04 de juliol 2012

Frenètic

Un dia ja en vaig parlar, dels pobles grans com el meu. No em considero "de poble", però aquesta setmana m'he adonat que les aglomeracions en hora punta a la gran ciutat, a les quals no estic acostumada, sí que em fan posar una mica nerviosa (i malalta, però això és culpa de la diferència tèrmica del transport públic). 

M'agrada caminar de pressa, quan anava a la universitat sempre ho feia. Però amb la calor que fa m'havia proposat anar ben descansada, escoltant música i arribant a lloc amb el cap clar. Però no ha estat possible: tot i anar sobrada de temps, el ritme frenètic de la gent del voltant m'ha atrapat, i m'he trobat caminant de pressa, quasi corrent, i pujant les escales a peu per no fer cua. O de sobte estava corrent per agafar un metro, quan al cap de dos minuts en passa un altre. Realment la gent va justa de temps? O nosaltres mateixos fomentem aquest estrès? A mi m'havia passat algun cop: m'aixecava al matí sobrada de temps, i m'entretenia amb qualsevol tonteria (no a propòsit) fins que, de nou, sortia amb el temps just i mig corrents. Com si el subconscient forcés aquesta pressió, aquesta manca de calma i serenitat. 

No sé si sóc l'única a qui li passa, però el cert és que no en trec res de bo, només petites dosis de tensió, calor, suor i potenciar el constipat!

3 comentaris :

  1. durant una època treballava al meteix temps uns dies a Andorra i els altres a un petit poble de Teruel....canviava el ritme frenètic per la tranquil·litat d'un dia per l'altre....
    Sempre estava més content quan anava cap a la tranquil·litat.

    ResponElimina
  2. Penso que sí que nosaltres mateixos fomentem aquestes presses, tot l'ambient ens fa córrer, és el que té la ciutat. Però hom s'hi acostuma, a mi no m'estressa, la veritat, suposo que sóc un més de tants que van a pas ben viu pels passadissos. Si descomptes que jo vaig llegint pels passadissos del metro...

    ResponElimina
  3. Joan, ostres... si jo parlo d'estrès, no em puc ni imaginar el ritme que duies llavors, eh!



    Xexu, riuràs... pero cada cop que veig algú que camina i llegeix alhora penso en tu! I en que se la fotrà amb les parets o les papereres, per a què negar-ho... ;)

    ResponElimina