09 de juliol 2012

Aprenc a pensar

Fa un any i mig vaig fer una assignatura orientada a l'ensenyament de les ciències, motivada com ja us podreu imaginar per la meva multiplicitat de perspectives pel que fa al futur professional. I bé, entre les moltes burrades que em van dir, hi havia alguna coseta que mig deixava entreveure alguna cosa decent a aprendre en aquella assignatura: s'havia de perdre la mania a ensenyar conceptes i conceptes, i per contra, s'havia de motivar que la gent pensés per sí mateixa. D'informació avui en dia en tenim a cabassos (massa fins i tot), de manera que seria molt més pràctic ensenyar a buscar i destriar la informació, i no pas memoritzar milers de coses que dintre d'un parell de mesos ni recordarem.

I en el meu cas, com suposo que amb molts de vosaltres, això no ha estat posat en pràctica gairebé mai. Ningú m'ha ensenyat a pensar. I dit així, el primer que es passa pel cap és que això no es pot ensenyar. Doncs jo considero que sí i que no a la vegada. Crec que sí que es pot educar, fent treballar el cap davant de situacions problema que s'hagin de resoldre, però tenint en compte un ingredient secret: la solució correcta. Sempre que m'han fet barrinar una mica, hi havia una solució correcta amagada en algun lloc, i que amb una bona cerca bibliogràfica, o aplicant la lògica apresa o amb nocions de càlcul (o de vegades, fins i tot, només si t'il·luminaves) es podia trobar. Però no hi ha hagut mai un a veure com ho plantejaries, què se t'acut que podem fer, com creus que es podria fer... Sempre hi ha una veueta de rerefons, lleu però persistent, que et va burxant perquè endevinis què és el que vol que pensis aquell que t'està posant a prova. 

Però quan investigues, la gràcia està en cercar allò del qual ningú et pot donar una resposta, perquè simplement no existeix encara. I fins i tot un cop descobert, anys més tard apareixen noves tecnologies que permeten fer-ne un anàlisi més acurat i que ens tiren la teoria establerta per terra. S'ha de ser imaginatiu, tenir la ment oberta i tenir la tranquil·litat de que allò que se t'ha acudit i que has provat pugui no ser el que busques. I això em sembla que em manca una mica: saber per on tirar, què plantejar, com començar. I realment, em fa una mica de pena que no se m'hagi motivat en aquest sentit després de tants anys estudiant.

Però tot i així, tal i com he dit abans, jo crec que aquestes coses es poden educar. I encara tinc molt temps per endavant!!! Simplement ha estat una petita reflexió, feta una mica a cau d'orella, que com tantes i tantes altres coses potser dintre d'un parell d'anys faran que me'n foti una mica de mi mateixa.

3 comentaris :

  1. I tant que es poden educar!!

    A la meva carrera, Dret, hi ha una assignatura que es fa a cinquè que es diu Filosofia del dret. I justament és per això que dius, xq la gent barrini una mica. Se suposa que durant anys has anat aprenent conceptes i lleis, però poques vegades es dóna el moment per interpel·lar-se, per saber cap on es vol anar i què es pot fer en dret. I aquesta assignatura busca això, que la gent pensi. Tinc un amic que és professor d'aquesta assignatura i cada any està més desencantat. La gent no vol pensar, no es vol qüestionar. I és tan trist.

    Justament el que exposes en el teu post és el que envejo de la ciència. A nosaltres ens ho donen tot fet, només aplicar la llei, res de desconegut per davant. Segur? No hauria de ser així. Hauriem de tenir les eines per anar avançant i arribar a fer lleis més justes, a tenir una societat més justa (en el sentit que sigui, no cal que sigui en el meu més d'esquerres, qui sap si és l'encertat), xò si avançar. I la gent sembla que passi. No es qüestiona gaire.

    No deixis mai de qüestionar-te, tant en ciència com a la vida. Tot és un misteri per descobrir.

    ResponElimina
  2. Vull enviar-te un missatge de tranquil·litat al respecte. Primerament, a la carrera no s'ensenya a pensar en absolut, per aquí van les meves crítiques més fortes al sistema, però sí que et donen les eines perquè puguis arribar a fer-ho, una base invisible, una capacitat per espavilar-te. I és al doctorat quan tot allò que has adquirit (que no après) et farà servei. Molt poques assignatures, per ara, t'hauran presentat problemes reals. Ara els problemes estan allà perquè n'inventis una solució, no perquè la trobis, sinó perquè entenguis quin és el problema, i descobreixis com solucionar-ho.

    Això no passa el primer any de doctorat, ni en el segon. Com que mai has hagut de treballar així, necessites molt temps de direcció per poder pensar per tu mateix. Hi ha qui s'espavila abans que d'altres, és clar, però com em van dir a mi quan vaig entrar, és al quart any quan comences a sentir-te segur i a dominar tot l'entorn, i llavors tens 6 mesos escassos per sentir-te científic abans de posar-te a escriure. Puc dir que es compleix força. Fins llavors, frustracions, cops de cap contra la paret, i inevitablement algun dia de pensar 'jo-no-serveixo-per-això' (algun dia recordaràs també aquest comentari). Aprendre a conviure amb el fracàs és la millor lliçó del doctorat, i sobretot saber valorar els èxits, perquè acostumat a pifiar-la, quan alguna cosa surt cal celebrar-la com una Champions League.

    ResponElimina
  3. En XeXu i la rits t'han deixat comentaris que em semblen molt macos i molt encertats, tot a l'hora. Poca cosa més es pot dir, només que crec que a totes les carreres passa igual. Fins i tot després de sis anys de Medicina sortim amb sensació de saber bon poca cosa, però esperem descobrir, quan aterrem a l'hospital com a MIRs, que tot el que hem après és una bona base per poder-nos desenvolupar com a metges primerencs i sobretot, seguir adquirint coneixements, llavors sí que sobre una base pràctica contundent.

    ResponElimina