13 d’abril 2012

Fins a on podem arribar?

Abans de prendre una decisió, sempre podem escollir. Llavors, aquella decisió ens guia fins que, de nou, el camí es bifurca i hem de tornar a prendre una nova decisió. Estar en últim any de carrera comporta haver de prendre una decisió, haver d'escollir què es vol fer, com, on i per què. Comporta haver de tornar quatre anys enrere, quan un cop s'acabava el Batxillerat se t'obria un món de possibilitats davant teu. 

Aquesta mena de converses es repeteixen dia sí, dia també al meu voltant últimament. Jo la decisió ja l'he presa, i molts se'n sorprenen (i no és per menys, solc ser la que es rumia les coses mil cops!). Però sobretot per la idea de continuar aquí la meva formació. Molts allarguen la carrera fins l'any vinent amb Erasmus, marxen a fer màsters a universitats d'Espanya o fins i tot més lluny, es prenen un any sabàtic o fan estades amb beques a l'estranger. Molts també es queden per aquí, per suposat, o bé no saben què faran. No negaré que durant els tres cursos anteriors vaig estar consultant molts programes de beques per Europa, per fer pràctiques o màsters. Però de la mateixa manera que vaig entrar volent ser biòloga marina i ara mateix vull fer immunologia, les coses van canviant amb el temps. Mai sabem quines sorpreses ens trobarem pel camí, i tampoc m'estic tancant cap porta, tinc molt temps per endavant per poder veure món i per conèixer com es treballa en altres llocs. 

Però de tot això, el que realment m'ha fet rumiar és que si bé el panorama que ens envolta no és gaire engrescador, la sensació general que denoto és que en la ment de molts, quedar-se comporta una mena d'acomodament i manca d'ambició. Potser aquí la inversió que es fa en ciència és menor que en altres indrets i per tant, amb menys pressupost hi ha menys marge d'acció... Però també es fan moltes coses! I prou interessants! Hi ha la mentalitat d'abandonar el vaixell si s'enfonsa, però jo crec que es pot arribar lluny sense tenir les butxaques plenes a vessar, només cal tenir ganes, idees i un bon plantejament. 

Per què no hi ha gaire gent que tingui ganes de saber fins a on podem arribar? 

7 comentaris :

  1. No se'n parli més, diguin el que diguin, has de seguir el camí que tu creus, i no cal dir que comparteixo això de que tenir la butxaca plena de diners no sempre aporta més satisfacció. Mentre se'n tinguin, hi ha altres coses més importants. Si tens clar el teu camí, no et deixis vèncer per altres opinions, l'ambició te la marques tu, i qualsevol cosa que facis a partir d'ara en requerirà una bona dosi. Ànims, i a per aquesta immuno!

    ResponElimina
  2. quan pots triar un camí i n'estàs convençuda no hi ha pitjor decisió que no seguir-lo. Sempre es pot tornar enrrere....bé, de vegades no.

    ResponElimina
  3. Jo també sóc molt reflexiu i li dono mil voltes a tot. De totes maneres de vegades penses: tanca els ulls i el que digui el cor!

    ResponElimina
  4. Tu has d'agafar el camí que consideris millor per a tu sense mirar el que fan els altres. Obviament no cal enganyar-se, les coses per al I+D estan fotudes aquests darrers temps i el més trist els que manen valoren més el que es poden estalviar que no pas el que poden guanyar, i així anem…

    Per cert, on també han fotut una bona retallada són als programes de mobilitat i intercanvi (tipus Erasmus) i sembla ser que el proper curs la retallada serà encara més bestial...

    ResponElimina
  5. M'has recordat quan vaig acabar la meva carrera a la UAB... ambientals, sí! que vaig tenir una proposta de beca per a investigació. Pintava molt bé, estudis en estanys d'alta muntanya... temes de limnologia, cosa que suposava una gran atracció per a mi.

    Després d'estar debatent molt amb el meu possible futur tutor ell em va plantejar les coses molt clares. Aquí t'hi pots estar uns anys però després hauràs de marxar. Planteja-t'ho, és així. I quan marxes és possible que ja no vulguis/puguis tornar doncs les condicions que t'ofereixen fora sempre seran molt millors que les d'aquí. Si vols tornar, doncs prepara't per anar malvivint de beca en beca i, quan surti una plaça, afrontar una lluita caïnita amb els teus propis companys.

