenetres de forma estranya i alhora fascinant... I potser també algú de vosaltres té una persona que ha esdevingut un pilar. Potser no una paret mestra que si s'enfonsa se'n va tot a la merda, però sí algú important, algú que t'ha ensenyat molt. Jo vaig conèixer algú, fa uns anys, amb el qual vaig aprendre a saber veure les coses des d'un altre punt de vista. Algú que malgrat tenir un cor molt vulnerable i que l'afectaven molt les coses que passaven al seu voltant, tenia una capacitat bàrbara de regenerar-se i tornar-ho a intentar de nou. Algú que sabia apreciar quan fas un pas endavant, i que si calia fer un pas enrere per fer les coses millor, no ho dubtava i tornava a començar, amb més paciència que un sant i amb energies renovades. Malgrat no ser com ell, quan les coses han anat maldades sempre l'he tingut present com aquell que em regalava una mica d'aquella espurna que tenia, i que em feia pensar que encara tot era possible i que es podia remuntar; que l'esforç valia la pena. 

Estic en un moment bastant dolç, la veritat és que crec que no em puc queixar de res. Considero que el que tinc m'ho he guanyat, i que ningú m'ha regalat res, però no tothom té la mateixa sort que el seu esforç es vegi recompensat, això també s'ha de dir. Però el pilar que jo tenia s'enfonsa, ja que malgrat tots els esforços ha acabat en un estat malaltís, tant físicament com psicològicament. I veure com un pilar s'enfonsa és massa dur com per no intentar fer-hi res. Ha intentat lluitar no només contra tot el que li venia sinó també contra tot allò que veia que passava al seu voltant i que trobava injust, en un acte d'altruisme que l'ha acabat consumint. Potser ha volgut anar massa enllà, no ho sé, però la seva voluntat de voler-ho intentar li ha passat factura. 

La veritat és que poca cosa puc fer-hi: només puc aportar el meu granet de sorra dia rere dia per intentar que es relaxi... i intentar que l'espurna no s'apagui. 

12 de febrer 2012

Qualsevol excusa és bona...

Per sortir un cap de setmana, gaudir de bona companyia i practicar amb la càmera abans de tornar a ser al peu del canó demà!

El dia que va nevar i que ens van desallotjar de la universitat...


I aquest cap de setmana, amb el fred encara ben present...


Unes vistes d'allò més recomfortants, un silenci que ho envolta tot...


I un esmorzar com déu mana!


07 de febrer 2012

Recompenses

Després d'estudiar molt, s'ha acabat el meu últim febrer. Un febrer de no moltíssimes assignatures sinó de perseverança, d'encostipats, de posar-me nerviosa als exàmens com si encara fes primer de carrera, de fer xocar el cap contra els apunts per si de cas la informació entrava per difusió... I per què no, de recompenses. De bones recompenses. L'esforç i la reciprocitat són molt importants, sobretot quan l'esforç és substanciós i les recompenses són condicionants d'un futur no molt llunyà. Deixar de banda moltes coses i posar tots els esforços en una d'elles pot acabar desmotivant si després la jugada no surt bé. Però si surt bé, si enlloc d'un full fas un repoker, la recompensa es multiplica. I a més motiva, dóna ganes de fer coses. És temps d'il·lusionar-se de nou, de posar de nou les cartes sobre la taula i jugar amb perspicàcia, arriscant, però alhora amb seny. Perquè alguna coseta dins em diu que tot acabarà sortint bé. I el final és força a prop.