31 de gener 2012

Chop Suey [RC]




El far del sud by Sopa de cabra on Grooveshark

La va trobar per primer cop al bar que freqüentava en sortir de la feina. Ella seia sola en una taula, amb un got buit davant que havia contingut alguna cosa alcohòlica, whisky potser. Tenia la mirada buida cap al got, com si fent un esforç pogués fer que es tornés a omplir, per buidar-lo de nou. El posat trist i desanimat, barrejat amb aquella aura, aquell aire místic que brollava al seu voltant, li va provocar una punxada al cor i un desig d'apropar-s'hi i consolar-la. Però l'únic que va poder fer va ser seure a la barra, demanar el mateix que ella i mirar-la i parlar-li en la distància. Que tot acabaria passant. Que trobaria la llum, el far que la il·luminés i li marqués el camí que havia de seguir, fos quin fos. El bar es buidava, i ell seguia mirant-la, absort, amb aquell delit estrany motivat pel desconsol d'ella. Una sensació ben estranya, solen dir que un somriure enamora, però d'ella no n'havia traspuat cap espurna d'alegria. I així va estar fins que ella va demanar el compte, li van portar un platet, va deixar els diners, es va posar el barret i va marxar.  

Al cap d'una estona ell va fer el mateix, i de camí cap a casa no podia deixar de pensar en aquell posat trist, en aquella aura, en aquella noia que li havia robat el cor. Ni tampoc hi deixava de pensar mentre sopava. Ni quan es posava al llit. Ni quan, sense adonar-se'n el sol traspuava de nou a través de la finestra. 

Tornava al mateix bar, tarda rere tarda, i seia a la barra i l'observava. Sempre sol. Si els companys de la feina volien acompanyar-lo, donava alguna excusa, agafava una ruta alternativa i després de vagar mitja hora treia el cap pel bar. Des de fora del bar, a través del vidre translúcid podia observar la seva silueta, els braços recolzats a la taula, el barret. Es posava nerviós, però acabava entrant a dins del bar, seient al lloc de sempre, i observant-la, com sempre. Somiant el que li podria dir, què podria oferir-li, què la podria consolar. No tenia gaire per donar, però no li importava sacrificar-se i entregar-s'hi si ella el podia arribar a estimar. Perquè coses com aquelles només passen a les pel·lícules, a les cançons o a les novel·les, però quan les mires, les escoltes o les llegeixes no notes el mal, l'angoixa, la força que t'absorbeix, la ceguesa. Això en la ficció tan sols es pot arribar a percebre, però mai no es viu a la pròpia carn com si fos real. Si mai s'havia enamorat d'alguna noia, després d'allò sabia que ni tan sols es mereixia anomenar-ho amor. Potser desig, potser atracció, però res més. 

Va estar un temps que no la va veure, fins que de nou un dia va reaparèixer. Però no estava sola. L'acompanyava una altra noia. Havia perdut la tristor als llavis, la humitat als ulls. S'havia arreglat una mica més, i uns clotets vermells a les galtes ressaltaven amb els seus ulls clars. En refer-se, aquella aura havia deixat d'envoltar-la a ella per passar a il·luminar la sala, el carrer i la ciutat. Era com una ombra, una figura de sucre, una holografia. Temia respirar massa fort per si era un miratge i desapareixia com el fum, o tancar els ulls per si al obrir-los deixava de ser-hi. Fora de sí, es va aixecar, sense saber massa bé què feia, i s'hi va acostar. A cada passa el cor se li accelerava, i pensava què podria dir-li, com saludar-la, com presentar-se, com fer fora a l'altra noia per poder tornar a tenir-la per a ell sol. Com fer que el món tornés a girar de nou per a ells dos. 

Quan va passar pel costat de la seva taula, després d'un moment de vacil·lació, va seguir caminant en direcció a l'altra punta de la barra. Va girar-se, dissimuladament, i no va poder evitar sentir-se perplex: les dues noies, idèntiques, emanaven la mateixa llum, la mateixa placidesa. I ara no sabia quina era la seva, aquella en la que havia estat somiant dia rere dia, aquella que havia estimat en la foscor, aquella a qui li havia promès que ho donaria tot per ella. De fet, potser no sabia si és que hi veia doble, si la intrusa tan sols era una prolongació de la seva estimada. I es va posar a tremolar, a perdre el cap: ja no sabia discernir si el que havia vist, vespre rere vespre, era real o no. 



La meva proposta del quadre nº50 de Relats Conjunts!!! Felicitats a tots els que edició rere edició us exprimiu el caparró!

29 de gener 2012

Óssos de cotó de sucre

Quan l'he vist era un home que trucava a la porta.

Quan he tornat d'agafar la càmera era un ós que es llençava sobre la presa, amb un gep una mica estrany...  

A hores d'ara, s'ha difós entre la resta de núvols...



I sí... Ja tinc càmera!!!! Falta dominar-la, avui en dia les compactes tenen moltes pijotades i no sé com optimitzar-la encara. Tot arribarà!

21 de gener 2012

Substitut

Em sembla que l'envio al proper examen enlloc meu... A més, li encanta, fa bona cara!



14 de gener 2012

La Laia i la penúltima creuada...

