19 de juny 2012

Què seré quan sigui gran?

Quan tenia tres anys, volia ser perruquera. Rentar, tallar i pentinar. Tant, que em vaig amagar sota una taula i em vaig tallar el serrell de manera desastrosa, tot tornant de la perruqueria. Va caure un calvot, segurament, ja no me'n recordo, però estava clar que allò estava fet per a mi. Ja n'aprendria de gran!

Quan tenia vuit anys, seguia volent ser perruquera. Però un dia, recordo que en una reunió on jo també hi era, la senyoreta ens va dir a la meva mare i a mi que jo tenia el cap molt ben moblat, i que seria bo que estudiés. Si després seguia volent ser perruquera, que ho fos, però que primer explotés una mica el caparró. Molt bé, vaig dir. Doncs seré mestra, advocada i després perruquera. Tota una declaració de principis. 

Més tard (amb 12-14 anys) m'hi veia, fent de professora. Els meus companys m'entenien quan els explicava coses que no entenien, i a mi m'agradava explicar-les. L'art de tallar i pentinar s'havia quedat enrere feia uns anys.

Amb 15 anys, vaig descobrir la Biologia. I vaig començar a pensar en una fusió de competències: ser professora de Biologia. Explicar metabolisme, evolució, coses d'animals, funcionament del nostre cos... Tot era molt interessant! I se m'acudien mil experiments i representacions per fer.

Fins que aquell curs, després de moltíssims anys de no trepitjar el zoo, hi vaig tornar. I va començar l'obsessió dels dofins, els cetacis, i la Biologia Marina en general. Ja no en vaig sortir, de les ciències de la vida, un cop m'hi vaig trobar em van atrapar. En aquella època em veia en algun zoo o dofinari, estudiant el son unilateral dels dofins, les maneres que tenen de comunicar-se... O encara millor, fent sortides a mar obert, estudiant-los en llibertat. Immersions arreu del món, estudiant espècies marines meravelloses, ben allunyades del que sovint tenim a la superfície. Fent documentals, ensenyant al món quina meravella d'espècies ens envolten. 

I així fins a la universitat. On la Biologia Marina és gairebé inexistent. On la branca de Biologia Animal és força avorrida. I on se'm va obrir tot un món de Biologia Humana, de comprendre com funciona el cos humà, que a dia d'avui encara em té fascinada. Ni els pentinats més extravagants, ni els salts de dofins més inversemblants arriben a captivar-me tant com el nivell de complexitat i regulació tan elevat que té el nostre cos. Què seré quan sigui gran? Seré algú capaç de comprendre com funciona tot plegat i de trobar-hi solucions quan no funcioni bé.

I així fins aquest curs. On s'han acabat complint les previsions que molts feien i que jo havia negat des que vaig entrar a la universitat. Jo no m'hi veia, al laboratori. Ni fent quatre anys de doctorat. I al final sembla que s'acabaran complint les dues premisses. I qui sap si en futur encara seré professora, tal i com vaig vaticinar quan tenia vuit anys. Segurament ensenyant coses que aleshores no sabia ni que existien, el punt de vista canvia. Però tot i així seguiria sent docència, compaginada amb investigació.

De tota manera, jo em segueixo preguntant què seré quan sigui gran. Potser perquè encara no em vull considerar gran. Potser perquè tal i com està el panorama, encasellar-se i fer afirmacions rotundes és arriscar-se molt. Però sembla ser que ara sí, tot comença a fer-se palpable.  

7 comentaris :

  1. Dona, doncs explica't de la forma tan graciosa com ho has fet, jo veig una evolució força lògica i natural del pensament, i per tant, de les decisions preses en quant al teu futur professional!

    Si t'explico la meva evolució veuràs que és molt més erràtica i, m'atreviria a dir, sense tant criteri!

    És que sóc un tastaolletes,..

    ResponElimina
  2. Ara, justament ara que has assolit (o estàs a punt) el grau més alt de la teva vocació, és el moment de posar-te a fer de perruquera!

