15 d’agost 2012

A mig gas

A mig gas encara, però amb energies renovades, torno a treure una mica el cap. El juliol va ser ple de contrasts, amb notícies de retallades i demés que m'han capgirat una mica els plans. Però l'agost, a part de calorós, ha estat (i està éssent) recomfortant, alliberador. Sobretot perquè m'he envoltat de natura i he caminat moltíssim (però ni molt menys intentant imitar les eminències de la catosfera, déu me'n guard!). I he vist paratges que recordava de la meva infantesa, adonant-me que de vegades els magnificava una mica, però que d'altres cops segur que fins i tot em quedava curta.

I anar fent, pas a pas, i aturar-se. I només sentir la remor del vent, ocells, i grills. I res més. Caminar molt, refrescar-se en aigües gelades, escollir un restaurant a dit i tenir el millor dels sopars en molt de temps... I emmagatzemar petits moments, talment com si els ulls fossin una polaroid, per tal que se'm gravin a la retina com una pel·lícula fotogràfica. Perquè si més endavant les coses van mal dades, me'n quedi un record dolç que m'ajudi a veure que tinc molt, i que encara queda molt per venir.







Verd, aigua i altre cop verd. El nostre Pirineu Occidental sempre serà la nineta dels meus ulls.

5 comentaris :

  1. Tot i que és maca la sensació que descrius, i l'agost ha anat bé (i segueix anant), es llegeix un cert aire de tristesa, suposo que per aquests fets de juliol. Espero que no sigui res. No dubtis que, efectivament tens molt, i que n'hi ha prou amb saber-ho i gaudir-ne. I després ja veurem.

    ResponElimina
  2. Oioioiiiii el nostre Pirineu Occidental és senzillament espatarrant. El millor lloc per a fer fora cabòries, males sensacions i presagis negatius, de veritat.

    Només llegir-te se'm posa la pell de gallina... conec tan i tan bé aquestes sensacions que descrius, caminant al bell mig de tanta natura.

    Oh! I mira que tractar-me d'eminència! No, no, no... les eminències són elles, les nostres muntanyes!

    A seguir gaudint d'aquest agost que t'està essent tan regenerador.

    Endavant, salut i muntanyes!

    ResponElimina
  3. M'alegro que l'agost estigui arreglant el juliol. Em fas una mica d'enveja, jo aquest any la muntanya no l'he vist ni de lluny, com qui diu. Enyoro caminar... i alhora, sé que no estic en forma per posar-m'hi de cop! Bon estiu! (o el que en queda)

    ResponElimina
  4. Gran Pirineu Occidental! Jo sóc més gran i tampoc hi anava des de que era petita (les fotos que vaig trobar per casa eren de l'any 85... tu encara no hi eres!)

    La sensació, la mateixa: molt verd, molta aigua, i amb ganes de tornar-hi!

    ResponElimina
  5. Xexu, no és tristesa, només canvis de plans inesperats. Ja ho hauré comentat algun cop, però un dels defectes que tinc és que necessito il·lusionar-me per les coses que faig o faré, m'agrada i m'ajuda a donar tot el que dono de sí. I això comporta que si els plans es trenquen, sempre tinc aquella sesació de "ostres..." . Però també m'hi sé sobreposar, de manera que tal i com dius, ja veurem! :)


    Porquet, és el que et deia un dia, per mi no té comparació amb altres muntanyes (clar que també n'he vist poques, més endavant canvio d'opinió potser), però sí... Pujar ben amunt o senzillament, seure a la vora d'un llac perdut enmig de dues valls i escoltar el vent, o els grills, o posar els peus en remull en aigües gelades... Tot això regenera :)


    Yaiza, sempre ho pots provar! Jo vaig caminar moltíssims, amb desnivells que creia que no podria amb ells, i tot i que se'm van carregar els genolls, en vaig sortir molt airosa, i també pensava que no podria! Potser una ruta curta, la qüestió és sortir i guarir-se de tot.


    Matgala, suposo que en haver-hi tanta aigua i tanta humitat, això permet que hi hagi aquests boscos tan verds, i la veritat és que és per perdre-s'hi... :)

    ResponElimina