Amb una miqueta de sort, aquest serà l'últim gener sota pressió. Si bé no m'atreveixo a dir l'últim gener d'exàmens, sí que serà l'últim com a prellicenciada

Per tant, amics i amigues, em sembla que a partir de la setmana vinent desapareixeré del mapa (si no ho havia fet ja els últims mesos) durant unes tres o quatre setmanetes, amb alguna reaparició potser fugaç, en forma de post que en llegir-lo el primer que us passarà pel cap és pensar que me'l podria haver estalviat. 

En realitat... Què afortunats que sou, estimats blocaires, de no haver-me de suportar! En poca d'exàmens pateixo metamorfosis d'ira, nerviosisme i caràcter irascible, fets que hauria de controlar després de tota una vida d'estudiant, però que no crec poder vèncer mai. Així que, mirant-ho per aquest cantó, fins i tot us faig un favor!

El cafè a punt (i dos, i tres...) i la cafetera plena per si algú em vol acompanyar!

Fins ben aviat!

08 de gener 2012

Afició o professió

Una cosa que m'ha passat pel cap últimament, tot observant al meu voltant, és el fet d'escollir professió. I més en concret, el fet de convertir un hobby en la pròpia professió. Quan diem que "ens volem dedicar a...", és perquè ens agrada, ens motiva, hi veiem alguna cosa especial que ens crida l'atenció. I de vegades hi ha coses que comencen com a hobby i que per amor a l'art hi ha qui s'hi dedica en cos i ànima i n'acaba fent la seva professió. I de fet, potser acaba fins i tot costant una mica veure la diferència entre que allò que t'agrada sigui alguna cosa a la qual t'hi vulguis dedicar o que sigui una mera afició.

No sé si m'explico gaire, i de fet, segur que en molts casos potser no és aplicable, però el que a mi em barrinava pel cap era com canvien les sensacions, i si en professionalitzar-lo el hobby deixa de ser hobby, si se n'han de buscar de nous, i si hi ha perill d'acabar perdent l'encís que tenia al principi. Hi ha les dues cares de la moneda: per una banda, dedicar-se a allò que et motiva és... uau! Genial! Anar a la feina amb un somriure, gaudir del que es fa... I segur que el rendiment se'n veu recompensat. Això no exclou patir de vegades, i tenir moments durs, però al cap i a la fi, si alguna cosa ens és important, els errors fan mal. Si passéssim de tot si les coses no surten bé, potser és que tampoc ens agrada tant. I l'altra cara de la moneda és si dedicar-nos a allò que havia estat un hobby pot acabar cremant. En cert sentit, els hobbies que jo tinc són per passar-m'ho bé, i sobretot per evadir-me, per trencar. I fer-ne d'això el dia a dia perd aquesta finalitat. Un exemple absurd: si em dediqués a fer figuretes d'origami crec que al cap d'un temps agafaria mania al paper segur! 


05 de gener 2012

Bocca della verità [RC]



Pels Reis Mags, vigilar dia rere dia que tots els nens del món es portessin bé s'havia convertit en una tasca molt feixuga, ja que la població mundial seguia creixent i cada cop hi havia més nens per atendre. Gràcies a la seva tasca constant, durant el mes de gener, a mesura que anaven llegint  les cartes que els nens els enviaven, sabien destriar quins s'havien portat bé i quins no, i per tant, jutjaven quins mereixien carbó a la seva sabata. També n'hi havia d'entremaliats que demanaven moltes i moltes joguines, de les quals no totes arribarien a ser entregades, doncs el mal comportament mereixia alguna mena d'avís. Però com hem comentat, any rere any cada cop hi havia més nens, i sis ulls no arriben a veure-ho tot... Per tant, moltes de les entremaliadures, innocents o no, passaven desapercebudes davant dels ulls reials i aquells nens acabaven rebent tot allò que havien demanat. Els Reis Mags i la seva justícia perdien credibilitat des del punt de vista dels infants, ja que el seu mal comportament es veia recompensat. En conseqüència, la mala bava anava in crescendo l'any següent. 

Fins que els Reis Mags van dir prou, que allò no podia ser. Que hi havia massa maldat al món recompensada, i massa regals que arribaven a un mal destí. I tenint en compte els temps de crisi que corrien, es va prendre un ultimàtum: una revolució en els trons reials de tots els carrers, places i centres comercials de totes les viles del món. Allà on anés el Rei Mag per tal de rebre la carta d'un nen, hi hauria una Bocca della verità. I la veritat (i hi poso la mà a dins) és que el mètode va funcionar molt bé. El guió del Rei Mag, que ja se'l tenien ben après, començava amb un com et dius?, seguit d'un t'has portat bé aquest any? i finalment un què és el que has demanat?. El mètode senzillament consistia en introduir una petita prova: qualsevol vailet que digués que s'havia portat bé, havia de posar la mà dins de la Bocca della verità, exposant-se a perdre un parell o tres de dits en cas d'haver mentit. Els vailets, mig atemorits en saber com funcionava aquell instrument, de seguida rectificaven en cas d'haver mentit, exposant-se a no rebre tot el que havien demanat però a conservar el polze, l'anular i el xic, que de ben segur en un futur els farien molta falta. 

I així va ser com aquells Nadals els Reis Mags es van estalviar força calerons, els nens van ser més sincers i gairebé no hi va haver pèrdues de dits. Gairebé... Pel tron dels Reis hi passa tothom, no només nens, que els grans també volen (volem) rebre algun regalet. I sempre hi ha algun espavilat que es creu més llest que els Reis Mags...!

----

Que ningú em denunciï per incitació al maltractament infantil! Gràcies!