    Conyes a part, ja sabia jo que acabaries venint a la llum. Quantes vegades t'he dit això? No el fet, vull dir aquesta ximpleria de la llum. Tantes, i ha passat tant temps que jo ja he tingut temps per cansar-me de la ciència i tot. Encara hi sóc, i per molts anys, però no és tan bonic com sembla des de fora, la majoria de vegades.

    La teva evolució des dels cetacis fins la immuno (perquè serà a Immuno, no?), l'hem anat seguint aquí, sembla mentida, oi? Recordo aquells posts que feies presentant espècies de balenes, i tants cops que ens has parlat de dofins. És clar que a la carrera això és com si no existís, però bé, no els trobes a faltar.

    Finalment, si confirmes que faràs doctorat és que tens lloc assegurat en un grup i una beca o possibilitats de tenir-la, així que moltes felicitats. Seràs mileurista, que venint de ser estudiant, no està gens malament!

    ResponElimina
  3. Laia!! quina evolució!!

    Jo d'això no en sé massa però crec que el millor és estar-se preguntant sempre què vols ser de gran i anar superant les estapes, no perquè no vulguis créixer sinó perquè sempre estaràs creixent i no t'estancaràs.

    Doctorat!! Com han canviat les coses des que ens vam conèixer llavors encara quedava temps per la sele..

    ResponElimina
  4. Els quadres es van dibuixant poc a poc, i la vida no és més que un quadre gegantí que pintem amb les nostres vivències i desitjos. El teu va agafant cada vegada més forma.

    Encara que si el que volies era "Seré algú capaç de comprendre com funciona tot plegat i de trobar-hi solucions quan no funcioni bé." t'hauries d'haver dedicat a la informàtica !!!!!!

    …. o a la macroeconomia !! :P :P :P

    ResponElimina
  5. Et vas anar encaminant tu totsoleta! Jo també vaig tenir molt clar què volia fer des de menuda, però no vaig saber com se deia fins que ja era molt gran. És clar que, amb el títol davall del braç, ara és quan és més difícil saber què faràs, ara que ja ets gran ^^

    ResponElimina
  6. Enhorabona! anar construïnt els nostres camins, mai se sap cap on tiraran, simplement van agafant forma. I potser sorprenen a un mateix.

    Ara, un nou inici, un nou camí, nous reptes i noves persones. Segur que serà fascinant. I ens ho aniràs explicant.

    ResponElimina
  7. Porquet, el dia que ho vulguis fer públic, sóc tot orelles! :)



    Hahaha, Xexu, que estàs pensant en un nou pentinat? Vigila, si et poses a les meves mans, no em faig responsable de la destrossa que et pugui fer!
    Pel que fa a la Immuno (sí, ja oficialment acceptada!), sé que les coses un cop t'hi trobes t'acaben cansant, o decepcionant, potser. O potser no, depèn de la pròpia experiència. Però ni puc, ni vull, permetre'm el luxe de pensar d'aquesta manera, a la meva edat i recent sortida de la carrera. Tinc empenta i ganes, i necessito aprofitar-les, invertir-les.
    I sí, crec que tinc possibilitats de beca per a fer el màster i el doctorat en Immuno. Tot i que tal i com van les coses prefereixo no fer plans a llarg termini, que si les beques baixen molt i no hi arribo, les coses canviaran molt. Així que de moment, ulls clucs i de cap a la piscina, no se m'acut res més! I ser mileurista és el que menys em preocupa, gairebé...



    Alasanid, m'agrada el teu punt de vista! És bo no estancar-se i anar-se plantejant nous objectius!



    Hahaha, Carquinyol... No sé, no sé... Quan li pregunto alguna cosa al meu germà informàtic, googleja davant meu... ehem! :P



    Eutrapèlia, primer de tot benvinguda! Home, doncs tenir clar des de petita què volies ser ja diu molt de tu, això vol dir que és del tot vocacional! Jo em sembla que fins que no ho vaig descobrir no ho sabia, però un cop hi entres... per mi, la Biologia i tot el coneixement que se'n deriva, absorbeix :)



    Rits, gràcies! A mi se'm fa molt difícil escollir davant les bifurcacions d'aquest camí, però per la resta... a seguir caminant!

    ResponElimina