    Veient aquell panorama vaig decidir que no, que no em dedicaria al món de la investigació i vaig passar al món de l'empresa (que a dia d'avui, et puc dir que no està gaire millor).

    De llavors ja han passat uns anys, la cosa segurament ha canviat una mica, tot i que, amb la crisi actual no sé si deu haver canviat a pitjor.

    En tot cas, triïs allò que triïs, endavant les atxes i segur que te'n sortiràs!

    ResponElimina
  6. Jo no et puc parlar gaire del món de la recerca, per què no en gasto.

    Pel que fa l'experiència de viure a l'estranger... et diré que l'erasmus està sobrevalorat. I que crec que si tens l'inquietud d'anar a viure fora per conèixer altres maneres de fer (i no per fer moltes festes i emborratxar-te cada nit) algun temps, molt millor fer-ho en condició de doctorat o post-doc o treballant al lloc on sigui. En un món d'adults, amb els teus propis recursos econòmics. El món "tòpic" erasmus no m'agrada, i només veient-lo de lluny ja em cansa. És l'ocasió que se m'ha presentat a mi, i miro d'aprofitar-la a la meva manera, i n'estic prou contenta. Però penso que seria molt millor si pugués viure a París treballant-hi i amb un sou propi. Així que res, si més endavant et pica la mosca, sempre hi seràs a temps! I de la mateixa manera, no crec que marxar obligui a quedar-se fora. Si vas mentalitzat que és per 2 o 3 anys i que en acabat tornes... per què no?

    Tampoc trobo que sigui manca d'ambició que et vulguis quedar. Si tots foten el camp, millor per tu, més oportunitats!

    Així que res, tu a la teva, i els altres ja poden dir missa.

    ResponElimina
  7. Xexu, en realitat, per "butxaca plena" jo em referia no a cobrar més a un altre país sinó que potser en altres llocs la inversió en ciència és major i en conseqüència, es pot treballar d'una altra manera, tenir més projectes. El camí no el tinc molt definit, senzillament anem fent i avaluant què ens trobem pel camí, actuant en funció del que em dicta el cor i la raó en aquell moment. Però per fer immuno, aquí o a la Xina, de moment ganes no en falten gens!!!


    Joan Gasull, suposo que es tracta d'això, en emprendre un camí i deixar-se endur, sense mirar enrere!


    Jordi, hi estic d'acord! A mi també em passa, però prèviament sempre hi ha la fase de donar-li voltes. De manera que sempre us toca el rebre, als blocaires, hehehe!


    Carquinyol, ja hi ha hagut ball de bastons aquest any, per Erasmus... Sobretot per la competitivitat amb els de Grau, m'han comentat.
    No ho sé pas, noi, suposo que veure-ho tot negre no m'ajudarà pas, de manera que passarem amb el que tinguem!


    Porquet, jo la veritat és que sí que ho tinc clar, que m'agradaria fer investigació. El camí no és fàcil, hi ha molta competitivitat i com tu dius, vas de beca en beca. I segurament dintre de dos o tres anys em piqui els dits, però ara mateix no m'importa, tinc moltes ganes de fer-ho i amb poquet vaig tirant. En un futur començaré a fer plans i potser maleiré no cobrar més, pensaràs... Però també espero haver-la encertat pel que fa a la meva vocació, i en aquest futur saber-ho valorar. Ja veurem com va tot!


    Yaiza, moltes gràcies pel teu punt de vista, m'ha agradat i m'ha ajudat molt :) Hi estic completament d'acord, en poder-me costejar amb els meus propis recursos. És complicat tenir una beca per tornar, em sembla, però no impossible ni improbable. L'altre dia vaig estar a una conferència on el ponent va fer un incís per motivar-nos a tots, per creure en el que volem ser, i per posar-ho tot a l'olla i donar-ho tot, moure'ns, tenir ambició, no ser estàtics com pedres... I tu, vulguis que no, alguna coseta a dins es remou i fa pensar en un "sí, jo puc"!

    ResponElimina