28 de juny 2012

Valorar l'esforç

Quan pagui, quan pagui... Només seré oficialment llicenciada quan pagui, ja ho sé. Quan em clavin més de 200€ per un títol que em dirà tot i res. Que sóc oficialment biòloga. I això ho pot voler dir tot o no voler dir res. 

Tenir un títol sota el braç farà que em pugui matricular al Màster, ara que oficialment estic acceptada. Però no dirà res de mi pel que fa a les meves competències, el que sóc o no sóc capaç de fer. Tampoc em dirà si serveixo per investigar, si tinc iniciativa, si sé anar més enllà. Només dirà que he estudiat amb prou eficiència durant quatre anys per anar-me traient les assignatures de les quals m'he matriculat. 

Fa poc vaig mantenir una petita conversa amb algú que actualment ha acabat el màster, i que ha obtingut una beca per a fer el doctorat. Parlàvem dels requisits, de quin paper té la nota mitjana d'expedient en tot això, i de la importància que això té i el que pot dir d'un mateix. Ell defensava que tenir una bona nota mitjana no diu pas si serveixes per investigar, que senzillament és un índex de que tens facilitat estudiant. Que de vegades té massa pes. I hi estic d'acord, en aquest aspecte: no diu pas com és una persona. A la universitat he topat amb gent que tenia expedients que enlluernaven només de veure'ls, però amb les quals espero no haver de treballar mai. I ser bon investigador no s'ha de resumir en una nota, hi ha molt, molt més darrere. S'ha de tenir ment desperta, saber treballar en equip, ser sociable, tenir iniciativa per buscar noves vies, i saber lligar caps quan has fet diferents experiments. 

Però no negaré que jo tinc una nota mitjana força decent (que encara no és del tot oficial però que intueixo), i que això em beneficiarà. I si bé no considero que hagi de ser decisiva, sí que trobo que ha de tenir també certa rellevància a l'hora que algú decideixi comptar amb mi dins del seu equip. A part de dir que tinc facilitat en l'estudi, fet que no puc negar, també crec que pot deixar entreveure altres coses, com la tenacitat, o l'esforç, o el no defallir quan es té un objectiu. I aquest no pretén ser un post per tirar-me floretes, sinó que la conversa que vaig mantenir em va fer despertar un sentiment de voler valorar el que he estat fent al llarg de la carrera, i que potser si no ho faig jo no ho pot fer ningú. Jo també he estat cansada d'exàmens, i he tingut ganes de cremar els apunts. O he estat fent colzes (literalment, fins i tot ara els tinc una mica fets merda!) mentre a fora feia un dia espaterrant i la gent anava a la platja. O m'he menjat vacances de Nadal i de Setmana santa quatre anys seguits, perquè tenia treballets i exàmens a la tornada, i volia fer-ho bé. I senzillament era una necessitat interna de voler fer les coses el millor possible, saber que tenia potencial a dins per fer-ho i estar disposada a entregar-lo. Per què hauria de ser dolent o irrellevant, això?

5 comentaris :

  1. Probablement, una nota diu més del que pensem o del que estem disposats a admetre. Es diu que algú amb un 3 d'expedient no té per què ser bo al laboratori. Potser és cert, però quants tresos coneixes que siguin uns pocatraces? O dit d'altra manera, aquell que s'ha passat la carrera al bar (o a la gespa fumant porros, no oblidem que ets de l'Autònoma...), i té poc més d'un 1, quines garanties té després de ser una bèstia al laboratori? Penso que la probabilitat tendeix a zero. Bé, haver aconseguit això amb esforç denota el que tu has dit, empenta, voluntat, ganes. També denota que tens més facilitat que altres, i probablement això serà una avantatge a l'hora d'enfrontar-te amb la feina, més que no pas una desavantatge.

    Així que ja pots estar orgullosa, a seguir endavant amb les mateixes ganes, i a demostrar-te a tu mateixa que pots amb tot això. Si t'ho demostres a tu mateixa, els altres ho veuran de seguida.

    Ah, i per cert, contestant a la resposta del post anterior, naturalment no em facis ni cas. A per totes, que ara és el moment de fer-ho. Temps de cansar-se d'aquest món ja en tindràs. I d'apassionar-te per això tota la vida també. Això depèn molt de l'experiència personal. Ànims!

    ResponElimina
  2. La nota mitjana és com la còpia de seguretat que tinc de les meves dades que tinc per casa: potser no la faig servir mai, però si arriba l'hora d'utilitzar-la és millor que sigui bona.

    I segur que l'arribaràs a utilitzar: per a segons quins màsters o beques, o sobretot si cap dia (tot i que ara no t'ho plantegis) vols anar a provar experiències fora de l'Estat.

    ResponElimina
  3. Jo he d'anar a recollir i pagar el títol universitàri, avui en dia pot servir de molt o de res tal i com estan les coses. No obstant, crec que és important aplicar-se i intentar treure bones notes, tot ajuda!

    Salutacions,
    Lisa

    ResponElimina
  4. Tens tota la raó, he conegut autèntics genis a la facultat i d'altres que estaven per sobre de 3. I la veritat és que la diferència que hi ha entre un 3 i un 2 i pico és la facilitat a l'hora d'enfrontar-se a un examen.

    I Laia jo crec que tu tens una cosa molt important i que no s'adquireix estudiant i són la passió i les ganes de ciència i a l'hora d'anar pel món això pot donar lloc a cartes de recomanació millors que alguns expedients.

    ResponElimina
  5. Crec que l'important és això, que tu estiguis satisfeta amb el paper que has fet aquests quatre anys.

    Amb la importància de l'expedient, no m'hi puc posar, perquè no hi entenc massa. A Medicina l'expedient és una cosa que serveix per marxar d'erasmus, demanar alguna beca (que mai no donen) i compta un trist 10% del MIR. Sis anys d'esforços resumits en un 10%? No val la pena matar-s'hi massa. Conec poca gent de Medicina amb més d'un 2'5. Molt, molt poca.

    ResponElimina